L’any 1965, Edicions 62 va treure al mercat els primer títols de la col·lecció El Trapezi, que, a la solapa, publicava una declaració de principis sobre el que havia de ser la literatura per a joves en aquells anys:

• La joventut del nostre temps és cada vegada més independent: la seva revolta és una exigència de participació en la societat contemporània; és el refús d’una tutela sovint injustificada.
• Pel que fa a les seves lectures, Jules Verne, Emilio Salgari i James Fenimore Cooper no són els autors més apropiats per a aquesta nova actitud, sinó més aviat els representants de la literatura juvenil d’un món ja periclitat.
• La joventut reclama una literatura d’avui, moderna i adequada als nostres temps.

EL TRAPEZI aspira, per primera vegada al nostre país, a donar-li unes obres amenes, de gran qualitat, que parlin dels temes que ara interessen.

La nòmina d’autors de la col·lecció va ser arriscada i original, i conseqüent, amb autors com William Saroyan, Alain-Fournier, Màxim Gorki, Geoges Simenon, Howard Fast –Espàrtac–, Georges Arnaud –El salari de la por– o G.K. Chesterton. El primer autor català editat fou Pere Verdaguer, que l’any 1966 va publicar, al número 11 de la col·lecció, El cronomòbil.

De Pere Verdaguer, i no podia ser d’una altra manera, ja n’ha parlat El Biblionauta. Antoni Munné-Jordà li va dedicar un article amb motiu del seu traspàs i el nostre comandant, Daniel Genís, va ressenyar un dels seus contes, La vedellada de Mister Bigmoney, recollit a l’antologia del fantàstic català que va compilar Munne-Jordà l’any 2013 i que portava per títol Futurs imperfectes.

Pere Verdaguer va ser una de les figures de referència en la defensa del català a la Catalunya Nord i la seva tasca va ser intensa, fructífera i polièdrica; no hi ha dubte que la situació del català al Rosselló i el Vallespir és complicada, però sense la tasca de gent com Verdaguer, encara seria molt pitjor. L’any 1966 va publicar El cronomòbil, una novel·la que semblava néixer sota l’empara de la ciència-ficció ja que desenvolupava la trama al voltant d’un dels eixos vertebradors del gènere: els viatges en el temps.

Un jove espavilat, de nom Ubiquet –o dit d’una altra manera, que pot estar a tot arreu–, crea un giny prodigiós que li permet viatjar en el temps. Aquesta premissa, que s’arrela de forma evident  en la ficció de H.G. Wells, permet a l’autor començar a teixir una narració que es mourà per terrenys força sorprenents. El primer de tots, i potser el més desconcertant, és que Verdaguer escriu  un llibre d’humor, quelcom que ja sabem que no és del tot estrany dins del món de la ciència-ficció, però que, si més no llavors, era poc freqüent. A l’autor no l’interessa per a res la precisió científica, o la versemblança tecnològica, el que vol és que el protagonista es mogui per la història fent i desfent, sense preocupar-se gaire de la coherència en les ruptures per l’espai i el temps: «Però, què val, la lògica, enmig de tantes paradoxes», diu el narrador cap al final de la novel·la.

Els personatges viatgen al passat i es troben amb els seus altres jo sense que passi cap fractura còsmica; i no només amb un o dos, sinó que, si cal, se n’acumulen a dojo, i així es generen divertides situacions i dilemes; per exemple, si mates un jo del futur, es pot considerar suïcidi? El llibre té un to desenfadat, voluntàriament jocós i força murri, el que no és obstacle perquè es vagin creant episodis imaginatius i sorprenents; si viatjar en el temps ja és excepcional, què passarà si arriben a una realitat on, a més, tot va a reculons? Res atura el protagonista i el seu Cronomòbil, que el porta a viure situacions que són ja clàssiques –veure els pares festejant, de joves– i que, alhora, proposa situacions desconcertants i còmiques que trenquen totes les dinàmiques cronològiques i causals: un català viatja a l’antiga Etrúria, on els ensenyarà el seu idioma, i els nadius el trobaran tan bell que l’adoptaran. Així naixerà el llatí; per això aquest s’assembla tant al català!

La prosa és viva i acurada, amb una notable riquesa lèxica, i el fet que l’autor sigui un ciutadà del país veí propicia quelcom també sorprenent, com és el to cosmopolita i afrancesat de tot el seu imaginari geogràfic i cultural; d’aquesta manera, seran freqüents les referències a la història de França, des de la més remota fins a l’ocupació alemanya, de la qual no feia tants anys.

I una particularitat temporal nascuda amb els anys: la presència dels Beatles o d’uns gals sorruts que temen que el cel els caigui al damunt i que viuen en companyia d’uns savis druides –Astèrix havia nascut l’any 1959– esdevenen referències conjunturals que, amb els anys –quan llegim, un llibre viatja en el temps– adquireixen un valor afegit prou divertit.

El llibre explora no tant les possibilitats de la ciència-ficció sinó de quina manera l’humor es pot agermanar amb aquest gènere; anys després, el 1978, Jaume Ministral i Masià farà quelcom similar amb ¿Está habitada la Tierra?. Verdaguer, amb aquesta novel·la, proposa nous camins de recerca i reflexió que, a través del doble distanciament que suposa, per una banda, l’humor, i per l’altra, la fabulació científica, permeten posar sobre la taula algunes de les contradiccions de la nostra societat.

El cronomòbil va tenir una llarga vida editorial ja que, després de la seva publicació a El Trapezi, va tenir encaix en la primera col·lecció de butxaca en català, El Cangur, a partir de 1979; de fet, el seu camí va ser paral·lel al del clàssic de la nostra ciència-ficció, Mecanoscrit del segon orígen de Manuel de Pedrolo, que també va saltar del trapezi al marsupial.  I un dubte, per acabar: el cronomòbil –que inicialment és un armari– està inspirat en la Tardis del Doctor Who? Possiblement no, perquè el clàssic britànic, tot i que es va estrenar l’any 1963, no es va emetre a França fins a finals dels anys vuitanta; o ves a saber si els creadors de la sèrie van viatjar en el temps, fins a l’any 1966, i van llegir El cronomòbil…