LES TOMBES D’ATUAN (1971) – Ursula K. Le Guin

RESSENYA

LES TOMBES D’ATUAN (1971) – Ursula K. Le Guin

Nova aportació per a la indispensable “biblioteca Le Guin en català” que està construint Raig Verd.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Ursula K. Le Guin
Títol: Les tombes d’Atuan (The Tombs of Atuan)
Traductora: Blanca Busquets
Editorial: Raig Verd
Any: 2020 (1971)
Pàgines: 181
ISBN: 9788417925284
L’has llegit?
Valora’l*:

4 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 4,25 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Torna a casa , Tenar! Torna a casa!

En aquesta casa no és habitual actualitzar una ressenya quan surt una nova edició del llibre, però és que els llibres de Terramar que està ressuscitant en la nostra llengua Raig Verd bé s’ho valen. No són només una simple reedició, sinó que es tracta d’una autèntica refeta de cap i de nou de tot el projecte, amb una magnífica traducció de la que ja podem considerar la traductora oficial de Le Guin al català, Blanca Busquets (Els desposseïts, La mà esquerra de la foscor, Un mag de Terramar), un disseny unitari de tots els volums i una sèrie de textos complementaris (a l’inici, al final) que engrandeixen i complementen la visió parcial que els lectors catalans podien tenir de le Guin, a la qual aquests llibres són tot una declaració d’amor. Ho vam fer fa uns mesos amb el primer de la sèrie i hi tornem avui amb la seva continuació, Les tombes d’Atuan.

Les tombes d’Atuan és un llibre diferent al seu predecessor, que durant bona part de la seva lectura pot desconcertar el lector. Per una banda, el protagonisme del relat bascula cap a una noia, la Tenar, ara dita Arha, la reencarnació de la Sacerdotessa Única, i deixa a l’Esparver absent bona part del llibre i, quan surt, quasi diríem que resta sotmès a un segon terme, a un paper secundari. No és casualitat –res ho és en els genis–, sinó que respon a la voluntat de l’autora d’escriure una novel·la amb una dona com a protagonista de debò, plantant cara al protagonisme masculí tradicional en la fantasia èpica. Per una altra, tot el que a Un mag de Terramar és viatge i descoberta exterior, aquí es converteix en una angoixant història que discorre bona part pel subsòl, entre tombes i catacumbes. Això tampoc n’és, de casual, òbviament: Le Guin busca l’analogia entre el viatge a l’interior de la terra i el viatge a l’interior de la protagonista.

La història comença amb la infància de la Tenar, quan és duta a Atuan, l’indret on està cridada a convertir-se en la guardiana de les tombes dels Sense Nom, unes deïtats arcanes, i on s’haurà d’estar confinada fins que mori i es torni a iniciar el cicle de les seves reencarnacions. Malgrat totes les diferències de forma que apuntava, però, és cert que la història de la Tenar/Arha és semblant a la de Ged/Esparver que havíem llegit a Un mag de Terramar. En la seva innocència, la protagonista, com Ged anys abans, es veu investida d’una gran responsabilitat, ésser la gran sacerdotessa de les tombes d’Atuan, la qual cosa la du també a una actitud d’una certa arrogància, producte en bona part d’un destí no desitjat. És només quan pren consciència dels seus errors que es veu obligada a passar per una obligada redempció. També en aquesta novel·la l’expiació dels pecats ve donada inevitablement pel dolor. En Le Guin, aquest sembla un camí que s’ha de transitar sí o sí en tot aprenentatge. Ja al primer volum l’autora ens deixava clar que hi havia camins equivocats que duien a destins correctes, però que res és innocu i tot té un preu. És clar que si el viatge de la Tenar és a la inversa que el de Ged en el pla literal (comença a Atuan i acabarà a Gont), resulta idèntic en el metafòric, és a dir, la recuperació del seu jo autèntic. Le Guin és una grandíssima narradora, i es nota en alguns girs i lectures. 

Ara bé, malgrat tot el bo que he dit fins ara, he de confessar que aquest episodi segon (d’una llarga sèrie de sis que Raig Verd ens ha promès en la seva totalitat per a 2021), he trobat que tenia un ritme més desigual que el primer. No descarto que la sensació em vingui donada perquè m’esperava trobar en Ged de protagonista des de la primera pàgina, o per la rapidesa amb què l’autora despatxa la història, al final. Confesso que l’efecte va ser més accentuat en la meva primera lectura, ja fa anys, i per tant essent un lector més jove, que no pas ara, i que res em fa pensar que si el torno a llegir d’aquí uns anys potser Les tombes d’Atuan es convertirà en el meu llibre preferit de la sèrie –coses que té rellegir i rellegir-se, suposo–, però de moment encara no. Qui segueix les meves ressenyes ja sap que no tinc res en contra de la literatura breu, al contrari, però particularment en aquest cas he trobat a faltar una major complicació de la història. La referència a l’anell d’Érreth-Akbe potser sigui aquest motor, però cal dir que s’introdueix de manera força tangencial i avançat ja el relat. A més, cal tenir una memòria prodigiosa per recordar la seva presència, quasi de passada, en el llibre previ. Un altre anell, direu… doncs sí. Resulta inevitable sempre que apareix aquest objecte en una obra de fantasia èpica pensar en Tolkien i els seus hòbbits, però cal recordar que ja abans del Mestre els anells amb poders màgics poblaven el folklore del nord d’Europa i havien estat carnassa literària (pensem, per exemple, en el tresor dels nibelungs).

Llums i ombres, doncs, per a una nova aportació indispensable a aquesta “biblioteca Le Guin en català” que està enllestint Raig Verd, i que si bé no m’ha satisfet tant com la primera, indubtablement val molt la pena de ser llegida. Què carai, Le Guin sempre val la pena de ser llegida, tant quan escriu una novel·la com quan parla de literatura. I a propòsit d’això: no deixeu de llegir l’Epíleg. Quina meravella! Amb quatre pàgines hi diu una barbaritat de coses interessants i resulten una manera excel·lent de conèixer com pensava sobre literatura, el fantàstic i els rols de gènere algú terriblement savi.

Ara sí, ja estem a punt per al tercer, som-hi!

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

4 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 54 votes, average: 4,25 out of 5

Vots emesos: 4.
Mitjana: 4,25 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

2 pensaments sobre “LES TOMBES D’ATUAN (1971) – Ursula K. Le Guin

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.