«En un conjunt distant de dimensions de segona mà, en un pla astral que en principi no hauria d’haver tirat endavant, les boires estel·lars s’arrissen, tremolen i s’aparten… Vet-la aquí… La Gran A’Tuin». Aquestes són les primeres paraules que trobem quan comencem a llegir El color de la màgia, de Terry Pratchett, publicat per Mai Més; un inici que ens situa en l’espai que ocupa el Discmón i que per la seva forma narrativa ens pot recordar als relats clàssics, als elements mítics… fins que topem amb la curiositat humana barrejada amb l’humor. Un pròleg, dues pàgines, i l’essència de Pratchett ja ens saluda des del paper. El color de la màgia és el primer llibre del Discmón que va escriure Pratchett i és també el títol que inaugura la saga dels Mags d’aquest univers. Potser per això, teixida entre la trama que segueix als personatges principals, en Gratavent i en Doslliris, trobem referències a l’univers, a la forma del món, als seus déus, als límits (o la Vora), a l’Era de la Màgia; referències que també formen part de la trama i que van apareixent de manera curiosa i esglaonada a les diferents parts del viatge. Però aquest viatge, quin és?

Potser serà millor començar pel principi. Tenim al Gratavent, un jove mag que ni tan sols és mag, perquè mai va arribar a graduar-se a la Universitat No Vista (un accident màgic fruit d’una juguesca va fer que un dels encanteris primigenis s’instal·lés al seu cap i d’allà no s’ha mogut), i en Doslliris, un turista que vol tastar la realitat d’Ankh-Morpork i rodalies, o el que ell considera que és la realitat: les meravelloses gestes dels herois, les magnífiques i divertides baralles de taverna, els animals màgics… Ja només amb la presentació d’aquest personatge, que porta un llibre que li ordena què ha de dir (un diccionari que li permet dir una llarga llista de paraules, sovint sense solta ni volta dins de la conversa), Pratchett ens ofereix la seva primera crítica satírica i ens recorda com funciona a vegades el nostre cervell quan anem de viatge: creem un relat i volem buscar que allò que veiem encaixi amb allò imaginat. No volem veure la brutícia, la tristesa o la decrepitud, sinó el parc d’atraccions que ens han organitzat perquè pensem que allò és la realitat, quan és un simulacre (no sé si Baudrillard estaria d’acord amb aquesta manera de relacionar-lo amb la crítica de Pratchett, però no he pogut evitar-ho). El xoc entre allò que interpreta en Doslliris i el que ens mostra el narrador ens recorda com de cecs podem arribar a ser quan no volem observar realment allò que ens envolta, sinó tenyir-ho i decorar-ho per poder-ho explicar quan tornem a casa.

Els camins de Gratavent i Doslliris es creuen per casualitat, o potser no (els déus són com són i a vegades gaudeixen jugant amb els destins dels altres), i ens permeten endinsar-nos en l’univers dels relats clàssics d’aventures, de bruixeria i espasa, que Pratchett coneix i sap portar a extrems on descobrim situacions absurdes i paròdiques. Encara que aquest parell són els personatges principals, la novel·la està farcida de secundaris i algun personatge que també té el seu protagonisme a una de les sagues. Parlo per exemple de La Mort, aquell magnífic ésser que a Morth buscava un aprenent i ajudant per poder descansar una mica, i que tenia certa fixació amb el menjar. Aquí té alguns moments estel·lars, tant ella com alguns dels seus enviats (fins i tot hi ha una picada d’ullet a un relat clàssic de Jean Cocteau, El gest de la mort, que també beu de la tradició oral), però no direm ni quan ni com, perquè La Mort apareix quan toca. Però deixant-la a ella de banda, els altres secundaris permeten construir situacions i diàlegs absurds que funcionen també com a mirall d’alguns esdeveniments habituals del gènere.

La novel·la està dividida en quatre parts, quatre moments diferents del viatge dels nostres herois, o antiherois, o simplement persones que estaven en el moment equivocat al lloc equivocat i que es troben amb tots els possibles obstacles que un podria imaginar: bandolers, gremis d’assassins, patricis corruptes, trolls, dracs imaginats, éssers de les profunditats, herois (cal destacar el moment en què posen a prova què és el que més els interessa als herois, una crítica que va més enllà del gènere i que connecta amb un concepte actual de la imatge que, de fet, té força presència al llibre). Si parlem d’imatge, reconec que la presència de l’iconògraf i la seva personalitat interior m’han portat a recordar la pel·lícula Willow i els petits Brownies que segresten Elora Danan, però això ja seria un altre tema…

Si reprenem el fil, diré que aquestes quatre parts que formen el llibre es poden llegir com un tot, però també com a petites aventures d’aquest duet estrafolari i amb certa tendència a trobar-se en situacions impossibles i mortalment perilloses. Però entre tots aquests moments que formen l’estructura de la història d’aventures, amb els seus girs, les seves trampes i enganys ben definits, alguns elements de la realitat no fantàstica s’escolen pel món, i ens trobem amb en Doslliris intentant explicar l’avaluació de riscos, les assegurances i la màgia de l’economia (una màgia perillosa que, com ja sabem, a vegades és més difícil d’entendre i més tramposa que tots els llibres de màgia avançada que un pugui trobar a la Universitat No Vista); fins i tot hi ha un moment on ens trobem amb la paraula “avió” i els segells clàssics de les companyies aèries. La frontera entre els mons pot ser molt prima si sabem com jugar amb ella, i els conceptes econòmics poden conviure amb els armaris de fusta de perera sapiens, els encaputxats que apareixen del no-res i les espases que parlen.

Amb un estil distés i àgil, amb algunes imatges i diàlegs que ens porten als Monty Python, la novel·la avança oferint un còctel d’aventures que no amaguen la finalitat satírica del relat. El narrador segueix Gratavent i Doslliris, però també es mou per l’espai que ocupa el Discmón per mostrar els engranatges que es mouen a l’altra banda, siguin humans, màgics o divins. La crítica a cert individualisme, a la tendència humana a defensar els propis interessos, també es deixa entreveure per les pàgines d’aquest El color de la màgia, un color que apareix, que ens enlluerna i que té a veure amb certa xifra que no pronunciarem, ni tan sols escriurem, perquè és millor guardar silenci quan es juga amb la màgia.

Tanca el llibre l’article ‘Reialmes màgics’, publicat al Sunday Times el 4 de juliol de 1999, un text on Pratchett parla de la relació natural del Regne Unit amb la fantasia. Li van encarregar quan es va publicar el tercer llibre de Harry Potter, i sí, ens parla de Potter i la seva creadora, J. K. Rowling, però parla de moltes altres coses. Parla de jardins anglesos, de Tolkien i de com El senyor dels anells va ser escollit com a millor llibre del segle en una consulta als lectors de la cadena de llibreries Waterstone’s, i recorda que la fantasia és escapista, que la majoria d’històries ho són, i que «l’escapisme no és bo o dolent per ell mateix. El que és important és de què escapes, i cap a on escapes».

Acabo la ressenya i descobreixo que he escrit set paràgrafs, i aquest és el que fa més un. No diré el número, encara que no estigui dins del Temple de Bel-Shamharoth, perquè preferiria que res sorgís de les profunditats de la pedra. Si no sabeu de què estic parlant, ja ho sabeu: podeu obrir les pàgines que va escriure Terry Pratchett, escapar-vos amb en Gratavent i en Doslliris i descobrir-ho!