BARCELONA 2101 (2018) – Valentí Puig

Autor: Valentí Puig
Títol: Barcelona 2101
Editorial: Proa
Any: 2018
Pàgines: 191
ISBN: 978-84-7588-736-4
Valoració: ★★

 

Sempre he tingut una certa predilecció per la literatura de gènere obra del que en podríem dir autors-no-estrictament-de-gènere. I la veritat és que m’he endut alguna sorpresa realment agradabilíssima (sense anar més lluny l’últim llibre de Joan-Lluís Lluís, del qual ja n’hem parlat abastament en aquest web). Per això, quan vaig descobrir, quasi com qui no vol la cosa, aquesta novel·la distòpica, ambientada en un futur no tan llunyà sobre una Barcelona i una Catalunya transfigurades i esperpèntiques obra d’un autor tan prolífic i reputat com Valentí Puig, no me’n vaig poder estar. Malauradament, però, la impressió final que me n’he dut no puc dir que hagi estat gaire bona i, per bé que com a expressió exclusivament de la meva opinió personal, he de confessar que Barcelona 2101 em sembla una novel·la fallida des de diversos punts de vista. I això, malgrat un començament tan prometedor com aquest:

Al tupinamba de la cantonada eren pantocràtors i no tenien telemagna.

Miraré d’explicar-me: Barcelona 2101 és una novel·la breu (no arriba a les dues-centes pàgines), amb un llenguatge elaborat i atrevit i insiderida dins del subgènere de la ciència-ficció que personalment més aprecio, les distopies. I això que a priori em semblarien únciament avantatges i coses positives per destacar, em temo que al final del llibre s’han convertit, com un boomerang, en aquells aspectes que han fet que la lectura no m’hagi resultat gens plaent.  En aquest cas particular, la brevetat dona la impressió de jugar en contra de la tensió dramàtica, o de la simple digestió dels esdeveniments, que se succeeeixen d’una manera tan sumament fragmentada, tan a batezegades, de forma tan tremendament reflexiva uns cops i tan meteòricament ràpida en d’altres… que difícilment donen la possibilitat de provocar gaire res en el lector. Ni tan sols la tan agradable (i agraïda) reflexió que acostuma a acompanyar sempre les obres distòpiques m’ha emocionat en aquest cas, ja que es limita a poc més que un fat debat a propòsit de la bondat o no de les utopies.

Un futur deshumanitzat, del qual s’han erradicat les malalties i on les autoritats s’esforcen en dir que tothom és immortal, amb un equilibri de poders molt diferent a l’actual i on predominen les megaurbs, com Barcelona DF, i on la condició humana ha estat alterada i conviuen pantocràtors, transhumanoides i androides, és l’escenari de l’acció de la novel·la. Interessant, però tampoc és el més original de la història de la literatura fantàstica.

No obstant això, val a dir que d’acció n’hi ha poqueta, i sovint queda dissimulada enmig de digressions tan tremendament llargues i feixugues que el lector avança d’esma pel camí d’un argument que, poc a poc, desisteix d’acabar trobant. La sensació d’anar superant pàgines i seguir sense poder respondre categòricament a la pregunta “de què va el llibre?”, confesso que m’ha vençut més d’una i de dues vegades. El llenguatge, fruit d’un considerable esforç d’elaboració de l’autor per donar versemblança a la manera de parlar dels habitants de la Catalunya futura, amb retalls de llengües diverses (fabulosa la perspectiva que entre les parles supervivents d’aquest futur hi hagi encara el català, al costat de l’anglès, el castellà o fins i tot el llatí!), ha contribuït a aquesta sensació: el que comença essent un estimulant joc lingüístic, un aconseguit mecanisme per a crear convincentment la sensació d’un món futur, amb les seves peculiaritats, també lingüístiques, s’acaba convertint en un escull més per empatitzar amb la trama i, sobretot, amb els personatges.

La novel·la sembla picar l’ullet en alguna ocasió a grans clàssics (i no tant) de la literatura fantàstica: des de Philip K. Dick i les seves ovelles elèctriques (arxipresents fins a la nàusea en tota la literatura de ciència-ficció actual, ni que sigui com un simple maquillatge, un recurs estètic), fins a Isaac Asimov i les seves controvèrsies psicorobòtiques, passant per Capek o, encara (almenys això m’ha semblat a mi), una lleu referència enjogassada a la naturalesa titànica d’un mugrons femenins. Fins i tot hi ha el que és una espècies de peculiar viatge en el temps, un recurs, com a mínim, curiós i que converteix els més fabulosos deus ex machina de la literatura en una simple anècdota. Però ni així m’ha aconseguit emocionar: una novel·la de ciència-ficció no pot ser una successió de noms, un seguit de referències. Necessita l’element amalgamador. També el pòsit clàssic, amb Antígona i Orfeu al capdavant, fa acte de presència al llibre per embolicar més la troca d’un argument que, en comptes d’ésser reflex d’un futur caòtic, el que m’ha donat la impressió a mi és que acaba essent reflex d’una novel·la massa caòtica en si mateixa.

En fi, l’allau d’informació a què ens sotmet l’autor de la primer a l’última pàgina, la dispersió en els arguments, el desapassionament en les relacions entre els personatges, que es contagia al lector fins al punt d’importar-li un rave qui viu i qui mor… fan que aquest cop no pugui recomanar aquesta novel·la.

 

El millor fantàstic en català és a

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada