El zoo de l’espai

OPINIÓ

El zoo de l'espai

El professor i estudiós del còmic Joan M. Soldevilla explora en aquest article el poder de la ciència-ficció en el desvetllar lector dels més petits, de la mà de Els astronautes del Mussol.

Professor i escriptor

Dos gegants de nou junts. Sebastià Sorribas i Pilarin Bayés en un nou projecte literari. Després de l’èxit de El zoo d’en Pitus (1966), un d’aquells singulars  –i escassos– best-sellers i long-sellers de la literatura catalana, els dos autors es van trobar en un nou projecte de la col·lecció Els grumets de la Galera. El creador d’una de les narracions més nobles i emotives de la literatura juvenil, novament acompanyat d’una jove il·lustradora que, amb els anys, esdevindria un senyal d’identitat del país i d’una època. Un repte per a ambdós creadors, unes expectatives ben altes per part dels lectors, un misteri per a l’editor –tornarà a funcionar?, es devia preguntar–. Davant de tantes incerteses, potser el millor era  llançar-se amb un projecte diferent, innovador, que suposés un pas endavant o un salt sense xarxa: en definitiva, un relat de ciència ficció. Era el moment d’embarcar-se en una nau interestel·lar i viatjar amb Els astronautes del “Mussol”.

L’ombra d’en Pitus és allargada i prou que ho va saber el seu creador. Sebastià Sorribas (1928-2007) va ser un autor sempre condicionat per aquest èxit singular i gairebé fundacional, un llibre que va inaugurar una nova renaixença de la literatura catalana per a joves quan va guanyar el segon premi Folch i Torres l’any 1965. D’origen humil, autodidacta i vinculat al món obrer i l’associacionisme, Sorribas va ser un personatge exemplar que va escriure per a nens i joves, preferentment, i que va entendre que calia una tasca de compromís ferm amb el país; ja d’adult, va estudiar Història i va escriure un seguit de llibres –Visions d’història de Catalunya– destinats a divulgar entre el públic juvenil la història del país. Hi ha un Sorribas més desconegut que és el que podem trobar a una de les seves darreres obres, Amb X de Xino (2007), on parteix dels seus records d’infància al Raval de Barcelona i construeix un seguit de relats policíacs ambientats als durs anys de la postguerra, unes narracions que deuen molt a George Simenon i que destaquen pel retrat d’ambients i de personatges; malauradament aquest projecte, que semblava tenir un llarg recorregut, no va assolir la continuïtat en morir l’autor poc després de la seva publicació.

Es fa difícil apropar-se en poques línies a la figura de Pilarin Bayés (1941); autora de prop d’un miler de llibres –la xifra és extraordinària– i d’un nombre gairebé infinit d’il·lustracions, ella i la seva obra han arribat a esdevenir gairebé unes icones del país. Les seves versions gràfiques de les Petites històries de…, la seva col·laboració amb mil i una causes, la seva permanent presència en el món de la literatura infantil i juvenil durant més de cinquanta anys l’han convertit en una autora tremendament popular –biblioteques i escoles del país porten el seu nom– que, en qualsevol de les seves abundants aparicions públiques, rep l’escalf i l’afecte de la gent.

Sorribas i Bayés van crear un tàndem imbatible a partir de 1966 i van treballar plegats en mitja dotzena de llibres, tot i que la transcendència d’El zoo d’en Pitus va ser excepcional i incomparable; en dona fe la recent adquisició per part de la Biblioteca de Catalunya dels dibuixos originals que han acompanyat sempre l’edició del llibre, considerats patrimoni del país, una feliç circumstància que posa al lloc que es mereixen dos creadors de referència per a diverses generacions.

L’any 1972 es va publicar Els astronautes del “Mussol”, que es traduiria poc després al castellà i que entraria a la Llista d’honor del Premi CCEI. Havien passat pocs anys des de l’arribada de l’home a la lluna i l’astronàutica era un assumpte d’actualitat que interessava a joves i grans. En aquest context, Sorribas va veure les possibilitats narratives del gènere en el camp de la literatura infantil i juvenil i va idear un relat sòlid, engrescador i il·lusionant.

L’acció, situada en un futur no molt llunyà, ens explica els viatges d’un petit grup de joves astronautes que, a bord de la nau NEE 134 –que ells han batejat com el “Mussol”,– s’enfronten a la disciplina exageradament severa dels tècnics i governants de la Terra. En una missió sense gaire transcendència, i desobeint les ordres dels seus superiors –cosa que fan sovint–, estableixen contacte amb uns viatgers procedents d’Alfa Centaure-VII i forgen uns lligams d’amistat amb aquests extraterrestres que, fugint de la destrucció del seu planeta, naveguen per l’espai en una descomunal nau on viatgen dos milions de refugiats a la recerca de la terra promesa. La intervenció dels tripulants del Mussol serà decisiva perquè siguin acollits de forma entusiasta pels habitants de la Terra i, d’aquesta manera, s’arribi a trobar un espai a Austràlia perquè puguin crear una primera colònia; des d’allà podran ajudar al desenvolupament tecnològic i moral de la societat terrícola.

El grup de protagonistes està integrat per sis joves nois i noies on hi ha russos, americans, orientals, blancs, negres i catalans; una mena de tripulació de Star Trek amb uns tocs de “Viva la gente”, i entre ells hi ha l’ambient de cordialitat i gresca que Sorribas sabia crear tan bé en el seus llibres; de fet, no podem evitar trobar un aire familiar amb l’atmosfera fresca, espontània i benintencionada que tots recordem d’El zoo d’en Pitus. Són trapelles i entremaliats, però també generosos i valents, i saben enfrontar-se als reptes que se’ls presenten amb dignitat i un tarannà obert i dialogant.

La novel·la defuig qualsevol tecnicisme explicatiu –“la ciència ocupa un lloc més o menys secundari (…). La part important la ocupa la ficció”, diu el pròleg– i centra la narració en els misteris que es van plantejant i en el caràcter dels protagonistes. Sorprèn, com en d’altres llibres infantils i juvenils catalans d’aquells anys, un rerefons cristià quan es parla de l’univers i les incògnites que l’envolten i, al llarg del relat, l’autor demostra tenir un perfecte domini de la tècnica narrativa; sap combinar passatges domèstics i humorístics amb d’altres misteriosos, enigmàtics i fins i tot carregats de tensió al temps que incorpora diàlegs fluids i salpebrats de frases fetes i expressions tradicionals.

Els dibuixos de Pilarin Bayés són un dels altres atractius del volum; des de les elegants guardes fins a les diverses composicions que hi podem trobar –algunes que ocupen dues pàgines i són realment espectaculars–, el cert és que il·lustren meravellosament el relat de Sorribas, ja que s’ajusten perfectament al to naïf i ingenu que ofereix el text. Lectora atenta del relat, Bayés sap copsar els moments especialment rellevants de la història i crear una trentena d’il·lustracions amb el traç tan característic de l’autora  que estableixen un interessant diàleg amb el text.

Els astronautes del “Mussol” és un molt bon llibre infantil de ciència ficció, i és d’admirar la perícia dels autors i la seva valentia a l’hora d’apropar-se sense prejudicis a aquest gènere; si la literatura adreçada als més joves té la intenció prioritària d’apropar la lectura  a la mainada, en aquest cas té el valor afegit d’haver mostrat als lectors com la ciència ficció era un territori que es podia explorar amb la mateixa desimboltura amb què els tripulants del Mussol descobrien el secrets de l’univers.

T’ha agradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments

També et pot interessar…

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments