LA MORT I LA PRIMAVERA (1986) – Mercè Rodoreda

RESSENYA

LA MORT I LA PRIMAVERA (1986) - Mercè Rodoreda

Magnífica nova edició revisada per Arnau Pons amb el seu assaig Editar el misteri sobre la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autora: Mercè Rodoreda, Arnau Pons (postfaci)
Títol: La mort i la primavera
Editorial: Club Editor
Any: 2017 (1986)
Pàgines: 448
ISBN: 9788473292221
L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

És difícil no enamorar-se d’una de les novel·les més belles i terribles de la literatura catalana. La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, brolla sense cap altre filtre que la poesia. Hauria de considerar-se entre les novel·les essencials de la nostra llengua. I tot i la seva naturalesa rotunda, escapa a aquesta categoria. Potser perquè, precisament, La mort i la primavera no és una novel·la d’enlloc. Fantasmagòrica en la seva condició d’inacabada, mítica en la construcció del seu món, la història de Rodoreda cala al fons de l’ànima, com un pes que constreny i que no acaba de deixar-se atrapar…

… i sense atrapar-la, escapa. Vola més enllà de la terra erma on col·loca el seu poble sense nom, s’enfila als marges de la lluna amb les ànimes que escapen del cementiri dels morts sense ciment, s’esmuny entre els barrots de la gàbia del pres (que encara no renilla), escala la Muntanya Partida fins a la casa del senyor, que eixut i moribund observa les gents del poble, tossudes, cansades i tenaces en les seves conviccions. I el titubeig erràtic del nostre protagonista, que va topant contra el seu destí, desgràcia a desgràcia, com si no pogués, tampoc, escapar de la seva existència simbòlica…

… i que encarna, com un desgraciat, la taca i la dissidència. Sense cap altra acció que la subsistència en un entorn que li és enemic, el nostre protagonista ens ofereix uns ulls i un cor a través del qual albirar un espai etern. Vila perduda entre muntanyes, condemnada a repetir-se i bategar al so del mall del ferrer, que (ferm i adust) forja els punxons per matar el desig de les criatures i també les plaques dels arbres on descansen els morts. I entre tant de dolor i de silenci, el brunzit d’una abella que creua el riu…

… i un amor que quasi neix i quasi crema, i una mort i una altra mort que no s’enterren fins a la negra nit, i una dona que és madrastra i esguerrada, i el fill del ferrer que riu i sap totes les coses que ningú més vol sentir, i Mercè Rodoreda que s’esplaia, i es furga i ens regala una pedra fulgurant, lluent i rugosa que conté el mite d’aquest poble, com un conte de terror d’una gent estranya, i cordial, i uns ritus que escanyen, pensats per contenir i no deixar fugir ni tan sols els pensaments

… però se segellen, vius, en la novel·la maleïda per vint anys inacabada, intentada fer pel·lícula que quedà en mer desig. La mort i la primavera ressona en la freqüència del realisme màgic encastat contra el poble rude i primitiu. Els Drames Rurals de Català, Les Hurdes de Buñuel, els Prats de Molló de Solà (que li deu una ronda a Rodoreda per l’herència que en recull); tots ells passats pel calidoscopi líric i simbòlic de la natura contada com a manera de cenyir una gent a una terra.  Reivindico el mite i la faula de Rodoreda com una peça cabdal del fantàstic català. Un fantàstic subliminal, liminar, a cavall entre la realitat i el somni, terrorífic i encantat com el vent de la Maraldina, que no és més que les ànimes cansades de no poder marxar d’aquest món, i que busquen, i empenyen, i se’n burlen…

… i, en fi, que torno a aquesta novel·la una vegada i una altra, i cada cop és una sorpresa i una altra novel·la, i cada cop els cucs de la Font de la Jonquilla em furguen la pell per a trencar-la, i els homes sense rostre ronden els carrers tenyits de fosca, i el protagonista, que és fill d’un i fill de l’altre, acaba sent una mica fill de tots dos i home d’enlloc…

… com la novel·la de Rodoreda, que té tants finals i tantes trames, i tants racons amagats per a descobrir en cada travessa, que és una sort i una delícia aquesta edició que ens cau a les mans, plena de reculls i manuscrits recuperats, amb l’anàlisi exhaustiva de l’Arnau Pons… I una prosa, una poètica, que et captura l’ànima i l’orella… s’amaga rere el rostre i, sense que me n’adoni, ara fuig i s’escapa, teclejant, dels meus dits…

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

2 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 52 votes, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 2.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments