Malgrat que quan pensem en Ursula K. Le Guin, la paraula que ens ve de seguida al cap és feminisme, quan es va publicar a la seua època la trilogia original del cicle de Terramar, van sortir algunes veus que van acusar l’obra –i en conseqüència, l’autora– de no ser feminista. Tot i que Les tombes d’Atuan, per exemple, és una obra amb un rerefons clarament feminista, Le Guin va acceptar les crítiques, conscient que es va deixar endur massa per les influències de la fantasia clàssica, on la presència de les dones és minsa –per no dir nul·la–. Qui coneix el pensament de l’autora, però, sap que és una persona d’una mirada molt oberta i una mentalitat progressista –anarquista, de fet–, i com a tal, duu a terme una anàlisi constant no només de la realitat, sinó també de les seues pròpies contradiccions. Perquè una persona d’esquerres de debò ha de ser conscient de les seues pròpies imperfeccions i ha d’estar en constant evolució per voler millorar-se com a persona i, en conseqüència, millorar el món que l’envolta. Le Guin excel·leix en aquest sentit i es nota perfectament en les obres que va escriure a partir dels anys 90, començant per Tehanu, on aquesta mentalitat autoreformadora ja és ben perceptible; i amb Contes de Terramar, ja es fa el pas final en aquesta voluntat de fer una obra indiscutiblement feminista. Però Contes de Terramar, per descomptat, va molt més enllà de ser això.

L’autora mateixa explica al pròleg que Contes de Terramar és un recull d’històries que necessitaven ser escrites, perquè amb els anys l’univers Terramar havia crescut amb ella i havien sorgit tota una sèrie de matisos que havien de ser explicats. La novel·la curta que estrena el recull, “El localitzador”, és un dels exemples perfectes per entendre per què aquestes històries mereixien ser explicades. Està ambientada molts anys abans dels fets que passen a Un mag de Terramar, i seguim la història d’en Llúdria, un noi que un bon dia descobreix que té habilitats màgiques. Fins aquí, podríem dir que és una història pastada a la de l’Esparver; tanmateix, en Llúdria no es trobarà pas una figura amiga del mestre Ogion que l’ajudarà a orientar-se en el ja de per si complicat món de la màgia, sinó que caurà a les mans d’un fetiller a les ordres d’un Rei Pirata. Un dels punts claus que s’expliquen en aquest conte és la fundació de l’Escola de Roke i l’explicació de per què només hi poden assistir homes. I en aquest aspecte, Le Guin gira la truita d’una manera molt intel·ligent: fa d’un dels aspectes més criticats per poc feministes una denúncia clara del masclisme i de la invisibilització de les dones. A l’altra cara de la moneda, hi ha l’altra novel·la curta del recull, “Dragó”, situada posteriorment als fets que es narren a Tehanu, on seguim la història de la Dragó, una noia que també descobreix que té poders màgics. Com a dona, l’únic destí que té reservat és ser una bruixa de poble i no té permès ser aprenent de maga a Roke, per molt talent que tingui, perquè les Regles arcanes de l’escola no ho permeten. Com va fer Terry Pratchett a Igualtat de ritus –una paròdia clara d’Un mag de Terramar–, la Dragó intentarà posar en evidència aquest masclisme intrínsec que creu que el millor per a la prosperitat és mantenir les tradicions antigues, sense ni tan sols posar-les en qüestió.

Però Contes de Terramar va molt més enllà de ser només una excusa per fer autojustificacions, perquè la Le Guin continua sent la Le Guin. Contes com “Rosafosca i Diamant”, a banda de ser una història d’amor molt tendra, són una al·legoria sobre la identitat i tot el que des de la societat se’ns imposa –de vegades fins i tot sense adonar-nos-en– sobre el que s’espera de nosaltres i el nostre futur, i com de nociu pot ser això per al creixement personal d’un adolescent. I a tot això, se li ha de sumar l’estil poètic al qual ja estem acostumats de tota la saga –i, com sempre, meravellosament traduït per la Blanca Busquets–, que és un complement perfecte a unes històries que contenen unes imatges molt poderoses i uns personatges amb una complexitat psicològica excepcional. De moment, a l’espera de l’últim volum de la saga, Contes de Terramar és sens dubte el millor llibre de tots, segons la meua humil opinió. Le Guin demostra en aquest llibre la seua evolució com a escriptora en tots els aspectes i evidencia per què avui dia continua sent una de les escriptores més reverenciades del gènere fantàstic.