En el nostre viatge de descoberta i reivindicació d’aquells escriptors de literatura catalana juvenil que, allà pels anys seixanta, van explorar les possibilitats de la ciència-ficció, avui ens apropem a la figura de Sebastià Estradé, un escriptor difícil de classificar sobretot si observem la seva àmplia activitat des de camps que, aparentment, podrien semblar diversos però que ell va saber connectar.

Nascut a Sallent l’any 1923, va estudiar dret, física i enginyeria, una aposta formativa polièdrica que el va dur a tenir una visió global i àmplia de la realitat. Més enllà de la tasca professional en el camp de l’enginyeria, va exercir de periodista científic i va ser un divulgador significatiu de la cursa espacial a diversos mitjans i a la televisió, que naixia en aquells anys. La seva tesi doctoral, El derecho ante la conquista del espacio agermanava els seus nucli d’interés i va ser dirigida per Herbert von Braun, el pare de les V-2 i posterior figura clau de la NASA. Va escriure prop d’una trentena de llibres, la majoria d’ells en el camp de la literatura juvenil, però també assajos de divulgació científica. Va morir l’any 2016.

Apropar-se a un autor d’aquesta envergadura no és tasca senzilla i nosaltres ho farem des d’una perspectiva parcial, subratllant, això sí, la seva aportació en el camp de la ciència-ficció. No seria aquesta aproximació, però, completa,  si no féssim esment de la tasca de difusió del món de l’astronàutica que va fer a través de les pàgines de Cavall Fort durant els anys en què la cursa espacial esdevenia un dels escenaris de la Guerra Freda, i quan els ciutadans del món vivien apassionadament la lluita entre la URSS i els Estats Units per veure qui anava més enllà. Eren els anys en què feia poc que s’havia llançat l’Sputnik (1957), on s’havia fet públic el viatge de la gosseta Laika aquell mateix any, els moments en què el primer home que va anar a l’espai, el llegendari Yuri Gagarin, l’any 1961, va poder orbitar al voltant de la Terra o quan el president Kennedy va decidir prioritzar el projecte de portar l’home a la lluna. En aquest context, Estradé parlava a les lectores i lectors de Cavall Fort de tots els ets i uts d’aquest apassionant moment de la història de la humanitat a través de la secció Parlem d’astronàutica; en ella detallava els avenços científics i tecnològics que s’anaven desenvolupant, exposava els problemes a resoldre, sortia fotografiat amb von Braun al Congrés Internacional d’Astronàutica celebrat l’any 1968 a Nova York o entrevistava a un dels primes cosmonautes com va ser Pavel Popovitx. Des de la passió i el rigor, Estradé portava a les pàgines de Cavall Fort l’entusiasme per uns avenços tecnològics que a ell també li servien per nodrir el seu univers de ficció.

La seva aportació en el camp de la novel·la juvenil —que ja hem comentat que va  ser molt àmplia, en català i castellà— la volem centrar en dos títols i una col·lecció. El primer d’ells, Més enllà no hi ha fronteres, es va publicar l’any 1966 a la col·lecció El Nus, de l’Editorial Estela, que es va anar reeditant fins els anys vuitanta. La data no és una dada accessòria perquè ens trobem entre dos fets cabdals d’aquells anys, la crisi dels míssils a Cuba, del 1962, que va estar a punt de desencadenar la tercera guerra mundial, i els avançats projectes per portar l’home a la lluna. En aquest context de Guerra Freda i eclosió tecnològica inimaginable decennis abans, quan l’home estava a punt de fer el gran pas per a la humanitat, Estradé va teixir una novel·la juvenil empeltada de l’esperit de l’època. Més enllà de l’argument, una mica naïf, el cert és que les peripècies de Raymond, Sigfrid i Tanina, els protagonistes, son distretes i variades: comencen conduint un prototipus que viatja més enllà de l’atmosfera, continua en una ciutat subaquàtica al bell mig del Pacífic habitada per éssers d’altres planetes i acaba a la lluna, on desactiven les bombes atòmiques que hi havien amagat les potències mundials; d’aquesta manera aconsegueixen preparar el món per a un futur que defugirà els conflictes armats i es basarà en la solidaritat humana. La passió per la ciència i la tecnologia —són freqüents les descripcions minucioses i científiques de ginys diversos­—, una mirada ecològica, la fe en la joventut i la seva capacitat per canviar el món o el pacifisme —l’escarni dels militars no deixa de sorprendre, si mirem l’any de publicació—, esdevenen, sense cap mena de dubte, signes dels temps; també ho és una mirada científica de base cristiana que no és aliena a l’esperit de Cavall Fort i al sacseig que va suposar el Concili Vaticà II per a molts intel·lectuals i científics del país.

Aquesta novel·la, que va ser un petit èxit, va tenir continuïtat l’any 1970 amb Més enllà del misteri, on l’autor recupera els tres protagonistes i els fa viure una aventura que barreja també elements polítics i científics. En aquest cas, el relat se centra més en el camp de la intel·ligència artificial i els seus límits i ubica l’acció en el continent africà, un territori carregat de possibilitats narratives i de plena actualitat, ja que en aquell moment s’estaven vivint els complexos processos de descolonització. De fet, el malfactor que vol controlar el món —el txec que es fa anomenar Gran Slavek— situa les seves bases al cor de l’Àfrica i esdevé un megalòman que ens recorda, inevitablement, el malvat Senyor Ti de La casa sota la sorra. La novel·la, malgrat tot, no acaba de quallar perquè, en alguns moments, el rigor científic evoluciona cap al terreny de la fantasia com quan ens planteja diàlegs amb Atila i Alexandre Magne, que són ressuscitats per servir als projectes de control del món que vol dur a terme Slavek.

Fos com fos, aquests dos títols escrits en català i que van tenir una digna carrera comercial, ens tornen a posar sobre la taula l’aportació d’un seguit d’autors de la literatura juvenil del país en el camp de la ciència-ficció, a la qual es van llençar amb rigor i sense complexos, i sobretot, veient les possibilitats del gènere com a instrument de reflexió sobre la realitat que vivien.

Hem comentat que parlaríem d’una col·lecció, i amb això volem cloure el nostre article. Als anys seixanta, la totpoderosa Editorial Bruguera venia cromos, novel·les populars i tebeos a dojo, però també literatura.  La seva col·lecció estrella de literatura juvenil era Historias Selección, un projecte iniciat a mitjans dels anys cinquanta com Colección Historias que combinava text i còmic, i que va arribar a editar prop de 180 títols, amb múltiples reedicions de cada exemplar. En ella es publicaven adaptacions de clàssics de la literatura, biografies, llegendes i relats d’aventures a la vegada que s’oferien sèries dedicades a Karl May, Emilio Salgari o Jules Verne. En aquest context, Estradé va aconseguir que l’any 1971 es crees una nova sèrie dins Historias Selección dedicada específicament a la ciència-ficció. En ella va publicar quatre dels cinc títols que es van editar: Es pronto para vivir, Genestel, Formas diferentes i Una ciudad en el infierno, amb magnífiques cobertes d’Antonio Bernal i versió en còmic a l’interior de Jesús Redondo, un d’aquells grans autors de Bruguera que no han estat mai prou reivindicats. Aquesta autèntica proesa d’Estrade, haver-se fet un lloc i una sèrie a una de les col·leccions més populars del país, sí que va ser digne de ciència-ficció; o senzillament, potser només va ser una nova proesa del nostre home de l’espai.