Tot sovint, això de ressenyar és una cosa estranya: una part té a veure amb la necessitat d’explicar un llibre de la manera més objectiva possible, i en aquesta tasca hi intervenen els recursos teòrics i la capacitat d’anàlisi de qui escriu la ressenya, a més d’un grau més o menys important de perspicàcia. Aquesta és la part tècnica, per posar-li una etiqueta. D’altra banda, com a ressenyadors d’un mitjà popular (en oposició a «acadèmic»), també pot tenir importància descriure l’experiència subjectiva de llegir el llibre i això, amics i amigues, no depèn tant del llibre en si com d’una sèrie de factors externs que recorren un ventall inacabable d’elements que van des de la son que tenies quan llegies fins a les teves expectatives (sempre injustes) en agafar el llibre, per esmentar-ne dues. Si la part objectiva i la part subjectiva estan alineades, per bé o per mal, tot flueix i la ressenya pot traspuar entusiasme per la lectura realitzada o, de vegades, tot el contrari. Quan no estan alineades, la sensació que predomina és la frustració. Aquest és el meu cas amb Terry Pratchett: Una vida amb notes a peu de pàgina: és un llibre important, commovedor, informatiu, amb un to distès que agradarà als aficionats a Terry Pratchett i, tanmateix, per una barreja d’expectatives (sempre injustes, ja ho he dit) i una falta de connexió personal amb la veu d’autor de Rob Wilkins, m’ha resultat frustrant. A veure si ho sé explicar essent just amb un llibre que és un afegit imprescindible als prestatges de tots aquells qui admirem l’obra d’en Terry Pratchett.

En realitat, aquest llibre recull i encarna un llegat: el d’en Terry Pratchett a en Rob Wilkins (el seu secretari personal durant quinze anys, al llarg dels quals la seva relació va estretir-se i donar pas a l’amistat), en forma de records, anècdotes i notes que el seu amic i assistent personal hi ha modelat en forma de llibre. En aquest sentit, és un acte d’amor preciós, que aconsegueix dibuixar un personatge emotiu a través de la mirada d’en Wilkins. És, també, un acte de generositat amb tots nosaltres, que complementa de forma tendra (i, de vegades, corprenedora) els textos de ficció pels que la majoria de nosaltres coneixíem Pratchett. Certament no és exactament un text adulador, i no són estranys els moments del text en què el retrat provoca certa antipatia, però sempre queda clara l’admiració del biògraf cap al creador del Discmón. Encara que jo hagués gaudit més d’un text més crític, una biografia un punt més formal, tinc clar que no és aquest el tipus de llibre que en Wilkins volia escriure. Fins i tot, potser, no era el tipus de llibre que havia d’escriure. El retrat de Pratchett que aflora, a poc a poc, a mesura que es desplega el text, és el d’una persona tan imperfecta com qualsevol de nosaltres, ple de petites peculiaritats, no desproveït de vanitat, però també genial, propera i pendent del seu entorn i de la seva gent. Sap reflectir, també, la gran i sovint incontrolable creativitat de l’autor. Sap acumular, en definitiva, tot de petits aspectes que fan encara més dolorosa la progressiva destrucció provocada per l’Alzheimer. Rob Wilkins, deia abans, va ser secretari personal de Terry Pratchett durant quinze anys, i durant els darrers vuit va viure el declivi del seu patró i amic. Es va guanyar el dret a la nostàlgia, i el to del llibre s’estableix des del primer paràgraf: confesso que vaig haver de reprimir una llàgrima amb la darrera carta d’en Pratchett a en Rob Wilkins.

El llibre, que arriba a les nostres mans com a «biografia oficial», fa un plantejament cronològic estructurant al voltant d’anècdotes concretes que permeten albirar la personalitat d’en Pratchett al mateix temps que estableix les seves principals fites biogràfiques: infància, estudis, feina, matrimoni, naixement de la seva filla… Cada capítol té un títol en tres temps que referencien, una mica en clau d’enigma, triades d’esdeveniments importants de cada període i estan farcits de testimonis (el nucli familiar, antics companys de feina, escriptors —a mi em feia molta il·lusió veure-hi aparèixer en Neil Gaiman!). Una de les principals fonts d’informació del llibre —i la que el fa especial— són les notes vitals que el mateix Pratchett va deixar escrites, en previsió d’una futura biografia que no va poder escriure. A partir d’aquestes informacions, i amarant el text dels seus records personals, en Rob Wilkins ha escrit un text de to proper que, si el llegíssim en veu alta, faria pensar en una reunió de coneguts que es troben per parlar, amb afecte, d’un amic que els ha deixat. És un text cuidat que la Marta Armengol Royo ha sabut traslladar al català preservant-ne l’emotivitat d’en Wilkins i un humor controlat que l’impregna. Paga la pena esmentar, en un text farcit de notes a peu de pàgina fins i tot a la coberta, l’apèndix afegit per la traductora, a on «dialoga» amb la traducció al castellà d’en Manu Viciano. Per mi —no tothom hi estarà d’acord— és una metàfora del que simbolitza en Pratchett (i potser altres autors i autores de literatura popular de qualitat): un autor que ens pertany a tots, que forma part de la nostra vida i que no podem evitar compartir amb entusiasme i afecte. És possible que jo hagi tingut problemes per connectar amb aquesta dimensió més emocional i personal d’en Wilkins —ha estat una espina incòmoda de la qual no m’he pogut desempallegar—, que em porta a retreure-li una falta de formalitat que, per mi, augmentaria la seva eficàcia com a document biogràfic d’interès per a un públic més general. Al mateix temps, però, li donen un caràcter especial al text que el farà més interessant pel reducte (enorme, d’altra banda) de fans de l’autor.

El llibre parla de moltes coses, i algunes d’elles queden gravades a la memòria. A la meva selecció personal destaca la relació d’en Pratchett amb el món de les convencions i el fandom, tant com a adolescent i jove adult que encara no havia publicat com, més endavant, com a autor fulgurant amb un volum creixent d’admiradors. De fet, la transició de fan a autor està molt ben recollida, i la velocitat amb la qual la seva professionalització com a escriptor pren embranzida és astoradora. M’ha interessat conèixer la relació entre Terry Pratchett i l’escriptor de ciència-ficció i crític del gènere David Langford, i m’agradaria saber més de com la constant comunicació entre ambdós personatges va ajudar a modelar la carrera d’en Pratchett. També m’ha agradat comprovar com de ràpid (a Ritus Iguals, la tercera novel·la!) apareix l’interès de l’autor per explorar i subvertir qüestions socials com els rols de gènere. Menys afalagador, però certament honest, és comprovar la poca tolerància a la frustració de l’escriptor quan era candidat a un premi i no quedava en primer lloc. Els moments en què fa aparició el declivi provocat per la seva malaltia, és clar, són corprenedors. A poc a poc, la successió d’anècdotes dibuixa una imatge d’en Pratchett amb clarobscurs —més aviat amables—, i a mesura que això va passant, per a mi guanya en interès. Una cosa divertida de la biografia, si hi poses una mica de mala fe nostrada (us miro a vosaltres, Mai Més Llibres! Però perquè us estimo molt…) és quan expliquen la irritació d’en Pratchett quan els seus llibres, als EE.UU., es van publicar… ehem… desendreçats… Val a dir que crec que la proposta d’ordenació dels llibres de Discmón que proposa Mai Més és encertadíssima.

També vull comentar la cura amb la qual Mai Més ha elaborat l’edició del llibre, amb tapa dura, llom cosit i paper de qualitat. És un d’aquells llibres que no vols deixar anar i que t’acullen com una manta pesant a l’hivern. És un objecte preciós, per col·leccionar, per regalar, i part del mèrit és de la preciosa coberta dissenyada i il·lustrada per la Marina Vidal, a partir d’una silueta que em suggereix l’autor tal com l’havíem conegut fins ara: a partir de la silueta que delimiten les seves creacions i la seva imaginació. La tasca que està fent Mai Més amb els llibres de Discmón és una meravella destinada a perdurar, i aquesta biografia n’és el complement perfecte. Si m’ho pregunteu, crec que per endinsar-se en la peculiaritat de la creativitat d’en Terry Pratchett, i per conèixer la genialitat de la seva imaginació, les novel·les són millor porta d’entrada i que, en realitat, aporten una informació més indirecta però més autèntica. Ara bé, un cop siguem captius del seu món (i ho serem, inevitablement), aquesta biografia és un document imprescindible per a contextualitzar la resta de la seva obra, a més de ser una lectura apassionant que ens emocionarà i afectarà a parts iguals. El fet d’haver llegit aquest llibre modifica la nostra percepció dels llibres de Discmón? Doncs val a dir que, en el meu cas, una mica sí. Aquesta Una Vida amb Notes a Peu de Pàgina ens mostra un ésser humà imperfecte, com ho som tots: com ho són, de fet, tots els personatges que viuen a les pàgines del Discmón. I, d’alguna manera, les seves novel·les ens ensenyen que l’única resposta a la imperfecció és la compassió entre iguals. Ara veig les històries de Discmón com a una creació que supera els límits del seu creador, i això, al capdavall, és la marca de les veritables obres d’art.