LA MUSA FINGIDA (2020) – Max Besora

RESSENYA

LA MUSA FINGIDA (2020) – Max Besora

Un llibre que no és per a tots els públics, però del qual tothom té alguna cosa a dir-hi.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Autor: Max Besora
Títol: La musa fingida
Editorial: Males Herbes
Any: 2020 
Pàgines: 192
ISBN: 9788412070583

L’has llegit?
Valora’l*:

4 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Pensant com escriure aquesta ressenya de La musa fingida de Max Besora m’he sentit temptat a fer una cosa caòtica però caòtica wtf que te flipes xaval perquè escriure així sense signes de puntuació enganxa com una mala cosa joder si enganxa és que no pararia cony però és que fer això seria buf pam xof bang bang seria com tirar un misto i un bidó de benzina a les cendres d’un bosc arrasat per un incendi hihihi però a la vegada això flueix moltíssim que t’hi cagues ens estem entenent i no he posat ni una coma flipa tio. Val més, però, que torni a la senda de Pompeu Fabra i escrigui en una llengua fastigosament normativa, almenys perquè jo mateix m’entengui i pugui ordenar aquest cacau mental que aquest llibre m’ha deixat a sobre.

Intentar definir l’argument d’aquesta novel·la —si és que no la volem anomenar un recull de contes o un fix-up, no em poso gaire amb etiquetes perquè en sortiré escaldat— és picar ferro fred, perquè un llibre on el caos és precisament la seua raó de ser difícilment ens permet posar-nos aristotèlics. La musa fingida s’interna en el bizarro, un gènere inclassificable que en català és gairebé un erm —si exceptuem les esbojarrades novel·les de Jair Domínguez com ara Segui vora el foc i alguns contes d’Hugo Camacho i Sergi G. Oset. Besora, tanmateix, ha bombardejat aquest erm i hi ha edificat la Vall del Bronx, la ciutat on ningú amb dos dits de front voldria viure: carnisseres puristes que esquarteren una clienta per dir «bacon» en comptes de «cansalada»; un hàmster mutant que cita Tolstoi, Einstein o Kant; un científic convertit en goril·la que rapta una caixera de supermercat; un vampir que deixa fet una coca aquell malparit que sempre se’t posa a davant al cine; o el Jaume Joyce Araypuro, un pocapena que s’expressa en un correcte spanglish i que és vexat per unes nazis nimfòmanes.

En la primera part del llibre, aquella tan infame sense cap signe de puntuació, assistim a un menú de degustació de la fauna de la Vall de Bronx, la qual orbita vagament en la figura de l’Amanda Holofernes, una adolescent violada pel seu pare. No serà fins a la segona part —escrita com un drama de Shakespeare, ara sí que amb signes de puntuació—, en què la nostra musa fake decidirà prendre’s la justícia pel seu compte i venjar-se del que li ha fet el seu estimat progenitor. En la tercera part, un cop consumada la seua venjança, l’Amanda s’embrancarà en una baralla dialèctica amb el seu creador, el mateix Max Besora, que riu-te’n tu dels sofistes. No us deixeu enganyar, però, per tota aquesta façana gamberra, perquè aquí res és atzarós. Darrere de tota aquesta pàtina pulp plagada de tòpics literaris, hi ha una ment d’un intel·lectual que sap el que es fa i incideix on ha d’incidir. Al contrari de l’escapisme que s’atribueix a les històries de grapa, ens trobem amb un llibre que és una sàtira del seu temps, que va des del mrwonderfulisme de Txarango fins a l’ultracorreccionisme virgilià, passant per les capelletes que regnen el mainstream literari contemporani.

La musa fingida és una novel·la de la qual no en pots sortir d’una peça, perquè et deixa fet un nyap. És com si un dia haguessis sortit de farra amb Joyce, Tarantino, Foster Wallace i Carlton Mellick III, us haguéssiu fotut les drogues més dures del mercat, i mentre tu estiguessis flipant mandonguilles, ells haguessin escrit aquest llibre amb el pseudònim de Max Besora i te’l fessin llegir l’endemà tot ressacós. No intenteu buscar-hi ni fils argumentals, ni convencionalismes, ni coherència interna, ni correccionisme de cap mena. La musa fingida no és una novel·la que agradarà a tothom: ens ofereix un joc metaliterari ambiciós que ens retrata com a societat, que ens ofereix el mateix caos que governa el món, que ens incomoda, ens incomoda molt, com la bona literatura ha de fer.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

4 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 54 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.