ELS DESPOSSEÏTS (1974) – Ursula K. Le Guin

Autora: Ursula K. Le Guin
Títol: Els desposseïts (The Dispossessed)
Editorial: Raig Verd
Any: 2018 (1974)
Pàgines: 442
ISBN: 9788416689613
Valoració: ★★★★★

 

A aquestes alçades, potser no tingui gaire sentit ressenyar aquest llibre. Els desposseïts, publicat l’any 1974, és una de les obres majors de la gran Ursula K. Le Guin (al costat, tal vegada, de la trilogia original de Terramar i de La mà esquerra de la foscor), i va aconseguir guanyar els dos principals guardons de ciència-ficció quan va aparèixer, el Premi Nebula i l’Hugo. Le Guin, desapareguda malauradament aquest inici d’any, ha estat considerada per la crítica com un dels noms claus del gènere fantàstic de les últimes dècades (així en general, amb independència del seu sexe) i el públic li ha reconegut la seva humanitat convertint-la també en un dels més estimats.

Rius de tinta i reconeixements, què més es pot demanar, oi? Doncs potser una traducció com Déu mana al català. Això és el que han fet (i de quina manera!) des de l’editorial Raig Verd. L’encàrrec, gens senzill a causa de les complexitats lingüístiques intrínseques en l’obra original, tal i com es diu en la nota inicial, va recaure en mans de Blanca Busquets, la qual cal dir que resol amb èxit el repte i aconsegueix el millor que es pot aconseguir quan es tradueix una obra com aquesta: que ningú es fixi més del compte en la llengua en què està escrita, sinó en el que diu el llibre.

I què diu el llibre? Com deia al principi, potser sobri parlar gaire de l’argument de Els desposseïts, però en qualsevol cas, deixeu que doni quatre pinzellades a algunes idees bàsiques que hi apareixen, ben suggerents. La novel·la, com d’altres de l’autora (penso en La mà esquerra de la foscor), és un llibre programàtic. És a dir, amaga al seu darrere una idea clara, que Le Guin ens vol transmetre amb tota la seva complexitat. I per fer-ho usa el gènere de la ciència-ficció, una excusa com qualsevol altra. En aquest cas concret, la idea és purament política: l’enfrontament entre dos sistemes, el que vindria a ser el vell sistema capitalista, jerarquitzat i insolidari, representat pel món d’Urras, molt semblant a la nostra Terra d’avui en dia, i el que pren l’aspecte d’una agosarada utopia anarquista, representada per la petita lluna d’Anarres, on s’assentaren anys enrere una colònia d’urratis per fundar un món nou i aparentment millor basat en les idees d’Odo, com la solidaritat, la igualtat i el desposseïment.

El concepte de desposseïment, del qual sorgeix el títol del llibre, és la idea clau que guia la vida dels habitants d’Anarres: només aquell que no té res no desitja res. Anarres és un lloc erm i sense gaire recursos, la vida hi és dura, extrema a voltes, una prova constant per als seus habitants. Si no fos per l’absència de mística ni de religió en l’obra de Le Guin, el lloc s’assemblaria força a l’Arrakis de Frank Herbert, del qual els fremen tenien un aforisme que repetien incansablement i que deia que Déu creà Arrakis per provar als fidels. Anarres també posa a prova les conviccions dels seus habitants:

Anarres és tot pols i turons secs. I la gent no és agraciada. Tenen mans i peus grans, com jo i aquell cambrer. Però ningú no té la panxa grossa. S’embruten molt, i es banyen junts, ningú no ho fa aquí. Les ciutats són esquifides i sonses, grises. No hi ha palaus. La vida és monòtona i la feina, dura. No sempre pots tenir el que vols, o ni tan sols el que necessites, perquè no n’hi ha per a tothom […] A Anarres res no és bonic, res excepte les cares. Les altres cares, els homes i les dones. No tenim res més que això, res més que els uns als altres.

Com en la millor ciència-ficció clàssica (penso per exemple ara en Asimov), Le Guin ens planteja en els primers compassos del llibre les línies mestres d’uns mons i unes societats que semblen conviure en harmonia i amb coherència, amb si mateixes i amb les altres, només per anar aprofundint mica en mica en les seves contradiccions internes, fent patent la impossibilitat de qualsevol estructura social humana per ésser completament justa i integradora. Si el progrés d’Urras s’assenta en la injustícia social i l’explotació dels pobres, l’harmonia d’Anarres únicament s’aconsegueix negant la intimitat i l’individualisme fins al límit asfixiant d’anul·lar l’individu. Lluny de l’escenari principal de la novel·la on es dirimeix aquesta lluita entre experiments socials, Le Guin espigola algunes, poques, referències al mon mare d’aquests altres, el nostre, la Terra. El nostre fabulós planeta blau és en aquest futur incert una ruïna desolada, un abocador. La certificació del fracàs de la societat humana. És de la impossibilitat de l’ésser humà de conviure amb si mateix, que ens parla l’autora? Fa l’efecte que sí.

Vam fracassar com a espècie, com a espècie social.

Aquesta tesi l’articula brillantment el llibre en una estructura que ens du a cada capítol a un mon diferent, alternant Urras i Anarres, i a un moment diferent. El protagonista, però, és sempre el mateix. És ell qui exerceix de nexe d’unió. Shevek, un científic i filòsof d’Anarres, fuig d’amagat a Urras per poder compartir un descobriment revolucionari que ha fet i que al seu mon no té cap interès, ja que viuen instal·lats en la despossessió més absoluta. Ell, en canvi, des de petit ha manifestat una inquietant tendència a l’individualisme. És diferent, un inadaptat. Si quan estem llegint sobre Urras ens trobem al moment present, quan ho fem sobre Anarres llegim sobre el passat immediat. Així Le Guin ens permet anar teixint dos fils que discorren paral·lels al llarg de tota la novel·la, fins a acabar-se trobant.

El descobriment que Shevek porta a Urras té a veure amb un concepte clau en tota l’obra de Le Guin: la paraula. La comunicació. El poder que exerceixen els mots pren a vegades característiques màgiques, com en les seves fantasies més juvenils, d’altres són allò més cobdiciat a la galàxia, com aquí. Sempre, però, les paraules són importants, perilloses, exerceixen poder.  Quan Shevek aconsegueixi parlar lliurament a Urras, les seves paraules seran pitjor que una arma, perquè estaran carregades d’idees. I les idees són el més perillós que hi ha. Desvetllen les consciències aletargades, manifesten les cadenes que ens subjecten, són el germen de revoltes. En definitiva, posen entre l’espasa i la paret els sistemes de repressió de la població que usa l’Estat (el gran enemic) per a perpetuar-se, basats en la violència i la força policial.

La repressió no esclafa idees. L’únic mètode per esclafar-les és ignorar-les.

Shevek és un Espàrtac futurista, disposat a alliberar tots els esclaus.

No podeu comprar la Revolució. No podeu fer la Revolució. Només podeu ser la Revolució. És en el vostre esperit o no és enlloc.

He dit que Els desposseïts és ciència-ficció clàssica, una obra programàtica. I cal tenir-ho en compte quan es llegeixi el llibre. El gènere ha experimentat els últims anys una influència enorme dels mitjans audiovisuals, i en conseqüència la literatura de ciència-ficció més actual s’acostuma a caracteritzar per les altes dosis d’acció i adrenalina, per la successió frenètica d’esdeveniments espectaculars i pel protagonisme de la parafernàlia tecnològica, en prejudici dels aspectes més reflexius o especulatius que pot oferir la bona literatura d’idees. Els desposseïts s’ha de llegir com ho faria un bon anarrasti: a poc a poc, gaudint el moment i, sobretot, no esperant-ne res. Llavors, el llibre t’ho dona tot.

Els desposseïts era una història preciosa. Gràcies a l’edició de Raig Verd, ara també és un llibre preciós, que podem gaudir en la nostra llengua. Imperdible.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada