És probable que si esteu llegint això, conegueu l’obra de Terry Pratchett o us agradi la literatura fantàstica en general. Però abans de començar a parlar de Morth, el tercer llibre de Pratchett que ha publicat l’editorial Mai Més, vull proposar-vos que us imagineu una possibilitat. Imagineu que no us agrada la literatura fantàstica o que, com a mínim, no n’heu llegit gaire. Imagineu que sou algú que llegeix assaig, novel·la realista, històrica o novel·les sobre guerres. Ara imagineu que un dia algú us anima a llegir uns llibres que parlen d’una cosa anomenada Discmón; us fieu de la persona i, per tant, aneu a una llibreria especialitzada, agafeu un dels llibres sense saber si tenen un ordre a seguir o no, i l’obriu. Bé, tinc un amic a qui li va passar això: no li agrada gaire la fantasia, i es va enamorar de Pratchett. De fet, em comentava els arguments i els personatges amb la mateixa fascinació amb què normalment parlava de Guerra i pau. Per què? Doncs perquè les seves històries flueixen, perquè té humor, té fantasia i té crítica social. Llegir Pratchett et recorda com es pot mirar el món, et recorda el plaer d’imaginar, de llegir, de gaudir de la història i de tot el que amaga. És un autor que es pot llegir a totes les edats i que pot fer gaudir fins i tot si no t’agraden les històries on surt aquesta cosa tan poc realista que anomenem màgia. Dit això, passem a parlar de Morth.

La història que trobem a Morth és, a primera vista, senzilla, clàssica. Un jove que es mou com si tingués més colzes i genolls dels que hauria de tenir i de qui els pares no esperen gaire cosa, en Morthimer (Morth), és contractat per la Mort com a aprenent i ajudant. De cop i volta, en Morth pot observar la vida, el temps, l’espai i el destí (quatre conceptes que ja de per sí tenen una profunditat que deixaria a qualsevol estabornit), i pot escoltar les reflexions de la Mort, que insisteix en què no hi ha justícia: la mort no és ni justa ni injusta, simplement és. Però, on viu la Mort, si es pot dir que viu? Té hobbies? Què fa quan no treballa? O sempre està treballant? Reconec que una de les coses que m’agraden més d’aquest llibre és la manera en què Pratchett proposa, a través de l’humor i l’argument, un munt de reflexions sobre la Mort. Dibuixa la Mort com un ésser imponent, que té clar quina és la seva feina, però amb les seves inquietuds, les seves dèries i curiositats; i amb una fascinació pel menjar que connecta amb la vida d’una forma que ens pot fer somriure, però que també ens està parlant precisament de la nostra capacitat, o no, d’estar connectats amb la vida, d’estar realment vius. Hi ha moments on sentim com la Mort comenta que mai l’han convidat a una festa o que els humans no es donen permís per veure-la encara que hi sigui (una forma subtil i alhora punyent de recordar la nostra tendència a no parlar de la mort, a amagar-la; una tendència que, en el fons, hem extrapolat a molts altres temes de la realitat, perquè sovint donem l’esquena a allò que no ens agrada, com si no veure una cosa fes que aquesta cosa deixés d’existir).

La Mort com a personatge és un ésser fascinant. Manuel Mujica Laínez va imaginar, al conte «El hombrecito del azulejo», com es podria enganyar a la dona de la dalla: xerrant pels descosits i fent que s’oblidés del rellotge. En aquest cas era una Mort de províncies, no era la gran Mort ni les Morts de les batalles, però era una Mort igualment. Per la seva banda, José Saramago, a Les intermitències de la mort, va imaginar què passaria si un dia la mort decidís deixar de treballar, una història carregada de crítica social que, per d’altra banda, ens podia portar a pensar en un relat popular que té moltes variants, on la Mort acaba atrapada a una pomera i no pot baixar fins que la dama Misèria li digui que pot. Enganyar-la, acceptar-la, observar-la o fins i tot entendre-la. Pratchett juga amb els imaginaris que han envoltat sempre la mort i ens ofereix una reflexió profunda que va més enllà fins i tot d’aquest tema perquè, al final, parlar de la mort és parlar de la vida, de les decisions que prenem, d’allò que creem… De fet, hi ha un moment on Ysabell, la filla adoptiva de la Mort, recorda que la Mort no pot crear res, absolutament res…

Però deixem un moment a la Mort i anem a la forma amb què Pratchett sap agafar els components de les històries fantàstiques i d’aventures i estructurar-los de manera perfecta i conscient, movent-se amb humor per tots els indrets i buscant el moment just per acostar-nos també al joc, a la possibilitat de capgirar alguns dels elements dels cànons del gènere, a fer picades d’ull a través de metàfores, reflexions o referències que ens porten a la realitat coneguda (l’aparició d’una comparació on apareix un walkman, aquell meravellós aparell amb què escoltàvem música els que ja tenim una edat). La construcció de personatges i el llenguatge funcionen i et permeten trobar escenes que juguen amb l’absurd i diàlegs meravellosos, com el moment en què un rei mort comenta que s’està esvaint i la Mort li comenta «Li passa a tothom. Miri de gaudir-ne» (sí, sembla una frase senzilla, però depenent de com es miri, està dient quelcom força interessant). Quan l’home pregunta com pot fer-ho, la resposta és «sigui vostè mateix». Pratchett aconsegueix que sigui tot tan senzill i tan visual que t’imagines perfectament la conversa i trobes la lògica en el raonament de la Mort, que porta tant de temps fent això que ja s’ha acostumat a totes les reaccions possibles. I entens la reacció del rei, i de tots aquells a qui se’ls acaba la sorra del rellotge. També és interessant l’evolució de Morth, de qui en algun moment del llibre diuen que s’està fent massa real (quina meravella de concepte, per cert). Però, què ens passaria a nosaltres si un dia el nostre cap, la Mort, ens digués, mira, fes tu la meva feina avui que vull descansar i et passés uns quants rellotges de vides que s’estan acabant? Què faríem si poguéssim llegir els llibres de la vida dels altres?

M’he deixat coses, ho sé. No he parlat gaire de la Universitat No Vista, dels mags o dels altres companys d’en Morth i de la Mort, l’Albert i  la Ysabell, o de l’espai on viuen i com funciona el temps en aquell indret, però us convido a descobrir-ho. I a descobrir el relat breu que acompanya la novel·la, La mort i el que ve després, un company de viatge molt adient pel llibre i que ens recorda la intenció dels editors de Mai Més d’aconseguir que aquesta col·lecció del Discmón sigui força completa, a més de cuidada. I prepareu-vos, perquè aquesta tardor arriben Déus menuts i El color de la màgia. Jo per ara m’acomiado d’en Morth tornant a la primera pàgina de la novel·la per recordar que «els científics han calculat que la possibilitat que una cosa tan aclaparadorament absurda existeixi de fet és d’una possibilitat entre molts milions. Però els mags han calculat que les possibilitats entre un milió es fan realitat nou de deu vegades».