«Terry Pratchett encara no s’ha traduït al català», aquest era el mantra que, tard o d’hora, sempre acabava sortint en qualsevol conversa entre aficionats catalans al gènere fantàstic, com un brindis al sol, perquè es tenia el convenciment que això mai passaria d’un somni humit. Però ha arribat novembre del 2020 (un any que més aviat sembla tret d’una novel·la de Wyndham) i aquest mantra s’ha fet realitat: no només hi ha un Terry Pratchett en català, sinó que tenim la confirmació que es publicarà la saga de Discmón sencera. I per acabar-ho d’adobar tot, surt en una edició preciosa en tapa dura, amb traducció d’Ernest Riera i il·lustracions de Marina Vidal (segurament dos dels professionals més brillants del nostre mercat editorial) i sota la batuta de la incombustible Mai Més Llibres. No hi havia millor manera d’alegrar-nos l’any.

El lector no habitual de Pratchett ara mateix es pot estar preguntant per què aquest entusiasme tan exaltat i unànime de bona part del fàndom per l’obra d’aquest escriptor britànic. Igualtat de ritus pot ser segurament un dels millors exemples per il·lustrar-ho. El llibre inaugura la saga de «Les bruixes» i segueix les peripècies de l’Eskarina, una nena d’un poble perdut a les muntanyes que té uns poders màgics extraordinaris. Això és perquè el dia que va néixer, un mag els hi va transferir per equivocació, pensant-se que era un mascle. Malgrat que la Iaia Ceravellarda, la bruixa del poble, li insisteix que no és possible que una dona sigui maga, ella s’entesta a voler ser maga, perquè creu que és una tradició absurda. La Iaia, finalment, després d’alguns intents perquè la nena s’oblidi d’aquesta idea ensenyant-li a ser bruixa, porta l’Eskarina fins a Ankh-Morpork per veure si l’accepten a la Universitat No Vista. Però, com és previsible, la cosa no serà bufar i fer ampolles, perquè la institució està dirigida per uns senyors molt savis i molt solemnes, amb unes idees molt «tradicionals» de la màgia.

El millor encant dels llibres de Pratchett és la multiplicitat de capes de lectura (com el mateix Discmón, apilat damunt d’una tortuga i quatre elefants) que s’hi poden descobrir. La més bàsica és una història entretinguda, amb uns personatges innocents i tendres, i un estil molt fluid que fan una lectura molt amena i passapàgines. Només per això, ja és un llibre que valdria la pena devorar. Però si ens quedéssim aquí, ens perdríem tot el magnífic valor literari que Pratchett aboca en cada novel·la. Soterrada sota els episodis humorístics a vegades absurds, a vegades càustics, que són d’una astúcia fora mida, hi trobem una paròdia divertidíssima dels gèneres fantàstics. Un lector poc o molt experimentat pot anar resseguint tota la sèrie de referents que Pratchett va inserint en el seu particular microcosmos: el sistema màgic d’Un mag de Terramar de Le Guin; els mites ancestrals lovecraftians; la placidesa rural al més pur estil d’una comarca hòbbit tolkeniana; les ciutats decadents plens d’éssers hostils i murris de Fritz Leiber; o la solemnitat artúrica de la Universitat No Vista. I molts altres que ens deixem. I damunt d’aquesta paròdia literària, l’autor hi apila una sàtira social sobre el paper de la dona en la societat moderna i que encara es veu més encertada col·locant-la en un gènere com la fantasia, tradicionalment molt masculinitzat i en què la dona té un paper secundari o anecdòtic, com és el tòpic de les sempre perverses bruixes literàries, que ve de molt lluny. El mateix títol de la novel·la, un joc de paraules encertadíssim, ja dona moltes pistes d’aquest esperit feminista. I per si no en teníem prou amb tot plegat, encara hi trobem una última capa de lectura per als lectors més experimentats, com són les múltiples referències a d’altres novel·les del Discmón, com per exemple les que se centren en alguns dels personatges que també trobem a Guàrdies! Guàrdies! (l’altra novel·la de la saga que de moment tenim traduïda al català) l’orangutan bibliotecari (uuuk!) o la MORT en versaletes.

Doncs ja ho tenim, Terry Pratchett està traduït al català. Ara, els aficionats del fantàstic català haurem de trobar un nou brindis al sol. Que es tradueixi l’obra sencera de Stephen King al català? Tenir un Premi Hugo per obra publicada originalment en català? Potser la creació d’un gran Festival de Novel·la Fantàstica a Barcelona? Que la fantasia i la ciència-ficció siguin tractats com qualsevol altre gènere, sense prejudicis? Després d’aconseguir fer realitat aquest mantra prachettià que semblava una quimera, ja res sembla impossible.