RESSENYA
SEGUI VORA EL FOC (2014) – Jair Domínguez
Un títol que ens convida enganyosament a seure vora el foc i a escoltar rondalles, quan en realitat és una novel·la farcida de sang i fetge.
Cada acte deixa una empremta en l’éter.
He de dir que em va costar decidir-me a agafar aquest llibre. Confesso la meva debilitat pel “personatge” Jair Domínguez a qui considero un dels bufons (en el sentit boadellià) més intel·ligents d’aquest nostre petit país, però precisament aquesta seva vessant mediàtica (caracteritzada per l’estracanada, la provocació i l’excés verbal), és el que em tirava enrere a l’hora de llegir-lo. Crec que la seva feina als mitjans és fins i tot higiènica, més en un país tan brut com el nostre, però em resistia a veure’l com a escriptor. Un prejudici, ho sé. Però em provoquen al·lèrgia els “escriptors mediàtics”, ho confesso. Em subleva veure com venen llibres només per ser qui són i perquè surten per la tele. A més, el públic de l’ “escriptor mediàtic”, normalment, ni tan sols es llegirà els seus llibres, perquè en realitat no són lectors sinó consumidors. Així que no té cap importància si estan ben escrits o no. Però el fet que un dels propòsits d’aquest bloc fos ressenyar especialment aquells autors del fantàstic més propers el feia un ferm candidat a passar algun dia per aquí. I així va ser com vaig agafar, gens convençut, Segui vora el foc.
Des d’un bon principi el llibre descol·loca. És clar que ja has d’estar preparat. No has de pretendre trobar-te amb res conegut. És un llibre perquè té pàgines i està relligat, però aquí s’acaben les semblances amb res que hagis llegit abans. Efectivament, es tracta d’una obra excessiva, brutal, desmesurada, hiperbòlica, que s’escapa de qualsevol marge imposat pel gènere, o el seny. La qual cosa de per si no és dolenta. De fet, en algun comentari que he llegit sobre el llibre mentre preparava aquestes línies, com el de Sebastià Roig al Diari de Girona, es ressalta aquest aspecte com un dels grans atractius de la prosa de Jair, i hi coincideixo: el seu free style té la virtut de revitalitzar una literatura, la catalana contemporània, que en molts aspectes sembla estar excessivament encotillada. Des d’aquesta vessant, doncs, amb Jair no hem de patir. Des de la primera línia es passa la cotilla pel folre. Segui vora el foc resulta, per això mateix, una obra difícil d’etiquetar. És fantàstic? Terror? Ciència ficció? No ens serveixen els estirabots promocionals que il·lustren la contraportada (Lynch sodomitzant Pla, per Déu…), ni tampoc la il·lustració (al meu humil parer poc encertada) de la portada. Fa l’efecte que són contes, narracions o idees inconnexes que Jair tenia al calaix i que ens ha anat colant. Al cap i a la fi, Jair és empordanès (d’adopció), i sembla que és connatural a la gent d’aquí (la D.O. Empordà) aquest punt de rauxa entramuntanada, surrealissssssta que diria Dalí. Però a més d’un lector això no li acabarà de fer el pes, comprensiblement.
Segui vora el foc comença parlant-nos de dos germans absolutament negats per a les relacions socials, en David i la Judit, i d’un escriptor de nom escandalosament naïf que és el millor escriptor viu i el salvador de la literatura del segle XXI, Baby Lindbergh Junior Jr. Quan sembla que la novel·la girarà al voltant d’aquests personatges, potser alternant episodis, però, resulta que no és així, i Jair va introduint més personatges i trames noves. Algunes que tenen continuïtat (aquell horrorós crim de les tres nenes, que recorda escandalosament el cas de les nenes d’Alcàsser), d’altres que senzillament queden in albis (la del clon de John Lennon negat per la música, la del robot que pretén aniquilar la raça humana per salvar el món, la dels grups internàutics de suïcides, etc.). Segui vora el foc és Jair Domínguez en estat pur: violència per un tub (budells escampats, cranis esclafats, ossos estellats, mutilacions, laceracions, liquacions, etc.), algunes dosis de sexe (força mesurat en aquest aspecte, en comparació a la ultraviolència) i la grata sorpresa és que tot això va amanit amb interessantíssimes reflexions de tota mena que converteixen aquest totum revolutum en una lectura estranyament deliciosa.
Es reflexiona sobre la societat, sobre la religió, sobre la literatura, sobre la televisió. Des del seu estil particular, Jair discorre amb una fina intel·ligència, un sentit crític mordaç i una mala llet considerable.
Un aspecte destacable de la novel·la és que, exceptuant alguns moments clau, no sabem quan situar-la temporalment, si en el present o en el futur immediat. La realitat que critica amb tanta vehemència l’autor desgraciadament no es pot considerar distòpica, perquè és la que estem vivint cada dia. En aquest punt m’ha recordat un llibre que vaig llegir no fa gaire, Les partícules elementals (1998), de Houellebecq. La novel·la del francès també estava protagonitzada per dos germans que podríem definir com a sociòpates, també navegava pel món de la ultraviolència i la pornografia, i també reflexionava sobre tot aquest moviment hippy i new age (que en la novel·la de Jair pren la forma d’una mena de secta finimundista amb ressonàncies hare krishna), tan de moda en la societat d’avui dia. És veritat que hi ha un abisme entre totes dues, la del francès és un clàssic i la del català una obra que apunta maneres, però me la recorda poderosament. La lliçó (no m’atreveixo a dir-ne moral, perquè implica massa coses) ètica ens ve donada en ambdós casos pel final: aquesta societat regida pels impulsos d’Eros i Tànatos a la fi acaba aniquilada. També Houellebecq, com en l’Epíleg que ens regala Jair (per acabar-nos de desconcertar del tot si crèiem que hi havíem entès alguna cosa), ens sorprenia amb un salt temporal enorme. Llàstima però que, si el sentit d’aquestes pàgines en Houellebecq era revelador, en canvi, en Jair, resulta força més críptic.
Amb tot, he d’acabar dient que ha estat una grata sorpresa decobrir que rere el personatge Jair Domínguez hi ha un veritable escriptor, que parla molt bé de coses molt interessants. És cert que l’obra no és del tot rodona, que caldria potser un major control del caos narratiu mantenint aquesta espontaneïtat tan saludable, tan sui generis de la ploma jairniana. Però el resultat és reeixit i el millor de tot és que l’autor encara té camp per córrer. Jair no és escriptor perquè sigui mediàtic (deixa ben clar què en pensa de l’ofici d’escriure, i també dels dandis literaris i de l’aspecte més mercantil de l’ofici). Jair és escriptor malgrat ser mediàtic.
Armat amb paraules, l’escriptor Jair Domínguez pot ser encara més perillós que quan el personatge agafa l’escopeta (la de bales de pintura). Per tot, val la pena asseure’s vora el foc i provar de deixar-se seduir per aquesta extraordinària bogeria. Almenys un cop.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix: