ÀNGELS CAIGUTS (2012) – Susan Ee

RESSENYA

ÀNGELS CAIGUTS (2012) – Susan Ee

Una saga young-adult que és un autèntic súperventes per a encetar el recorregut del nou segell de fantàstic en català.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Autor: Susan Ee
Títol: Àngels caiguts (Angelfall)
Editorial: Obscura
Any: 2020 (2012)
Pàgines: 328
ISBN: 9788412165425

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

–Per què hauria de voler anar al cel, si és ple d’assassins i segrestadors com tu?

–I qui ho diu, que el meu lloc és el cel?

Crepuscle + La carretera. Així podríem definir aquesta novel·la, a l’estil dels populars blurbs que s’inclouen en els llibres d’èxit –sobretot en la literatura anglosaxona, de la qual copiem tantes coses– i quedar-nos tan amples. I no estaríem mentint, però honestament tampoc ens podríem quedar gaire satisfets, perquè seria una informació clarament inclompleta i el lector no sabria si estem elogiant o criticant el llibre. I aquí ens devem en cos i ànima als lectors. Així que som-hi amb una ressenya “tradicional”, amb subjecte, verb i predicat, com qui diu.

Per començar, hauríem d’assenyalar que Àngels caiguts –segurament hauria estat més encertat el títol en singular– vindria a ser literatura “young-adult”, allò que també en el mercat anglosaxó es diu un crossover claríssim, de manual, vaja. És a dir, es tracta d’una novel·la que hem d’inscriure sí o sí dins d’aquell estil de literatura tan lucratiu encarat a un públic més aviat jove, però que pot satisfer perfectament qualsevol adult. El món dels llibres és ple d’exemples ben notables d’aquest estil, per bé que traçar límits i penjar etiquetes sempre comporti desavinences i obri debats. En aquest cas concret, dona la impressió que els referents de l’autora –aquesta Susan Ee que un servidor ha de confessar que desconeixia en començar la lectura, però que es veu que és tot un fenomen en això de vendre llibres– serien Divergent, Els jocs de la fam, la saga de Percy Jackson… o, com apuntava només en començar, l’aterridora –literàriament parlant– saga dels vampirs adolescents de Crepuscle. Tot sagues. Aquesta també.

Àngels caiguts és el primer llibre de “Penryn i la fi dels temps”. Ens situa en un futur no gaire llunyà, en el qual la Terra ha estat devastada per l’acció d’ordes d’àngels exterminadors. Sí, ho heu llegit bé: àngels –com els que surten a la Bíblia. He de confessar que l’excusa argumental del llibre, aquesta literaturització en clau història d’acció d’elements de la mitologia cristiana em feia més por que una pedregada i fins i tot vaig començar-lo a llegir amb mirada més crítica de l’habitual, buscant si en algun moment o altre l’autora provava de colar-me un gol i evangelitzar-me, o satanitzar-me o alguna cosa que tingués a veure amb la manipulació de les meves creences, o amb la manca d’elles. Des d’aquest punt de vista he de dir que no cal patir: el llibre usa els àngels i els dimonis sense intencions catequístiques ocultes i fins a cert punt m’ha fet gràcia de llegir sobre l’arcàngel Gabriel i tota la cort celestial. Que no era justament això el que feia Neil Gaiman a la celebrada American Gods? Humanitzar, actualitzar i literaturitzar les divinitats més clàssiques del panteó universal? Que no jugava al mateix joc Rebecca Roanhorse quan se servia de la mitologia navajo per a confeccionar la seva aplaudida saga de El sisè món? Doncs si s’ha de posar veu als àngels de la Bíblia es fa i no passa res.

En aquest món on els humans són perseguits i exterminats pels àngels –no se sap ben bé per què– trobem la Penryn, una noieta adolescent, que malda per sobreviure enmig de la mort i la destrucció, acompanyada de la seva mare esquizofrènica i la seva germaneta en cadira de rodes. 3 dones. De fet, es tracta d’un llibre volgudament femení –no sé si dir-ne feminista– i on sembla buscar-se donar protagonisme al paper de la dona. No tinc clar, però, veient com l’autora tira sovint de clixés, que aconsegueixi el que busca, reivindicar la feminitat. Més aviat em fa l’efecte del contrari: que, potser sense adonar-se’n, Ee massa sovint fa actuar les dones com la societat les ha fet actuar sempre.

Un bon dia, Penryn i la seva troupe es troben enmig d’una escena delirant: un grup d’àngels s’estan barallant i, de resultes de la baralla, un dels àngels queda mutilat –li tallen les ales– i quasi mor. Només la intervenció de la noia ho evitarà. Ara bé, haver-se posat pel mig de la trifulga celestial no li sortirà gratis a la Penryn: els àngels s’enduen la seva germaneta i la seva mare desapareix. Penryn queda de sobte sola, només en companyia d’un àngel –caigut– malferit i agonitzant –sí, senyors, els àngels poden morir. A partir d’aquell moment Penryn iniciarà una relació de necessitat amb l’àngel, de nom Raffe –exacte: Rafael. Ell, en agraïment a què la noia li ha salvat la vida la durà fins on creu que poden haver dut la seva germana, i ella tindrà cura de les seves ferides i el salvarà. Tal dit tal fet.

Aleshores s’inicia un viatge per aquest món postapocalíptic en el qual s’alternen les escenes d’acció que tenen la finalitat de mostrar-nos la naturalesa d’aquesta nova societat –amb una Humanitat reduïda al mínim i sotmesa a tota mena de privacions, la qual cosa és una dura prova que no tots superen satisfactòriament: hi ha ordes de caníbals, assassins, violadors… molt en la línia de La carretera de Cormac McCarthy, a qui l’autora sembla voler homenatjar indissimuladament– i escenes que serveixen perquè el lector vegi com va evolucionant la relació entre Penryn i Raffe. No cal dir que aquestes segones són les més interessants, pel que tenen d’originals –les altres podrien ser tretes de qualsevol episodi de The waking dead, o productes postapocalíptics similars. Gràcies a les converses entre els dos protagonistes, anem coneixent més d’una història que se’ns ha introduït “in media res”, la de la fi del món, farcida de misteris i incomprensió, i també anem veient el tarannà d’ells dos. Sobretot el de Raffe, un àngel que descobrim que és –tatxín-tatxín– agnòstic! En fi, els adults que s’hi aproximin hauran de suspendre en algun punt del relat –com aquest– el seu sentit crític i augmentar molts graus el seu nivell de credulitat si volen gaudir del llibre –almenys jo m’he vist obligat a fer-ho. Però crec que, sincerament, val la pena l’esforç i que a canvi el llibre et recompensa amb unes bones hores d’entreteniment.

Aquesta relació que deia entre els dos protagonistes va madurant i de la desconfiança més extrema del començament passarem a… sí, exactament, això que esteu pensant. Ja he dit que es tractava d’una novel·la juvenil, per tant, sembla condició inexcusable acabar parlant d’amor. Es veia a venir. Penryn és una noia atractiva, intel·ligent, valenta, responsable… Quin noi no se n’enamoraria? I l’àngel malferit, malcarat i força malparit –un “malote”, vaja– de qui ha de tenir cura sembla haver-se passat l’eternitat al gimnàs cultivant el seu bé de Déu d’abdominals. Com evitar que et caigui la bava? Així que s’entén que davant l’espectacle de la fi del món acabi passant l’inevitable. És potser en aquest punt on em grinyola allò que deia abans del discurs profeminista i on la novel·la fa més tuf de Crepuscle. Però és només una oloreta discreta, com un pudor que passa per allà i prou.

He de dir que la novel·la, afortunadament, prefereix seguir per altres viaranys i –salvant les distàncies– té més pendent la bona literatura de McCarthy que la mala literatura de Stephenie Meyer –potser és cosa meva, no ho negaré, però en algunes escenes de violència força extrema quasi he tingut flaixos de Meridià de sang. Ho confesso: si bé al principi el llenguatge sobri, les frases curtes, el caràcter impersonal… van fer que em costés empatitzar amb la protagonista, a la llarga ho he agraït i ho he vist com un intent més d’aproximar-se a la prosa “celestial” de McCarthy. En aquesta mateixa línia, la novel·la està estructura en una cinquantena de capítols breus, la qual cosa casa perfectament amb la voluntat de mantenir la tensió al llarg de tot el llibre i de no incloure palla perquè sí en el relat. Diria que Ee aconsegueix de sobres el que busca: tenir-te enganxat llegint de la primera a l’última pàgina. Els cliffhangers al final de cada capítol també estan ben trobats i es resolen correctament al llarg de la novel·la. I el clímax –tranquils, no faré spoilers– és convincent, satisfactori i et deixa amb ganes de més. Des d’aquest punt de vista, he de dir que Àngels caiguts em sembla un llibre solvent, que dona el que promet, entreteniment, i ho fa de manera honesta. Què més es pot demanar, oi?

Tan de bo aquesta nova editorial dedicada al fantàstic en català, Obscura, tingui temps de quallar en la proposta que ens vol fer i arribi al públic majoritari per al qual estan pensants els títols que han publicat fins ara al seu catàleg. Els temps actuals no són apocalíptics, però poc els falta i el món del llibre és un dels que ho està patint més. Feu-los confiança si us ha fet el pes la ressenya i voleu passar entretinguts aquestes últimes calors. No se sap mai quant de temps ens queda…

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 51 vote, average: 3,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 3,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.