Estimada lectora, en primer lloc, si ja coneixes a Sir Terry Pratchett, passa al fons: a mà dreta hi trobaràs butaques; tria la més còmode, en breu engeguem el comentari de la lectura. Tenim galetes! Si no coneixes a l’autora, deixa’m dir-te que estàs de sort. La teva curiositat (o potser l’entremaliada tortuga que t’observa des de la portada de Marina Vidal) t’han fet pensar que aquest pot ser un bon llibre per passar l’estona. I és cert, (felicitats!) la teva intuïció lectora està afinada. Perque Pratchett és una delícia que cal tastar, almenys, un cop a la vida. Posa’t còmode i serveix-te una mica de te. Anem a parlar de Déus menuts.

Gedmà és un creient. Ell és simple, no té grans preocupacions (ni pensaments). Un novici que es cuida dels horts de la Ciutadella d’Omnia i creu en Déu. I ja està, perquè… què més hi pot haver? Doncs vet aquí que un dia Déu va i, sense demanar-li permís, se li apareix en forma de tortuga. Una tortuga física de carn i ossos i closca que li parla dins el cap. Aquest trasbals (convertir-se en l’Elegit, tu, quina feinada) li capgira l’existència i l’entafora en una aventura de dimensions polítiques i internacionals inabastables per la seva senzillesa. I anar fent, anar fent, que el creient es troba amb un sacerdot, i junts van i es troben amb un filòsof, que té un nebot-aprenent que és enginyer, i de sobte també apareix un militar (que, oh déus! és ateu!)… i tots plegats van configurant, dins Gedmà, una visió pròpia del món i de la vida… i dels déus.

Com ens relacionem amb les nostres creences? En què creiem? Quina forma li donem, dins nostre? Cada un dels personatges de la novel·la té una relació molt concreta amb els déus, que vertebra la seva visió del món. Així, si a la combinació de creença + ambició/voluntat personal + manera de veure el món hi afegim una miqueta de poder, autoritat i veu d’un poble i ho sacsegem bé, ens queda un combinat preciós de guerres santes internacionals entre gent que ni pensa ni s’escolta massa.

Les religions no són res més que un poder conjugat a través d’una faula. Una manera concreta de veure i explicar les coses per ordenar el món i el cap. Un seguit de creences, sovint articulades al voltant de relats fundacionals i regles estrictes, que expliquen i permeten abastar i comprendre aquest estrany fenomen que passa a dins nostre i que anomenem fe. I les nostres societats estan construïdes als seu voltant. En aquest sentit, Déus menuts dialoga directament amb l’American Gods de Gaiman, on se’ns presenten els déus antics, que pertanyen a les religions ancestrals, però també els nous déus, nascuts de les noves creences: els mitjans de comunicació, internet, el mercat econòmic, etc… I també amb Éste es el mar, de Mariana Enríquez, on s’explora la dependència que hi ha entre aquell que creu/adora i aquell que en qui es creu i és adorat.

Així doncs, Déus menuts desplega davant de la lectora una dissecció sobre les diferents maneres que tenim les humanes de comprendre el món. La fe és un dels prismes possibles a través dels quals entendre la realitat. I alhora, la nostra manera d’entendre la realitat també articula la manera com ens relacionem i ens estructurem socialment. És a dir, allò més íntim i personal té una ressonància social i política. El geni de Pratchett recau en construir una trama entretinguda i fàcil de seguir i uns personatges arquetípics que permeten explorar la complexitat de la naturalesa social.

I no és fàcil fer el que fa Pratchett: l’evolució d’un personatge és una de les tasques fonamentals de la majoria de relats que coneixem, sobretot si els enfoquem de manera psicològica. Però treballar amb arquetips i donar-los evolució fins a convertir-los en un altre cosa és un treball d’artesania acurat que requereix molta mà. A través de l’humor i la tendresa Pratchett ens fa empatitzar amb un protagonista que farà un viatge tan llarg i tan profund com tot l’Univers.

I esclar, aquesta, també es una genialitat el seu estil: una combinació de senzillesa, claredat i molta comèdia. Felicitats, Enrest Riera, per la titànica tasca de traduir no només un univers sencer amb les seves pròpies regles internes, sinó també la finesa delirant de l’humor britànic de Pratchett!

No us ho penseu. Aquí trobareu una reflexió crítica a través d’una aventura dinàmica, plena d’humor i de ritme. Pratchett és una aposta segura, que agafa al lector de la maneta i li fa empassar 350 pàgines sense que se n’adoni. I és que construir una història sobre el trípode de l’entreteniment, la reflexió i l’emoció és una cosa que pocs saben fer, i que Pratchett fa com ningú més.