Des de fa un parell d’anys, hem volgut indagar en el món de la ciència-ficció catalana juvenil, però no en l’actual, sinó en aquella que es va publicar al país durant el tardofranquisme i els primers anys de la segona restauració borbònica. Van ser temps complicats on, molt lentament, la llengua catalana va anar recuperant el seu espai públic després d’uns decennis on havia estat prohibida i desterrada, gairebé de forma exclusiva, a l’àmbit domèstic.

No hi ha dubte que la instauració de la democràcia i de la Generalitat van definir un nou escenari polític i, en conseqüència, lingüístic; en aquesta conjuntura, l’any 1983 es van assolir dues fites remarcables, l’aplicació de la llei de normalització lingüística i l’inici de les emissions de TV3. Tot semblava indicar una nova era per al futur de la llengua catalana; que les coses no hagin anat per on molts crèiem que anirien, ja són figues d’un altre paner.

En el període entre 1966 i 1986 —decennis en què la literatura en català comença a intentar fer-se un lloc novament— hem trobat un seguit d’obres literàries per a joves que, des de diverses perspectives, es van apropar al món de la ciència-ficció i van explorar les possibilitats d’un gènere que, en aquells anys, estava experimentant una transformació. Tot i la familiaritat que el públic podia tenir amb aquest tipus de narracions —el cinema, els tebeos i la novel·la popular havien estat terrenys d’una enorme fertilitat creativa— el cert és que, en general, es consideraven un simple entreteniment, un terreny per a ficcions imaginatives que no anaven més enllà de ser artefactes per passar l’estona.

Va ser el cinema el mitjà que, d’una manera més global, va mostrar al públic —i als autors joves d’aquells anys— com la ciència-ficció podia ser un territori de creativitat i reflexió que no només ultrapassava el pur esbargiment, sinó que permetia, des d’un aparent allunyament de la realitat, desvetllar les contradiccions d’aquesta mateixa realitat. I sense voler ser exhaustiu, volem destacar dos títols per la seva repercussió posterior; per una banda, L’hora final (Stanley Kramer, 1959), la primera gran superproducció sobre un món postatòmic on els humans són conscients del final de la seva existència. Per l’altra, 2001, una odissea de l’espai (Stanley Kubrick, 1968) que trencava els límits de la space opera i mostrava —com ja havia fet Hergé a Hem caminat damunt la lluna (1954), on Tintín petjava el nostre satèl·lit— que el viatge a l’espai és un periple d’indagació filosòfica. Amb aquests dos films al capdavant, el gran públic va transformar la seva percepció de les possibilitats de la ciència-ficció.

A mitjans dels anys seixanta, la literatura juvenil en català es trobava en una situació molt complexa; tots els possibles lectors havien estat educats en castellà i, per a ells, el català era bàsicament una llengua familiar, no una llengua de cultura. Els referents d’abans de la guerra —Folch i Torres, un gegant de les nostres lletres, al davant de tots— es podien conservar en algunes llars, però eren un patrimoni d’una altra època que, a nens nascuts en una inicial societat de consum, tecnificada i industrialitzada, semblaven un anacronisme. Iniciatives com l’aparició de les revistes Cavall Fort i L’infantil tretzevents, o la col·lecció de llibres Històries, de la totpoderosa Bruguera —uns llibres que adaptaven clàssics de la literatura juvenil combinant-los amb còmic— marcaven l’arribada d’uns nous temps on tot estava per fer i tot era possible.

En aquest context on la ciència-ficció sortia de ser considerada un gènere de segona i la literatura per a joves en català volia esdevenir una realitat, es va produir una confluència feliç, i d’aquesta manera, una nova generació d’escriptors i escriptores van veure que hi havia una via de creativitat fins llavors no explorada.

Així, l’any 1966 van sortir tres títols que s’adreçaven a públics diferents, però que s’agermanaven per la llengua i la temàtica. En un primer lloc, Els astronautes del Mussol, un llibre per als lectors més joves que era obra de Sebastià Sorribas i anava acompanyat de les il·lustracions de Pilarín Bayés; l’èxit d’El zoo d’en Pitus s’intentava repetir en un relat de viatges interestel·lars protagonitzat per una colla de nois i noies. El segon títol, Més enllà de les fronteres, era obra de Sebastià Estradé, que en aquells anys era un divulgador de primer nivell dels progressos de l’aeronàutica, un assumpte que apassionava el públic en un moment en què s’estava a punt d’arribar a la lluna; era un llibre on el rerefons científic era sòlid i atractiu, i on el públic destinatari ja era més juvenil. El tercer títol, El cronomòbil, de l’escriptor rossellonès Pere Verdaguer, va sortir a la col·lecció El trapezi, adreçada a joves i adults, però pensada com una nova literatura per a una joventut contestatària com la d’aquells anys; desenvolupava un dels subgèneres clàssics, el viatge en el temps, i ho feia amb una clara voluntat de crítica social.

Anys després, en aquesta mateixa col·lecció —que proclamava La joventut reclama una literatura d’avui, moderna i adequada als nostres temps— va veure la llum el títol de referència de la ciència-ficció catalana, Mecanoscrit del segon origen (1974), de Manuel de Pedrolo; i l’any següent es va publicar una altra mostra del gènere que ens parlava d’un món on l’extinció de la humanitat era inevitable, Memòries d’un futur bàrbar, de Montserrat Julió. En aquest context de reflexió sobre la finitud del pas dels homes per la Terra, va sorgir una obra amb un rerefons ecologista com va ser Calidoscopi de l’aigua i del sol, de Joaquim Carbó, un altre dels autors imprescindibles en la creació d’un públic lector jove; igual com ho va ser Josep Vallverdú, qui amb Nàufrags de l’espai (1986) va crear una història on agermanava diversos gèneres, com la space opera, la novel·la històrica o el subgènere aventurer dels relats de nàufrags.

Van ser anys de recerca i creativitat, de recuperació d’una llengua i d’un públic, de dignificació d’un gènere, de trencar motlles i prejudicis. Els resultats van ser notables, però podríem pensar que no van tenir una real continuïtat des del moment que, fins ben entrat el segle XXI, no ha sorgit una massa lectora estable de ciència-ficció en català i un terreny adobat per als escriptors del país; però en la immensitat de l’univers, que són trenta o quaranta anys? Ens agrada pensar —imaginar— que la feina d’aquells exploradors galàctics i forjadors de distopies va esdevenir llavors que, llegides per joves i infants en el seu moment, ara han fructificat.