A les primeres setmanes de confinament, un dels temes que més es debatia entre els cercles culturals era l’impacte que tindria la pandèmia de la Covid-19 en la literatura i la publicació de llibres en general. En part, ja hem començat a veure’n els efectes amb l’allau de publicacions de les noves estrelles mediàtiques en què s’han convertit alguns divulgadors científics. En literatura, però, els efectes de moment han estat bastant discrets i, si s’ha fet alguna menció a la pandèmia, ha sigut més aviat algun ou de Pasqua o alguna referència inconscient. Però de mica en mica comencen a sortir casos particulars, en què la influència de la pandèmia ha configurat plenament el llibre, com ha estat Estructures profundes (2021), de Jair Domínguez.

Domínguez, malgrat que és conegut sobretot com a comediant i figura mediàtica, no és pas un desconegut a la literatura de gènere de casa nostra, en la qual ens ha brindat llibres que es podrien inserir perfectament en el subgènere del bizarro com Segui vora el foc (2014) o la magnífica Perímetre (2016), merescudíssim Premi Ictineu a millor novel·la. Amb Estructures profundes (2021), l’autor renova la seua aposta amb la ciència-ficció i l’estrany amb un llibre en el qual resumir l’argument es converteix en una tasca hercúlia per al ressenyador, bàsicament perquè és una novel·la sense argument. Això, d’entrada, no té per què ser un problema, perquè hi ha moltes maneres d’escriure un llibre molt potent amb una trama poc consistent —ara em venen al cap, per exemple, Tiempo de cambios (1971), de Robert Silverberg o La mà esquerra de la foscor (1969), d’Ursula K Le Guin—, però aquest, malauradament, no és el cas. Però per no desorientar encara més el pobre lector d’aquesta ressenya, faré mans i mànigues per intentar resumir alguna cosa de l’argument. Així, a grans trets, es podria dir que es tracta d’una història distòpica d’una societat ultracapitalista des de la perspectiva d’un personatge que treballa com a fumigador. Ja només el concepte de «fumigador», ens remet a unes escenes coronavíriques que tenim gravades amb foc a la ment.

I si ja només amb el plantejament comencem amb aquestes reminiscències, al llarg de la novel·la anirem veient que els paral·lelismes amb la nostra realitat són constants. Massa constants. De fet, la construcció del món que se’ns ofereix és en tot moment només una exageració de certs trets de la nostra societat contemporània que, lluny de ser una denúncia subtil al pur estil pratchettià —per posar un exemple cèlebre— o una astracanada intel·lectual —com La musa fingida (2020) de Max Besora—, acaba sent més aviat una acumulació d’esquetxos sense cap mena de coherència interna i amb poca perícia narrativa. I hi insisteixo, tot plegat no seria un problema si anés acompanyat d’altres factors que dotessin la novel·la d’aquell halo hipnòtic que, per exemple, vaig trobar a Perímetre. Però no hi són.

Al contrari, hi ha certs detalls que per a un lector postmillenial com servidor grinyolen moltíssim. Per una banda, sobta com el to nihilista en certs moments sembla bressolar-se més cap a un conformisme que duu a fer una crítica i una sàtira mordaç de la nostra societat, simplement per ser càustic, sense cap horitzó de canvi. De fet, fins i tot els mateixos grups antisistema que apareixen són terroristes o vagabunds amb tendències violentes, i no hi ha cap mena d’horitzó d’esperança. I per altra banda, també emprenya una mica la manera com l’autor se serveix d’uns personatges que, per començar, no tenen gaires més matisos que ser uns pobres desgraciats, víctimes del sistema, i com els fa servir per escudar-se per fer bromes masclistes, racistes, LGTB-fòbiques i contra gent discapacitada. I el principal problema és que són bromes gratuïtes, sense cap més objectiu que fer humor negre i provocar el somriure sardònic al lector, per exemple, quan es diu al germà autista i tetraplègic d’un company de feina del protagonista: «Suposo que ha de ser una putada no poder caminar, però també deu molar anar tot el dia amb cadira de rodes», o bé quan en una escena s’afirma que si un viking viatgés al futur i veiés «un burgès homonormatiu recollint les caquetes del seu bichon frisé de quinze mil euros» es desmaiaria al moment. Davant d’aquestes bromes de molt mal gust, segurament no hi hauria problema si en algun moment es trobés alguna mena de contrapunt, però no hi és. La novel·la es limita a ser un joc de fotre’s del mort i de qui el vetlla i a veure qui la diu més grossa, fer humor del que calgui i de qui calgui; de retratar uns personatges descontents amb la societat, que mai volen ser exemple de res, això és cert, però que tampoc ens porten enlloc, ni consciència social ni voluntat de canvi ni tan sols explicar-nos una història que ens vulgui emocionar. Només nihilisme. El nihilisme simplement per nihilisme corre el risc de ser reaccionari.

L’únic punt fort que veig a la novel·la és l’estil literari de l’autor i el català que fa servir, que és viu, fluid i llegidor. Però només amb estil no es fa una novel·la. M’hauria agradat poder cantar-ne les meravelles i recomanar-la a tort i a dret, però no ho puc fer de cap de les maneres. No ha sigut una bona lectura, i la decepció ha estat encara més grossa sabent que l’autor sap fer-ho bé. Així doncs, val més que fumiguem i oblidem el que hem llegit.