El tàndem Roig-Benages strikes again, i ho fa amb la que és fins ara, i sense cap mena de dubte, la seva millor criatura: El cercle de Loplop. I dir això és dir molt, perquè ara fa set anys els valents editors de Males Herbes van publicar Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols. Un còmic que aleshores ja ens va agradar moltíssim, però del qual encara no sabíem la importància que arribaria a tenir com a pedra de toc del gènere en llengua catalana.

Si és ben cert que ja aleshores, en aquell llunyà 2015, ningú posava en dubte la qualitat del «Pujols 1», tampoc ningú no podia preveure ni imaginar-se la repercussió que aquell àlbum tindria en el desenvolupament del còmic de casa nostra, ni el paper d’obra fundacional que li tenia reservada la història del còmic en català.  

Si l’Era de plata del còmic comença l’any 1956 amb l’aparició de Barry Allen en el paper de Flash; si el naixement de la novel·la gràfica l’enceta Will Eisner amb la publicació de Contract with God l’any 1978; el bum del còmic en català l’inicia la publicació de Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols.

Ara ens arriba la segona entrega, i continua amb aquest gènere de barreja de personatges i fets reals i ficticis —com als Episodios Nacionales de Galdós— però introduint elements de gènere fantàstic i de ci-fi —com a les ucronies o a les novel·les de Grahame-Smith.

El primer que crida l’atenció és la mida giant-size i la boníssima qualitat de l’edició, del gramatge del paper, de la tapa dura, de la impressió, i de les guardes altre cop il·lustrades com si fos un còmic franco-belga. A diferència de les historietes curtes de Les extraordinàries aventures de Francesc Pujol, El cercle de Loplop, de 110 pàgines, és una única història independent que es pot llegir sense necessitat d’haver llegit el volum anterior.

La narració té com a punt de partida la visita que l’any 1931 va fer Ramón Gómez de la Serna a Barcelona. Per amanir les seves xerrades, Gómez de la Serna utilitzava diversos objectes d’atrezzo: un trapezi, un monocle de pobre sense vidre, un monocle de ric també sense lent, una mà postissa gegantina… Dues sectes secretes, violentes i màgiques es disputaran la maleta de Ramón Gómez de la Serna on guarda aquests objectes. El seu propietari no ho sap, però les andròmines que utilitza a les seves conferències, posseeixen poders obscurs, inenarrables i sobrehumans.

Per fer-se amb la maleta de l’escriptor avantguardista madrileny, els membres de la secta contractaran els serveis del mentalista Onofloff i el seu ajudant, Josep d’El Pedró. La cosa es complicarà i haurà de ser el detectiu de l’hiparxiològic Francesc Pujols qui intervingui per resoldre aquest terrabastall.

El còmic té molts punts forts, el primer és que es llegeix d’una tirada. La història i la manera com està narrada fa que la primera lectura passi gairebé sense que un se n’adoni. Ja només per això val molt la pena endinsar-se en el món de la Barcelona dels principis del trenta. Però a més, els autors tenen l’habilitat de situar la trama en un seguit d’escenaris habitats per diferents classes socials, de diferents registres artístics i de perfils humans ben diversos. Això dota el text —que és eminentment de gènere fantàstic amb tocs de negre— de textura costumista. Així ens passejaran de forma explícita per orgies de sectes franceses, per rebotigues del Barri Xino, pel parc d’atraccions de Maricel Parc i la muntanya de Montjuïc, pel port, pels espectacles dels cabarets del Paral·lel o per les festes de la intel·lectualitat de casa bona a l’hotel Ritz.

Amb la segona lectura ve el segon punt fort: un reguitzell inabastable de personatges i referències als ismes i a l’art pop. A més de Ramón Gómez de la Serna, el mentalista Onofroff i Francesc Pujols, trobarem Sebastià Gasch, el poeta Fages de Climent, la pistola de Rimbaud, el Manifest groc… Qui sense pressa es vulgui detenir a gaudir i cercar picades d’ullet dels autors les trobarà gairebé a cada vinyeta. A més, el lector amb dots detectivesques podrà comprovar quan i com de ben documentat està aquest còmic.

El dibuix és molt més fosc que al «Pujols 1», i tant el traç com la concatenació de les vinyetes han guanyat en narrativitat. La Barcelona que hi apareix, versemblant, realista i costumista està extreta d’una laboriosa tasca de documentació fotogràfica dels anys 30. Aquesta línia versemblant conviu amb el traç d’homes caricaturitzats, de dones maquíssimes amb aquell estil tan europeu i tan canalla, tan propi d’en Benages.

Quan s’estudiï el bum del còmic en català —del qual ja en parlàvem a la ressenya de Calavera Lunar— és molt més que probable que se citi com a tret de sortida Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols.Amb la mateixa barreja de personatges històrics i inventats, de documentació fidedigna i d’imaginació fantàstica, d’espais reals i poders irreals, es construeix aquesta segona entrega del Pujols que, potser perquè ja no tenia la missió d’obrir camí, els ha sortit encara més rodona.