RESSENYA
LA DONA ETERNA (2022) - Pep Prieto
Pep Prieto segueix a pas ferm el seu camí per la narrativa fantàstica en català.

Pep Prieto ataca de nou amb La dona eterna, la seva sisena novel·la —i la desena publicació, poca broma.
Fa poc més de dos anys que a aquest escriptor gironí, cinèfil i tertulià especialitzat en el setè art, li ressenyàvem El mal pare aquí. Mesos després guanyaria el Premi Imperdible a la millor obra de gènere fantàstic escrita en llengua catalana. Aquell cop vàrem començar amb una explicació de la seva trajectòria literària i una reflexió sobre el crossover dels gèneres negre i fantàstic, tan característics de la factoria Prieto. Aquest cop doncs, podem entrar sense gaires introduccions a la crítica literària de la novel·la.
No voldríem fer-ho sense recordar que en Pep Prieto va molt més enllà de la seva condició de tio mediàtic habitual als mitjans de comunicació. El seu compromís amb el fandom i la llengua catalana és en totes i cadascuna de les seves novel·les. Prieto porta prop de vint anys picant pedra, amb una carrera en la qual a foc lent ha anat augmentant les vendes i la repercussió. Ara, recolzat per l’èxit aconseguit amb El mal pare a l’Editorial Llibres del Delicte (3 edicions i Premi Imperdible) fa el salt a una editorial major —pronunciat així, amb anglès de Nou Barris.
La trama de La dona eterna, si fa no fa, seria aquesta: l’Agnès Malivern, una periodista a tocar la quarantena, especialitzada en cinema i que ha estudiat el pes de l’envelliment en les carreres femenines, rep una trucada d’una diva del cinema espanyol de mitjans del segle XX. L’actriu, l’Aurora Ferrer, a qui tothom creia morta, després de llegir l’article de la periodista decideix concedir-li una entrevista. L’Agnès anirà descobrint que hi ha quelcom inquietant, que no acaba de quadrar, que la descol·loca, i s’obrirà una porta —o millor dit un mirall— a tot un món suprarreal, amb viatges en el temps i conflictes entre dues faccions enfrontades.
La novel·la està construïda en dues parts ben marcades i diferenciades. La primera és una investigació periodística en què l’Agnès Malivern es documenta per a l’entrevista. Molt més realista i versemblant, aquí Prieto aboca el seu perfil d’estudiós del cinema per dotar de versemblança el seu personatge protagonista. La passió que té l’autor pel cinema es veu reflectida en un gran nombre de picades d’ullet, homenatges i fins i tot la incursió d’un dels mestres de la crítica cinematogràfica del país: Jaume Figueras —no as himself, sinó que és Jaume Figueras as Ernest Figueras—, que faran les delícies dels cinèfils i amants de la cultura pop. Però aquesta primera part, d’un ritme potser una mica massa lent, no deixa de ser el preàmbul per a la segona. Prieto va deixant un caminet d’engrunes de pa, de pistes i indicis, generant dubtes al lector que encara es pensa que, malgrat tot, és a dins d’un món estrany però real. A la segona part, totes les preguntes, els dubtes i les inquietuds que ens ha generat a la primera part es resolen: ara estem en una novel·la fantàstica, en un thriller en el qual dues faccions enfrontades lluitaran pel futur del món. I en aquesta guerra, sense saber-ho, l’Agnès Malivern, la seva mare i l’Aurora Ferrer tindran un paper protagonista.
La diferència de ritme, de temàtica, de punt de vista fan que més que dues parts semblin dues novel·les. Passem d’una novel·la pausada, inquietant i cinèfila a un thriller rapidíssim. I tot i estar ben connectades pels mecanismes abans esmentats, a nivell narratiu són dues parts extremadament diferents. Si com ha dit el mateix autor, la primera part estaria influenciada per Fedora de Billy Wilder, la segona ho estaria per qualsevol dels blokbusters d’acció de James Cameron.
Pel que fa a la redacció i a l’ús del llenguatge, amb un lèxic acurat, però directe, i una sintaxi que flueix, la novel·la presenta un salt qualitatiu endavant d’en Prieto que cada cop més va perfeccionant, obra rere obra, la seva condició d’artesà narrador en llengua catalana.
La dona eterna és una novel·la descaradament feminista. Tots els personatges principals, bons i dolents, són dones fortes, decidides i compromeses. El llibre critica implícitament algunes de les càrregues estúpides que la nostra societat imposa o reclama a les dones: maternitat abans dels quaranta, la maledicció que és l’envelliment per a la carrera de les actrius, la bellesa vs. la vellesa i l’obsessió que això provoca per la joventut eterna. Les dones fortes contrasten amb personatges masculins secundaris, que van des d’un interessant secretari de la diva, fins a un discapacitat gegantí, passant pels operaris o els esbirros.
I, esclar, a més del cinema, no podien faltar els temes a què ens té acostumats en Prieto: les relacions familiars complicades, les veritats qüestionables, els bàndols que fugen del maniqueisme entre bé i mal o les referències als mites grecollatins.
En definitiva, una molt bona novel·la i un Pep Prieto que continua el seu camí, sempre endavant, que ja l’ha convertit en uns dels narradors de fantàstic de referència a casa nostra i que encara té molt a dir.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre [per Pau Pitarch]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agradat? Comparteix:
També et pot interessar…