El filòsof estatunidenc Fredric Jameson afirma que el vincle establert entre la marcada disminució de noves utopies i l’augment exagerat de tota mena de distopies concebibles ja ha despuntat durant les últimes dècades.^[i] Aquesta relació, em permeto esmenar-lo, es remunta de molt més enrere en el temps. Si bé és incontestable que la mitomania distòpica té en els atemptats de 2001 i la crisi de 2008 els seus interruptors, no és menys cert que rebla tendències prèvies, alimentades per les pors que van florir als segles XIX i XX. El desencís davant les promeses il·lustrades i la industrialització van donar peu als atacs, ideològicament dispars, dels romàntics decimonònics contra la Zivilisation, nomenclatura que designava la societat mecanitzada, urbana, cientificista i individualista que estava substituint la Kultur orgànica, rural, espiritual i comunitària. Als ulls de nombrosos intel·lectuals del moment, l’arribada de la Zivilisation condemnava els homes a una existència superficial, degradada i impersonal, i a Occident a travessar «un procés de deteriorament, esgotament i col·lapse inevitable»^[ii]. El costum de titllar les societats occidentals de decadents i malaltes va tenir en les faccions antimodernes i/o victorianes del XIX la seva font, igual que la distopia mateixa, que va germinar aleshores».^[iii]

La Primera Guerra Mundial i la Gran Depressió van eixamplar l’influx del pessimisme cultural i van facilitar que les incipients distopies guanyessin adeptes i reputació. Per als erudits despitosos de la dècada del 1930, «la Primera Guerra Mundial, l’ascens del feixisme, la degeneració del comunisme soviètic a estalinisme i el fracàs del capitalisme occidental […] eren comentaris burlescos llençats contra esperances utòpiques». El seu estat d’ànim era fermament distòpic.^[iv]

En acabar la Segona Guerra Mundial, i amb els totalitarismes, les bombes atòmiques, els genocidis, el gulag i la violència d’Estat ocupant el primer pla del debat, ja era la distopia la que acaparava la fama, no la utopia, la presència editorial de les quals van caure fins a mínims històrics, sense fregar mai la ressonància obtinguda per Edward Bellamy, Étienne Cabet o H.G. Wells.^[v] Aquestes dinàmiques no canviarien posteriorment, ni tan sols en el lapse 1974-1976, quan el feminisme, l’ecologisme i la contracultura van esperonar l’escriptura de Els desposseïts (Le Guin, 1974), Ecotopia (Callenbach, 1975), L’home femella (Russ, 1975) i Woman on the Edge of Time (Piercy, 1976), utopies crucials per a la renovació del gènere. La seua importància no pot fer-nos perdre de vista que les distopies van guanyar quantitativament i qualitativa per golejada en dates idèntiques, mentre l’ufanós capitalisme tardà comandava, auxiliat per les incipients tecnologies informàtiques, el salt dels mercats nacionals als mercat global, de l’economia industrial a l’economia financera, de la socialdemocràcia al neoliberalisme, bescanvis que van ordir el trànsit de la modernitat a la postmodernitat.^[vi]

Distopiland compta amb temptejos prematurs. El sociòleg Fred Polak va notificar l’any 1953 que Occident estava assistint a la «decadència de les imatges utòpiques del futur, reflex de la fe perduda en la força humana i la llibre autodeterminació»^[vii]. Coincidint amb l’inici de la crisi del petroli i la publicació d’Els límits del creixement per part del Club de Roma, John Maddox, director de la revista Nature, va auscultar els primers indicis de la distopofília. Corria l’any 1972. Els riscos que catapultaven la por en la societat de l’època eren la superpoblació, el DDT, l’enginyeria genètica, l’energia atòmica i l’esgotament dels aliments, amenaces rendibilitzades per la ciència-ficció catastrofista i les assajos supervendes de Paul R. Ehrlich i Barry Commoner, científics de divulgació propensos a l’alarmisme sensacionalista. Amb ells en ment, Maddox va decretar:

Els profetes del desastres s’han multiplicat notablement en els últims anys. Hi acostumava a haver individus que desfilaven pels carrers de la ciutat amb cartells en els quals es proclamava: “La fi del món és a prop!”. Ara s’han substituït per una legió de persones serioses, de científics, filòsofs i polítics, que proclamen que hi ha calamitats més subtils que tenim a tocar tocar.^[viii]

La distopització dels imaginaris tampoc va passar desapercebut als estudiosos de la ciència-ficció. Kingsley Amis va publicar New Maps of Hell (1960), una complicació d’assajos que vinculava la supremacia distòpica a la consternació desencadenada per la Segona Guerra Mundial i els règims de Hitler i Stalin. Dos anys més tard, Chad Walsh informava en From Utopia to Nightmare que «el lector que busqui utopies actuals, probablement les trobarà matusseres i poc convicents. Però si vol malsons presentats per experts, pot triar entre una varietat d’horror majors que la descrita pel Dant».^[ix] Premisses anàlogues van decorar The Future as Nightmare (1967), de Mark Hillegas, y Science Fiction and the New Dark Age (1976), de Harold Berger. Entre una i altra, va aparèixer History of Science Fiction (1971), de l’escriptor Sam Lundway, on podem llegir:

Molts escriptors de ciència-ficció són uns misantrops incurables. Això podria ser resultat d’una inclinació insòlitament pessimista o d’una gran perspicàcia, però la veritat és que pocs escriptors moderns de SF troben raons per contemplar el futur amb gran esperança. […] El futur resultarà ser exactament com la nostra època […], només que pitjor. I més endavant, reflectiran un infern sobre la Terra.^[x]

La cimentació de Distopiland va rebre la consolidació definitiva el nou de novembre de 1989, dia que es va produir la caiguda del mur de Berlín. La utopia va patir una bufetada brutal, perquè aquell esdeveniment semblava ratificar que els somnis de perfeccionament i emancipació havien fracassat on fa més mal, a la pràctica. L’ocasió va aglutinar simbòlicament un tropell de fracassos viscuts per moviments revolucionaris en el passat, fracassos que, reunits tots a la vegada, es van manifestar com a intolerables, humiliants, impossibles de processar. Ja no quedava res de la dignitat i l’aurèola despreses dels revessos previs (Comuna de París, guerra civil espanyola, Maig del 68, govern de Pinochet), capaços de dispensar orgull i incitar l’afany de revolta. Aquesta vegada, la derrota era categòrica. Les runes van taponar l’horitzó utòpic socialista que havia conferit esperança a milions de persones. Esperança, també és cert, que arribava minvada a causa de la llarga seqüència de desenganys estrenada amb la naturalesa totalitària de la Unió Soviètica i prorrogada per la repressió de la Primavera de Praga, les matances de la Revolució Cultural i el genocidi de Cambodja. Aquells que en altres lapses van confiar en transformar el món van emmalaltir d’estrès posttraumàtic i van sobreviure turmentats pel dol i la culpa. Ressentits i desmoralitzats, van cooperar en la desutopització de la consciència política consolidada aquella jornada, com a venjança tardana per les il·lusions esgrimides en la joventut.^[xi]

Traducció: Edgar Cotes