Com a lector, començar a llegir una saga —sobretot si és llarga— sempre implica una mena de reflexió mesurada prèvia pel temps que et repercutirà llegir-la i el jurament de fidelitat que et comportarà d’haver d’anar llegint-la regularment si no vols tenir el risc d’oblidar-ne els punts essencials. En el meu cas, començar la saga Terramar amb prou feines va implicar cap reflexió, perquè el respecte que li tinc a Ursula K. Le Guin i l’estima que els lectors de fantasia sempre li han professat per aquesta saga, eren raons més que suficients per aventurar-m’hi. Vaig començar a llegir Un mag de Terramar l’any 2018, en castellà, perquè en català era introbable en aquell moment. I poc després, per desgràcia meua per no haver-m’ho pensat una mica més, això de començar a llegir la saga, Raig Verd va anunciar que el tornava a retraduir amb una nova edició en català. Així doncs, malgrat que vaig començar a conèixer en Ged com el Gavilán en els primers llibres, vaig optar per esperar-me una mica i acabar el viatge per Terramar amb l’Esparver. Totes dues traduccions, la catalana i la castellana, són meravelloses i li donen uns matisos un xic diferents però complementaris. Però per la manera com la Blanca Busquets juga amb la llengua catalana per crear-nos un llenguatge líric fantàstic completament original, sempre li guardaré una estima molt especial a la traducció catalana.

Sé que això hauria de ser una ressenya de l’últim llibre de la saga, L’altre vent, però suposo que em permetreu la llicència per fer un balanç de la saga sencera, com també molt bé fa la mateixa autora en aquest darrer llibre. La saga de Terramar és segurament un dels millors exemples de com els gèneres fantàstics poden representar l’essència de la naturalesa humana d’una manera que no poden fer els gèneres mimètics de la realitat. I a Terramar, curiosament, es pot veure intrínsecament en la mateixa obra, com també extrínsecament amb l’evolució personal de l’autora al llarg dels anys que va escriure la saga. De fet, són dues coses indissociables i que ajuden a entendre molt bé per què els llibres posteriors acaben resseguint els viaranys que ressegueixen. 

El primer llibre, Un mag de Terramar (1968), beu d’uns referents molt clars dels gèneres fantàstics, uns referents i precedents masculins tan poderosos, que ni tan sols la mateixa Le Guin, que sempre ha tingut un clar esperit reivindicatiu, no es va adonar que pràcticament tots els protagonistes de l’obra eren masculins i ni tan sols es plantejava la possibilitat que les dones poguessin ser magues. En el segon llibre, ja més conscient per tot plegat gràcies a crítiques de lectors i de sectors més feministes de la literatura, i després d’una reflexió personal, va escriure Les tombes d’Atuan (1971), un llibre en el qual es nota la voluntat de crear un personatge femení complex mitjançant una història que també vol ser un bildungsroman, en aquest cas més al·legòric, a diferència del primer llibre. La protagonista, la Tenar, acaba sent un símbol perfecte d’un personatge femení emancipat. Però, a la vegada, és una emancipació amb moltes contradiccions, perquè necessita l’ajuda d’un home, l’Esparver, per poder tornar-se lliure i alliberar-se de les urpes de la societat que l’oprimeix. Unes contradiccions que també vivia l’autora en aquella època, que no s’atrevia a considerar-se feminista, per certes visions sobre la maternitat i la feminitat que l’onada feminista d’aquella època no compartia. I no és fins gairebé dues dècades més tard, amb Tehanu, en la qual ja es veu molt clara l’evolució personal de Le Guin durant aquests vint anys, i ens trobem amb una Tenar que creix encara més com a personatge conscient de les seues contradiccions, el seu empoderament i la seua identitat com a dona. I la reivindicació feminista es fa encara més potent a Contes de Terramar (2001) i L’altre vent (2001), en la qual seguirem diversos personatges femenins empoderats que volen reivindicar-se en un món patriarcal. I el fet de reconèixer l’univers de Terramar com a patriarcal, el fet de reconèixer les teues contradiccions passades i fer-les explícites en la mateixa obra uns anys més tard, engrandeix encara més el valor de Le Guin com a autora i també com a feminista.

Tanmateix, Terramar va molt més enllà de ser una saga feminista. També s’ha de reivindicar com una de les sagues més importants de la fantasia per com l’autora és deutora dels seus referents, a la vegada que crea una nova manera d’entendre el gènere que encara perdura, cosa que és precisament la que la converteix en un clàssic. En Terramar s’hi veu El senyor dels anells, i Narnia, i El màgic d’Oz, i a la vegada beu dels mites artúrics i les novel·les èpiques i cavalleresques en general, amb el seu viatge de l’heroi. Però a la vegada, la seua manera d’entendre la màgia —que beu de fonts orientals i, fins i tot platòniques— acaba creant una concepció completament original. Les paraules, el significat vertader, acaben sent el sistema central del sistema de màgia i, conseqüent amb aquesta importància que dona al llenguatge, també crea un estil narratiu propi, una lírica única, que la fan completament diferent de totes les novel·les de fantasia publicades fins aleshores. A més a més, la màgia de Le Guin segueix unes regles, pot ser ensenyada sistemàticament, malgrat un cert talent innat previ necessari, i això condueix a la creació de l’Escola de Màgia de Roke. I sense tot això que Le Guin ens regala a Terramar, segurament no podríem travessar l’andana 9 i ¾ per anar Hogwarts, ni podríem escoltar la història de Kvothe, ni podríem meravellar-nos amb el món surrealista on se submergeix Chihiro. No entendríem mai de la mateixa manera el gènere si no hagués existit Terramar. Le Guin és la fantasia. I la fantasia és la Le Guin.

I tot això per parlar L’altre vent, el llibre que clou la saga. M’ha semblat necessari estendre aquest preàmbul, perquè L’altre vent va molt més enllà de ser una mera finalització d’una saga. Per començar, perquè si Terramar necessitava una finalització, segurament ja n’hi hauria hagut prou amb el final que ens brinda a Tehanu. O això podria semblar, almenys en la manera que s’entenen les sagues tradicionals. Però Terramar no és una saga tradicional. Amb els Contes de Terramar, Le Guin obria un camí completament nou emplenant els buits que no crèiem que calien ser emplenats de la saga, però que es revelen com totalment necessaris un cop se’ns fan visibles. I omplerts aquests buits, L’altre vent es revelava com necessari per completar el món i el trajecte vital que és Terramar. És una novel·la conscient de tot plegat i al servei no només de completar les llacunes, sinó de ser un homenatge a la mateixa saga. Es veu ja des de bon inici, amb el viatge del protagonista, en Vern, fins a l’Illa de Gont, lloc on arrenca Un mag de Terramar, a buscar a l’Esparver perquè l’ajudi. Té uns malsons terribles on somia el mur entre la vida i la mort, el mur que travessen Arren —l’actual rei Lebannen— i el mateix Ged a La costa més llunyana. L’antic Arximag, incapaç d’ajudar-lo, creu que Tenar —la protagonista precisament de Les tombes d’Atuan— i la Therru —la proganista de Tehanu— que han viatjat a la cort del Rei Lebannen, a Havnor, per un greu problema que assetja el regne: els dracs han tornat de l’oest i a l’est, a Kargad, un senyor de la guerra ha aconseguit el poder i reclama una unió matrimonial amb la seua filla, la princesa Seserakh. I també cobrarà especial rellevància Íria, la primera estudiant femenina de l’Escola de Roke, que al conte «Dragó» de Contes de Terramar desafia el sistema patriarcal de l’escola de màgia i, finalment, acaba convertida en drac. Ja tenim, doncs, tots els llibres de la saga enllaçats en aquest últim.

Si esperes una gran batalla èpica final entre homes i dracs, com ens tenen acostumats les grans sagues de fantasia, és que no has entès gaire bé Terramar. Le Guin es pren les coses amb calma, com sempre ha fet, et condueix per un viatge cap a l’essència de la humanitat, un viatge de caràcter moral, on la guerra no té cabuda, i l’entesa i el diàleg esdevenen claus per construir un món millor i per anar més enllà de la mort. Com a lector, et deixes endur pel seu llenguatge hipnòtic, per la bellesa de les paraules, per la serenor dels seus personatges, i malgrat que això fa que la història perdi dramatisme i en alguns moments la lectura se’t faci més feixuga, amb el seu final místic i al·legòric, Le Guin acaba guanyant amb la seua filosofia, amb la seua essència, amb la seua humanitat. Al cap i a la fi, tot allò que és Terramar.