Que Josep Vallverdú (1923) és un dels grans de les nostres lletres, ningú no ho posa en dubte; que no se’l té prou present quan parlem de la literatura catalana del segle XX, tampoc. Dos prejudicis l’han mantingut allunyat de l’Olimp més nostrat, el fet de ser un autor de literatura juvenil i el fet de ser un autor de les terres de ponent. Encara avui —i potser més, avui— el centralisme barceloní menysté tot allò que prové de comarques i mira amb posat altiu el que fa ferum a autor local, com si aquest adjectiu esdevingués no un honor, sinó una màcula que empetiteix una obra.

A Vallverdú li devem dos dels grans long-sellers de la nostra literatura, Trampa sota les aigües i Rovelló, un personatge creat fa més de cinquanta anys i que a inicis del segle XXI va tenir una engrescadora versió en dibuixos animats que va ser molt popular; quants personatges de la nostra literatura han fet aquest salt als mass-media? Més enllà d’aquestes fites, Vallverdú és un gegant que ha escrit una obra enorme, que ha conreat tots els gèneres, que ha escrit per a adults i per a joves i que ha tingut el privilegi de veure publicada en vida la seva obra completa de literatura infantil i juvenil, recollida en catorze volums.

La presència de Vallverdú a les pàgines d’El Biblionauta era inevitable; un autor d’obra tan àmplia, no podia evitat la temptació de submergir-se en la ciència-ficció i en totes les possibilitat que li oferia aquest gènere. Així ho va fer l’any 1986 amb el llibre Nàufrags de l’espai, publicat per La Galera en la col·lecció Cronos, que es presentava amb un subtítol ben atractiu: “Novel·les del segle XX per a la butxaca de la gent jove”. L’obra també es va publicar en castellà i va tenir una segona edició en català l’any 1990, a més de ser recollida a les Obres completes esmentades.

El llibre explica la història de quatre astronautes que emprenen una missió cap al planeta Hebe; la llunyania de l’objectiu es pot salvar gràcies a la descomposició molecular dels viatgers, que els permet traslladar-se per l’espai durant anys sense envellir i sense els riscos que suposa la hibernació. Tot i que el viatge serà plàcid, l’arribada a Hebe serà catastròfica ja que perdran el mòdul d’aterratge i se’ls farà impossible el retorn a la nau nodrissa per la qual cosa esdevindran, inevitablement, nàufrags a l’espai.

El motiu narratiu té una força inqüestionable; potser estava inspirat en el drama de final feliç que van viure els cosmonautes Vladimir Lyalhov i Alexandre Alexandrov l’any 1983, quan van viure perduts a l’espai durant uns mesos, a tocar de l’estació Soyuz, sense possibilitat de ser rescatats, però el que és cert és que pel·lícules del nou segle que han tingut un ampli ressò com Gravity o, especialment, The martian, han desenvolupat la potencialitat d’aquest nucli argumental que va saber teixir amb notable habilitat l’autor lleidatà.

La proposta de Vallverdú destaca per la hibridació de gèneres, i potser és això el que la fa més interessant per al lector actual. Els primers capítols són una veritable Space Opera on els quatre protagonistes, escollits per a la glòria, s’enlairen, viatgen per l’espai, es descomponen, es recomponen, aterren i naufraguen; Ada, Beni, Cília i Deodat —aquest és gairebé un nom de ciència-ficció, avui en dia no hi ha a Catalunya ningú que el mantingu— viuen la situació amb diverses actituds, algunes de nobles i altres de desesperades, oferint així un retrat humà polièdric i força complex. L’autor es mou molt còmodament en aquest entorn galàctic i no amaga —les referències són explícites— les influències, a l’hora de crear l’atmosfera i les situacions inicials de la novel·la, de Planet of the apes (1968), la memorable pel·lícula de Franklin Schaffner, basada en una novel·la de Pierre Boulle, que va protagonitzar Charlton Heston i que va commocionar mitja humanitat.

A partir de l’aterratge —o hebeatge, potser hauríem de dir—, la narració esdevé una autèntica novel·la de nàufrags on la influència més directa no és tant Robinson Crusoe com L’illa misteriosa de Jules Verne, sobretot per la voluntat de crear una comunitat humana civilitzada en territori hostil. Però, en un gir sorprenent en aquesta hibridació de gèneres abans esmentada, el relat entra de ple en la descoberta d’un món perdut, amb homínids primitius que viuen en l’època del paleolític i amb una fauna d’aquella era, un escenari narratiu on els ressons de Conan Doyle són clars. En un penúltim pas de rosca, Nàufrags de l’espai entra de ple en el gènere de la novel·la prehistòrica, una literatura que van consolidar els germans Joseph-Henry-Honoré Boex y Sheraphin-Justine-François Boex utilitzant el pseudònim J. H. Rosny en la llegendària La guerra del foc, de l’any 1911; els personatges de Vallverdú viuen la realitat dels homes primitius i el seu trànsit del paleolític al neolític en la seva pròpia pell. I per acabar la singular mixtura, es clou el relat amb un al·legat antimilitarista i un final que ens evoca l’esperança tèbia que hi ha al desenllaç de Mecanoscrit del segon origen.

Aquesta amalgama és molt ben teixida per Vallverdú amb, necessàriament, un ritme trepidant, ja que passen moltes coses en poc més de cent vint pàgines; la intensitat del relat es vertebra amb una llengua molt acurada, allunyada de la creença que els llibres per a joves han de tenir un llenguatge col·loquial i simple; al contrari, l’autor creu que aquesta literatura pot ser desvetlladora de l’interès per l’ús de noves paraules. Mots com espadat, codines, ensulsiar o afraus, per posar només quatre exemples, exposen un ideari lingüístic que sembla allunyat, per desgràcia, dels paràmetres actuals.

Vallverdú es movia molt bé en el camp de la novel·la històrica —tres dels volums de la seva obra completa van dedicats a aquest gènere— i, inevitablement, porta el relat cap a una mena de viatge en el temps  —un subgènere de la ciència ficció— on els protagonistes arriben a una prehistòria molt similar a la que van viure els nostres ancestres. El llibre no és amable sinó que submergeix al lector en una situació extrema on la mort i la desesperança es van imposant a mida que avança l’acció; no hi ha dubte que la ciència-ficció oferia a l’autor un camp expressiu molt ampli on podia mostrar una mirada que anava més enllà dels paràmetres habituals de la literatura juvenil i podia incorporar elements inquietants.

Nàufrags de l’espai esdevé una peça més de la curiosa i àmplia fascinació que la ciència-ficció va desvetllar en els autors de la literatura juvenil catalana. Vallverdú no en podia quedar al marge d’aquesta singular crida i va voler explorar les possibilitats del gènere amb resultats irregulars però mostrant com aquest camp literari oferia possibilitats creatives singulars. Paga la pena rescatar aquesta obra perduda a les lleixes de les biblioteques i llibreries de vell, naufragant a l’oblit, i tornar-la a recuperar.