LA POTA DE MICO I ALTRES NARRACIONS (2019) – W. W. Jacobs

Títol: La pota de mico i altres narracions
Autor: William Wymark Jacobs
Traductor: Emili Olcina
Editorial: Laertes
Any: 2019
Pàgines: 105
ISBN: 9788416783786
Valoració: ★★★★

 

La col·lecció L’Arcà segueix més viva que mai i amb força periodicitat (que no publicitat, malauradament, ja que sovint els títols passen massa desapercebuts del públic), anem tenint llibres magnífics com aquest de què us vull parlar avui, de W. W. Jacobs, que enriqueixen la secció de la nostra biblioteca dedicada als clàssics fantàstics. Com a bon clàssic, La pota de mico i altres narracions és d’aquells llibres que no cal haver llegit per saber de què va. El que se’n diu un clàssic popular en sentit estricte, vaja: una obra d’aquelles que, transversalment, l’hem acabat coneixent.

Els clàssics, si ho són de debò, és precisament perquè parlen de temes importants, que esdevenen intemporals. Sempre he detestat la pretensió d’actualitzar-los. Els clàssics no s’han d’actualitzar, perquè no passen mai de moda! Sí que està bé contextualitzar-los, però. Perquè una cosa és apreciar el valor literari d’una peça clàssica i l’altra conèixer els elements contextuals (època, modes, referents) que ens la faran gaudir més, també. Per això cal aplaudir el bon criteri de Laertes de dotar aquests tipus de llibres d’un pròleg que s’ocupi d’això. Dos, en el cas d’aquest llibre. El primer és pròpiament una Introducció al llibre i a l’autor, molt desconegut a casa nostra. El segon, unes escadusseres ratlles a propòsit de la creença en els fantasmes de l’època. En ambdós casos, els textos corren a càrrec d’Emili Olcina, la qual cosa n’assegura l’interès i n’obliga la lectura.

L’antologia està formada per cinc relats força curts, amb el nexe d’unió de les històries de fantasmes. No s’esperi el lector modern banys de sang ni acció trepidant. És un llibre per als amants del suggeriment, dels ambients angoixants, dels terrors insinuats. Val a dir que, curats d’espants com estem avui dia, l’efecte sorpressiu dels finals potser s’hagi descafeïnat una miqueta, però això s’ha de comptar més com un signe del pas del temps que no pas com un demèrit literari dels relats. Context. Sempre s’ha de tenir present el context. Els cinc relats d’aquesta antologia s’han de llegir com qui contempla la Victòria de Samotràcia o visiona una pel·lícula de Fritz Lang: amb el respecte reverencial de quan ens trobem davant d’una obra clàssica.

El primer relat es titula “Jerry Bundler”. Al meu parer potser és el més fluix del recull. El punt d’arrencada és recurrent: en una reunió de cavallers la conversa deriva cap a temàtiques sobrenaturals i, després d’haver-se explicat unes quantes històries de fantasmes que els han suggestionat, un dels cavallers llança un repte. La realitat dóna pas a la ficció, a través d’un lleuger i eficaç sentit de l’humor, molt característic de l’autor. El segon relat és el que dona títol al recull, “La pota de mico”. Es tracta d’una història abastament coneguda, amb advertència inclosa: compte amb allò que desitgem. Una conversa fortuïta entre un grup de cavallers du un militar que ha estat destinat a l’Índia a explicar la història de la maledicció que pesa sobre una pota de mico dissecada que té: confereix a qui la posseeix tres desitjos. El final, val a dir-ho, és de traca i mocador.

“El pou”, el tercer relat –de ressons poenians–, gira de nou al voltant del tema dels desitjos enverinats, però des d’una altra perspectiva. La història va d’un xantatge i d’un pou i, en alguns moments, pot recordar un dels relats més celebrats del mestre de Boston, “El cor delator”. Com a variant dins del gènere fantasmal, el quart relat, “La casa del peatge”, ens introdueix en el subgènere de les cases encantades. En aquest cas es tracta d’una casa que es cobra la vida d’un membre de cada família que hi viu. De nou una conversa de cavallers, un repte i una broma acaben de la manera més macabra. Per acabar, “La interrupció”, que va inspirar la pel·lícula d’Arthur Lubin Pasos en la niebla (1955), recorre de nou al tema del xantatge, però des d’una perspectiva diferent a la del relat anterior. És el xantatgista, en aquest cas, l’element que indueix terror i quasi que empatitzem més amb el xantatjat.

En conclusió una obreta breu, que es llegeix d’una tirada i que ens immisceix meravellosament en aquells terrors clàssics, tant diferents als que ens fan xisclar avui dia, plens de sang i fetge i monstres sovint massa humans. A propòsit d’això, una curiositat: s’explica que el relat de “La pota de mico” serví d’inspiració al mestre King per escriure la seva novel·la Cementiri d’animals. Potser és en la ingènua senzillesa d’aquests terrors sobrenaturals que rau bona part encara del seu atractiu. En qualsevol cas, un servidor, sempre donat a recomanar clàssics, no es pot estar de dir-vos que el llegiu.

Relats continguts en aquesta antologia:
Jerry Bundler ★★★
La pota de mico ★★★★
El pou ★★★★
La casa del peatge ★★★★
La interrupció ★★★★

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada