La figura de Joaquim Carbó (1932) és veritablement monumental en el context de la literatura catalana. Autor de més d’un centenar de llibres, ha tocat tots els camps possibles de la literatura per a adults i de la literatura infantil i juvenil; membre actiu de diverses iniciatives literàries i culturals, va ser durant anys un puntal de la revista Cavall fort, va esdevenir traductor, ha estat l’autor de guions de còmic de sèries d’èxit i es calcula que ha venut un milió llarg d’exemplars del conjunt de les obres que ha escrit. Tot i el respecte que desperta entre autors de generacions posteriors, i potser pel fet d’haver centrat els seus esforços en la literatura per a joves, Carbó segueix sent un autor que no té els reconeixement que es mereix, no només per la seva lluita permanent  –i en temps difícils–  per la dignificació de la llengua i la literatura del país sinó també pels mèrits inqüestionables de la seva obra. I tot això sense oblidar que no és autor per a erudits i arqueòlegs de la literatura sinó que, gràcies a peces tan cèlebres com La casa sota la sorra (1966), ha aconseguit romandre ben viu. Aquesta és una obra que, escrita fa més de cinquanta anys, avui en dia encara es llegida amb interès pels alumnes dels primers cursos de l’ESO.

Carbó arriba ara a les pàgines d’El Biblionauta perquè també ha escrit ciència ficció; res humà sembla aliè al talent d’aquest escriptor que ha forjat ja no una obra de grans dimensions sinó una autèntica biblioteca. Calidoscopi de l’aigua i del sol, la novel·la juvenil de la qual volem parlar,  es va publicar per primer cop l’any 1979, i no suposava pas la primera immersió de Carbó en aquest camp però sí una de les més reeixides. La novel·la es podria enquadrar dins el subgènere de les anticipacions apocalíptiques, però en aquest cas amb un fort component ecologista; o preecologista, si subratllem l’any en què es va escriure, quan aquest moviment, si més no a casa nostra, estava encara a les beceroles.

La novel·la es situa a les portes del segle XXI,  quelcom que semblava un futur proper i inquietant des de la perspectiva dels anys setanta; se’ns descriu un món que pateix un canvi climàtic fruit de l’acció humana sobre la natura  i està exhaurint els recursos energètics a causa de l’espiral de consum descontrolat que viu la societat; un futur –ara ja un passat– on les grans corporacions industrials i comercials tenen el veritable poder que, subsidiàriament, és executat per una classe política feble només preocupada dels seus propis interessos i que controla els mitjans de comunicació, alhora que disposa d’un imponent aparell repressiu; una certa lucidesa sobre com seria el futur imminent sembla que és innegable en aquesta distopia de Joaquim Carbó.

Orwell i Bradbury semblen els referents d’una ficció on el protagonista és l’Artemi, un tecnòleg que, desencantat del món on viu, es va convertint en una mena d’ermità anarcoide que es planteja viure en un progressiu aïllament al cim d’una muntanya, gràcies als seus amplis coneixements i el seu afany de recerca de fonts d’energia sostenibles. Quan el desglaç dels pols faci augmentar el nivell de l’aigua i aquesta inundi diverses poblacions del planeta, ell intentarà sobreviure en el turó que ara ha esdevingut illa, i ho farà  en companyia de dues amigues de la infància, la Lola i la Letes; amb elles establirà un ménage à trois que encararà els reptes d’un futur carregat d’incerteses.

Calidoscopi de l’aigua i del sol neix des de la sensibilitat d’una època, la de la dècada dels setanta; de fet, l’escalfament del planeta que provoca el cataclisme és causat per una explosió nuclear en els anys en què l’eslògan Nuclear, no gràcies esdevenia un dels puntals de l’emergent ecologisme i la por a una guerra atòmica era ben viva. També és més que possible la influència d’una obra de referència, publicada poc abans, el Mecanoscrit del segon origen (1974), ja que el desig de fundar un nou model social després d’un cataclisme universal és un dels eixos vertebradors de la ficció. D’igual manera, el cinema de catàstrofes, amb molt d’èxit a mitjans d’aquella dècada –El coloso en llamas, Aeropuerto, La aventura del Poseidón o Terremoto, entre d’altres– està en el substrat d’aquesta fantasia apocalíptica on les escenes de pànic col·lectiu constitueixen un dels elements més potents i colpidors.

La novel·la té un cert aire naïf i una innegable voluntat pedagògica i educativa, com correspon als paràmetres de la novel·la juvenil d’aquells anys –anys de glòria amb autors com Vallverdú, Sorribas, Novell, Teixidor o el propi Carbó–, però això no desmereix els molts mèrits que conté: un estil acurat, amb una notable riquesa lèxica que no fa concessions a la simplicitat –de fet, al final s’incorpora un glossari de paraules i frases fetes–, un bon control de la tensió narrativa, una excel·lent descripció de les escenes d’acció –el capítol inicial, on es descriu un incendi forestal, és exemplar– i una voluntat d’anar més enllà dels temes previsibles en una literatura per a joves amb la incorporació d’assumptes nous com podien ser la consciència ecològica o l’obertura cap a nous models de relacions sexuals i familiars.

Carbó encara la ciència ficció com un territori dotat d’enormes possibilitats creatives. Els motius argumentals, més o menys reeixits, mostren a l’escriptor com aquest gènere té un potencial narratiu extraordinari que cal explorar; per als lectors és l’evidència de com Carbó és capaç de submergir-se en  nous espais per trobar camins que combinen imaginació i reflexió. És veritat que l’obra tendeix cap a una novel·la d’aventures robinsonianes de caire més clàssic, però no ho és menys que descobreix al lector jove com la ciència ficció és un gènere que permet reflexionar sobre les contradiccions i tensions de la societat contemporània.

La narrativa catalana per a joves dels anys seixanta i setanta va entendre que la ciència ficció era molt més que entreteniment o moda, que era un espai de creativitat que podia connectar amb el públic; Calidoscopi de l’aigua i del sol n’és un bon exemple però hi ha tot un camp per investigar que caldrà anar posant sobre la taula en posteriors articles. Així ho farem.