Un dels meus autors preferits, sense cap mena de dubte, és Ray Bradbury. El vaig descobrir d’adolescent per primer cop amb Fahrenheit 451 i, després d’això, vaig començar a llegir un bon grapat d’obres seues que també em van fascinar com L’home il·lustrat o Les cròniques marcianes. Tenia un estil poètic tan bell, unes idees tan poderoses, una capacitat de sentit de la meravella tan ben plantejada… S’havia convertit en el meu autor preferit i no li trobava defectes. Ai, l’amor a primera vista… Tot el que li llegia m’al·lucinava més i més, gairebé incondicionalment. Però, aleshores, l’enamorament es va acabar: ja convertit també en un lector més madur, va arribar el dia fatídic que em vaig acabar les «obres mestres» de Bradbury i vaig començar a llegir-ne les obres menors, assedegat de mantenir les mateixes sensacions que en el primer cop. I em vaig endur una decepció enorme. És llavors quan t’adones que, fins i tot, el teu autor favorit és una persona i que també té defectes. Una cosa semblant m’ha passat amb Ursula K. Le Guin. També és una de les meues autores de referència i amb llibres com Els desposseïts, m’ha regalat algunes de les meues millors experiències lectores i, fins i tot, m’ha ajudat a replantejar-me la meua ideologia política i la manera com escric. I jo, pobre de mi, esperava repetir una experiència similar amb El nom del món és bosc. Les expectatives, ja se sap, les carrega el diable.

El nom del món és bosc ens planteja una història ambientada al planeta Nova Tahití (o millor dit, Athshe, ‘Bosc’, pels seus habitants originals), una colònia terrana on, tret de les zones de mar, tot és bosc i es fa servir com a explotació llenyataire per proveir el planeta Terra, on ja s’han destruït tots els paratges naturals (de fet, els únics animals salvatges que queden són les rates). A través de diversos punts de vista, el llibre narra la guerra que es durà a terme en aquest planeta entre els colons terrans i els habitants originals, una raça humanoide amb pelatge verd que viuen en comunió amb la naturalesa i que es resisteixen als intents d’esclavitzar-los i destruir la biodiversitat com volen fer els humans.

És, de fet, en la descripció d’aquesta societat extraterrestre, on la novel·la brilla més. L’organització social dels criatins (els «homenets verds», segons els colons) és molt seductora: ens trobem amb una societat matriarcal, on les dones són les dirigents i una part dels homes són Somiadors, una professió indispensable per la cultura criatina, perquè creuen que els somnis són una part més de l’experiència vital i no es pot entendre el món que els envolta sense interpretar els somnis. A més, són una societat que viu en perfecta comunió amb la natura; que està organitzada en poblats petits intercomunicats, però independents; i que són completament pacífics, de fet, no entenen què vol dir la paraula «assassinat». Tot plegat canviarà amb l’arribada dels colons. Començaran a arrasar els boscos per obtenir fusta i fer els seus campaments, i esclavitzaran alguns criatins. Un d’aquests esclavitzats serà en Selver, que es farà amic d’en Lyubov, un antropòleg de la colònia. En un principi, en Selver no entén gaire els humans i té una actitud pacífica, però la cosa canviarà quan el capità Davidson viola la seua esposa i l’acaba matant. Això farà que s’acabi rebel·lant i intenti matar al capità, sense èxit; i més endavant, farà esclatar una revolta de tots els criatins esclavitzats, que destruiran un campament i mataran tots els humans que hi ha, tret d’en Davidson, que el deixarà viu perquè expliqui el que ha vist a la gent dels altres campaments.

El llibre planteja uns temes molt interessants: els efectes nocius que té el colonialisme i el capitalisme en general. És una novel·la on Le Guin volca la seua ràbia i impotència davant els efectes que provoca la Guerra del Vietnam, i també sobre sobreexplotació desaforada dels recursos del planeta, que només provoquen més guerres i explotació d’altres éssers humans. L’autora té una perspectiva molt visionària de la realitat, i tota la denúncia social que es planteja a la novel·la és d’una actualitat que fa feredat. Malgrat aquesta visió tan lúcida de l’autora, però, aquesta necessitat de denúncia social és també el seu principal taló d’Aquil·les. El nom del món és bosc és una novel·la supeditada a una ideologia, a una denúncia social que es fa massa transparent, massa poc subtil. Fet i fet, la mateixa Le Guin ho admet en l’epíleg: «No volia jugar. Volia moralitzar. No n’estic gaire de les històries moralitzadores, ja que sovint els manca caritat. Espero que no sigui el cas d’aquesta». Malauradament, en la meua humil opinió, sí que n’és el cas. Tota la trama gira al voltant d’aquesta voluntat moralitzadora i se’n ressent molt. Un llibre que, plantejat de manera diferent, podria haver estat una història apassionant sobre una civilització extraterrestre que es rebel·la contra el sistema corrupte de la humanitat —des d’un prisma antibel·licista, esclar—, acaba convertint-se en secundària, fins al punt que hi ha moments que l’autora mateixa n’acaba perdent l’interès i no acaba de tancar bé els fils d’alguns personatges, que tenen un desenllaç massa abrupte.

Els personatges, però, també en pateixen les conseqüències. El personatge de Luybov, que plantejat d’una altra manera podria haver estat un personatge que ens permetés entendre millor els punts de contacte —i de xoc— entre la civilització terrana i criatina, acaba apareixent molt poc i tenint escassa influència en la trama, convertit en el personatge arquetípic de l’erudit, del científic, que adverteix als militars ignorants del perill de les seues accions, com Cassandra avisa de l’adveniment de la guerra de Troia. El cas més flagrant, tanmateix, és segurament el del capità Davidson, que no va més enllà de ser el dolent molt dolent de les històries dels superherois —«el mal pur», com diu Le Guin—, que comprèn tots els defectes de la societat que l’autora detesta, i no acaba tenint la complexitat que el worldbuilding i el protagonista principal, en Selver —molt més complex, de frontissa entre els dos mons contraposats i amb una motivació més definida—, es mereixia.

Però Le Guin, fins i tot en els seus moments baixos, segueix sent Le Guin. La novel·la se salva, en part, per l’habilitat narrativa de l’autora que, en aquest cas, no falla. Les descripcions de les tradicions criatines i dels indrets del planeta Athshe són d’una bellesa excepcional, que la seua traductora, la Blanca Busquets, sap integrar a la perfecció a les cotilles del nostre idioma i mantenir aquest estil tan fresc —però a la vegada complexíssim— al qual ja ens té acostumats en altres traduccions. No obstant això, encara que El nom del món és bosc es tracti d’una lectura amena i entretinguda, com ja em va passar amb Bradbury, no deixa de ser una decepció i m’ha dolgut moltíssim que no estigui a l’alçada de llibres com Els desposseïts o La mà esquerra de la foscor, o contes com «Els que se’n van d’Omelas» que, a parer meu, són obres mestres de la literatura de tots els gèneres. Sempre ens quedaran aquestes històries, almenys. Però, tot i això, ho seguirem intentant i continuarem buscant en noves entregues que ens ofereixin els companys de Raig Verd aquella Le Guin que tant ens meravella.