LLEOPARD NEGRE, LLOP VERMELL (2019) – Marlon James

Títol: Lleopard negre, llop vermell (Black Leopard, Red Wolf)
Autor: Marlon James
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Empúries
Any: 2019 (2019)
Pàgines: 800
ISBN: 978-84-17879-10-5
Valoració:
★★

Els déus van donar a llum la fúria. Van baixar a la terra i van arrencar tots i cadascun dels baobabs, i els van tornar a enfonsar a la terra cap per avall. Van caldre cinc-centes eres perquè les arrels fessin fulles i cinc-centes més perquè hi brotessin flors i fruits.

L’Editorial Empúries ha fet una gran aposta en el moment que va decidir publicar una obra d’una envergadura considerable com és Lleopard negre, llop vermell, cosa que es pot veure, a primer cop d’ull, amb una edició de gran qualitat i una traducció impecable d’Anna Llisterri. Els precedents de la novel·la gairebé ho exigien, ja que venia de guanyar el Man Booker Prize i de rebre unes crítiques molt positives. La gent d’Empúries han pres un risc, perquè els gèneres fantàstics tradicionalment no han arribat al gran públic. A més, no és una novel·la fàcil i amb una ullada per la xarxa, es veu de seguida que no desperta unanimitat en els lectors.

El primer que sobta quan se n’inicia la lectura és un llenguatge complex, una barreja d’oralitat lligada i d’una expressió naïf, amb la incorporació de termes que no s’expliquen i un munt de metàfores i coneixements que es donen per sabuts. Una primera barrera que costa molt franquejar i més quan, a les primeres pàgines, és on es posa a prova el lector amb l’exemple més elevat d’aquesta manera de narrar. Tot i que s’ha de posar en valor l’elaboració que hi ha darrera aquest model de llengua i seguir-lo a totes les pàgines, que no són poques, també cal tenir en compte que és molt arriscat i que molts lectors potencials es poden quedar pel camí. També és en aquest punt on cal aplaudir, i molt, la tasca de la traductora, que segur que no ho ha tingut fàcil a l’hora de traslladar un text com aquest al català. Pel que fa al llenguatge, destacar que l’ús de la ironia ajuda a fer més amè algun passatge i li dona més proximitat amb el receptor.

Si el llenguatge ja és complex i suposa una primera barrera, quan es busca l’entramat narratiu, el fil, apareix el segon obstacle. Costa entreveure què se’ns està explicant, perquè hi ha una constant aparició de petites històries que aturen el ritme i distreuen d’aquell fil narratiu que no sembla aparèixer. Sempre sembla que en aquell moment està explicant allò important per seguir la novel·la, però per sorpresa, no és així. El lector es perd en el munt d’històries secundàries i terciàries. Afortunadament, aquestes històries que s’expliquen són prou interessants, amb tot un munt de llegendes d’origen africà, amb elements fantàstics i mitològics, com els omoluzu, una mena de dimonis que només poden desplaçar-se pels sostres i per tant són incapaços de perseguir algú a camp obert.  Aquestes històries fan les delícies del lector aficionat al gènere. Ara bé, no es pot construir la novel·la amb la juxtaposició de bones històries si el que es vol és construir una novel·la unitària amb un argument.

Pel que fa als personatges principals, la parella formada pel Rastrejador i el Lleopard, tampoc acaben de tenir carisma i fer-los teus. El Rastrejador, el llop d'ulls afinats, debuta amb una certa aurèola de superioritat que, per sort, millora, però que no acaba d’arribar-te. El Lleopard, un mudapells, al seu torn, per ser protagonista m’ha semblat bastant planer. En canvi, sí que hi ha una nòmina de secundaris que tenen un paper més elaborat, però que sovint són simplement protagonistes d’unes poques pàgines o d’una breu història. Per altra banda, hi ha personatges que apareixen i desapareixen com un deus-ex-machina i serveixen per solucionar alguna d’aquestes històries que van apareixent al relat principal i no saps mai fins a quin punt acompanyen els principals en la missió especial que duen a terme.

Sap greu, doncs, valorar tan baix una obra que es veu que té una ambició tan gran al darrere i on s’hi ha abocat tants recursos, però sembla que Lleopard negre, llop vermell va en camí de convertir-se en una mena d’Ulisses dels gèneres fantàstics contemporanis: Una novel·la reconeguda per la crítica, amb uns seguidors, no molts, de ferro, els quals en parlen amb entusiasme, però mancada d’un públic general.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada