Una altra antologia? De distopies? Això va ser el primer que vaig pensar quan vaig tenir coneixement d’aquest projecte. Aleshores, però, m’hi vaig capbussar i em vaig adonar que no era un llibre com els altres. En aquest sentit, la introducció dels editors és molt pertinent. Aquí s’hi explica com no és cap antologia de relats independents, sinó un projecte molt ben lligat, amb una temàtica comuna a totes les històries, que estan inserides en un  mateix món futur i que totes elles estan connectades per personatges i trames. Quasi una novel·la feta a… 18 mans.

El marc comú és Neo Icària, un nou barri flotant situat davant per davant de la ciutat de Barcelona i que ha esdevingut, en aquest futur no gaire llunyà (estem al 2059), una mena d’utopia posthumanista. Si és una utopia no podia no ser una illa, oi? Bravo per la picada d’ull a la Icària d’Étienne Cabet! De la violència, la brutícia i la misèria moral de la vella ciutat comtal n’ha sorgit aquest monument al progrés tecnològic i a la pau social, que només uns quants tindran el dret de gaudir. Això sí, cal pagar un preu molt alt per ser-ne ciutadà: avenir-se a col·laborar en el progrés posthumanista i esdevenir un mateix un conillet d’índies. La lluita entre els defensors del posthumanisme i els detractors (els bioconservadors) serà un dels motors del llibre, que discorre sovint pels viaranys de la novel·la negra.

És el cas d’algun dels millors relats del recull, a parer meu, com els de Salvador Macip, Carme Torras o Ricard Ruiz Garzón. En paral·lel al gran tema del posthumanisme, òbviament, molts d’altres: la distinció entre progrés i evolució, la (re)definició del que vol dir ser humà, els límits del gènere i del sexe, el debat roboètic… El relat d’Ivan Ledesma té la funció de donar cos a un personatge crucial, i que fins llavors únicament havia aparegut de passada: el de Simeona Stumph, la visionària descobridora de la interfície home-màquina que ha fet possible el miracle de Neo Icària. Miracle? O miratge? Les paradoxes de les societat utòpiques i els límits entre la felicitat i la llibertat són el carro de batalla d’aquest conte i també, especialment, del de Susana Vallejo, que ens recorda poderosament algunes distopies clàssiques.

Arribats a aquest punt voldria fer una menció especial al relat de Laura Tomàs. Com s’explica a la introducció, ella va ser l’última a afegir-se al projecte. La voluntat era fer participar de l’antologia un dels alumnes dels cursos de l’escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès de Ricard Ruiz Garzón, els Frikípuls. I després d’una tria difícil ella va ser l’elegida. Personalment em sembla un encert majúscul, ja que el seu relat, una història d’amor a 3 bandes molt ben bastida, que a la seva manera reformula la història de Frankenstein, m’ha semblat molt solvent.

En canvi, els relats que m’han fet l’efecte d’estar més deslligats de tota la resta —que no vol dir que no m’hagin agradat, només que m’han desentonat en el conjunt força harmònic de tots els altres— han estat possiblement el d’en Jordi Nopca, que aborda problemes quotidians com el suïcidi i la manca d’il·lusió per viure de l’ésser humà en aquest escenari de ficció, i el de la Bel Olid, sobre el tema del gènere no binari i l’hermafroditisme, i que m’ha semblat que donava una visió positiva de les possibilitats que oferia aquesta Neo Icària, en contrast amb la resta de relats, més aviat negatius o preocupats a destacar les contradiccions de l’aparent utopia. També li he donat voltes a la decisió editorial de partir en dos el conte de la Roser Cabré-Verdiell. Aquest conte, fragmentat, fa la funció de pròleg i, alhora, d’epíleg del recull. A la introducció la Judit i en Sergio ja comenten el motiu perquè es van decantar per oferir-nos-el així, i em sembla ben enraonat. I potser és cert que si es volia donar una coherència al recull —en aquest cas ordenar-lo cronològicament— no hi havia cap altra possibilitat. No obstant això, no puc deixar de plànyer-me per haver de llegir aquest relat, bellíssim, amb una prosa evocadora, suggerent, en la línia del que ja hem tingut ocasió de llegir-li a la Roser, partit en dos.

Resumint, aquesta antologia em sembla un excel·lent fix-up fet per diversos escriptors: gairebé tots els relats estan inserits perfectament en un univers de ciència-ficció compartit, però alhora mantenint les particularitats pròpies de cada autor. No ha de ser fàcil dirigir una orquestra amb tants instruments! En definitiva, Barcelona 2059 agafa el relleu digníssimament de les tres novel·les fundacionals de la ciència-ficció catalana —Homes artificials (1912) de Frederic Pujulà, L’illa del gran experiment (1927) d’Onofre Parés i Retorn al sol (1936), de Josep Maria Francès—, que fa un segle també van posar l’ull en les utopies d’Étienne Cabet, i ens anticipa convincentment un futur possible, amb els seus pros i els seus contres. No és aquesta, la funció de la bona literatura de ciència-ficció, si és que n’ha de tenir alguna?