A propòsit dels altres mons de la literatura catalana

OPINIÓ

A propòsit dels altres mons de la literatura catalana

Reflexions del director del web a propòsit de la literatura catalana i el gènere fantàstic, sorgides en la darrera EuroCON de Barcelona.

Professor i editor

Després d’Einstein, qualsevol Pedro Grullo s’atreveix a dir que el temps és relatiu, i es queda tan ample. Però és igualment cert. Deu minuts poden ser molt de temps, o molt poc. Depèn.

Quan vaig rebre la invitació de l’organització de l’EuroCon (gràcies Hugo!) per intervenir en una taula rodona a propòsit de “els altres mons de la literatura catalana” (la idea, no el llibre) al costat de dos cracks com són Ramon Mas, editor de Les Males Herbes, i Alfons Gregori, professor a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan (Polònia) i gran expert en la literatura fantàstica del nostre país, em va semblar que deu minuts eren una infinitud de temps.

Què podria dir, que estigués a l’alçada d’aquells col·legues de taula i de l’auditori exigent que sens dubte hi hauria en un acte d’aquelles característiques?

Quan els dies previs vaig començar a arreplegar idees, llegir articles, repassar apunts… sobre aquests “altres mons” i, sobretot, durant l’acte, quan vaig arrencar a parlar, en canvi, va resultar que deu minuts no donaven per a gairebé res.

Em permetreu, malgrat tot, que recicli els papers que vaig preparar-me per a aquella extraordinària vetllada en un article i us els ofereixi. Des d’un punt de vista personal, va ser el moment més extraordinari d’un dia realment intens i ple d’emocions inoblidables (compartides també per altres tripulants d’aquesta nau), consignades al llarg de diversos posts en aquesta mateixa pàgina.

Espero que trobeu aquestes ratlles d’algun interès.

 

Realitat o fantasia?*

Entre les coses que he fet puc comptar una bona colla d’anys estudiant llengua i literatura catalana a la Universitat de Girona. Una llicenciatura i un doctorat donen per a veure moltes coses. Curiosament, però, pel que no van donar va ser per veure gaire res relacionat amb els gèneres fantàstics.

De fet, va ser tot una sorpresa per a mi uns anys després d’haver acabat la carrera descobrir, gràcies a llibres com aquest de Els altres mons de la literatura catalana (o els de Munné-Jordà, Emili Olcina o Sebastià Roig), que autors com Carner o Ruyra o Rusiñol (els tres primers que m’han vingut al cap preparant aquesta xerrada) i d’altres de les nostres lletres, resulta que en un moment o altre havien transgredit els límits del real on els tenim tradicionalment encasellats i s’havien atrevit a anar més enllà.

Personalment, el que més em va sorprendre més quan les vaig descobrir no va ser tant el fet de saber que en la nostra literatura resulta que havia existit una tradició d’autors dedicats al gènere fantàstic, sinó que aquestes obres (i molts d’autors), per diverses raons, m’havien passat gairebé desapercebuts al llarg dels anys de carrera.

Com a exestudiant de filologia i com a actual professor de literatura catalana aquesta situació m’ha fet pensar. Per això la meva intervenció, durant aquests minuts inicials, girarà al voltant de la pregunta “per què”. Per què jo (o qualsevol altre estudiant universitari de filologia catalana a finals del XX) no va tenir oportunitat durant els  seus estudis de conèixer aquests “altres mons”.

I ja avanço que “els culpables” tenen noms i cognoms.

La història de la nostra literatura al segle XX és la història d’una literatura (i d’una llengua i d’una cultura) en permanent situació d’anormalitat. És cert que fins a la Guerra Civil segueix els camins de les demés literatures europees (la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes), malgrat que amb les peculiaritats pròpies del nostre país. Ara bé, a partir del ’39 es va ensorrar tot el que s’havia creat amb tant d’esforç aquells anys, i durant un parell de dècades (aquelles en què la censura és més dura) la cultura catalana passa la seva particular travessia del desert.

No és fins als ’60 que es donen els primers senyals de recuperació. I vénen associats al Realisme Històric. La literatura testimonial, social, compromesa políticament… es va interpretar com la més convenient per redreçar el rumb de les nostres lletres en aquelles circumstàncies històriques.

En aquesta tria hi van tenir un paper destacat Josep Maria Castellet (un dels crítics més influents del nostre país i director literari d’Edicions 62 durant molts anys) i l’historiador Joaquim Molas. D’alguna manera, mà a mà, Castellet i Molas, Molas i Castellet, senten les bases teòriques del que serà considerat bo (realista) i del que no ho seria tant (la resta, els “altres mons”) a partir de llavors i pràcticament fins a finals de segle.

Com a mostra que això va ser així, dos noms:

En primer lloc Joan Perucho, que el 1960 publica Les històries naturals. Perucho esperava una bona acollida de la seva novel·la, però no va ser així.  Especialment significatiu va ser el pobre resultat que va obtenir en les votacions del Premi Joanot Martorell del ’59. A més, en l’antologia Poesia catalana del segle XX de Castellet i Molas, tota una referència del moment, resulta que Perucho (que també feia poesia) en va quedar exclòs.

En segon lloc Pere Calders, que aquells ’60 torna de l’exili i publica els seus contes. Però, per diversos motius, no aconsegueix el reconeixement del públic. Aquells anys, també, apareix l’opuscle de Molas “La literatura de postguerra”, una defensa de la nova literatura d’arrel realista i de l’empenta dels joves escriptors compromesos. Una actitud que va ser criticada per Calders en diversos articles (com “Realitat o fantasia?”) i que va propiciar que Molas el titllés de poc menys que de ressentit.

Perucho i Calders, doncs, als ’60 es queden al marge de la nova moda literària del país.

Com tots els processos llargs, caldria veure el fenomen amb molt més deteniment, però no tenim ni el temps ni segurament sigui jo la persona més adequada per parlar-ne. En qualsevol cas, sembla ben clar que el Realisme va forjar aquells anys ’60 les bases d’una visió de la literatura que no s’acabaria amb la pròpia fi del moviment, sinó que s’allargaria molt més i en certa manera fins i tot acabaria dificultant la pròpia normalització de la literatura catalana.

Per tot això, trobo que aquell “per què?” que deia abans, es podria respondre amb aquest “perquè”: Si no vaig sentir a parlar de totes aquelles obres ni vaig ser conscient durant el meu pas per la universitat d’aquella “altra literatura”, va ser perquè el model realista instaurat als anys ’60 era encara en vigor a la base dels estudis de la nostra literatura a finals dels ’90, i la universitat es va dedicar a perpetuar aquella visió tradicional.

Podria recórrer a diversos exemples per donar fe d’això que dic. Les nostres històries de la literatura, en primer lloc, les quals, fins i tot les més actuals (o la pròpia que està enllestint el GEC), beuen en major o menor mesura de la clàssica d’Ariel, la dels ’80, dirigida ni més ni menys que per Joaquim Molas.

Sense oblidar, tampoc, un altre element clau: els temaris d’oposicions que hem hagut d’estudiar els professors de llengua i literatura catalana durant anys (des d’en fa trenta els mateixos) semblen fets ben bé seguint fil per randa la pròpia Història de la literatura de Molas.

Però no vull acabar amb una sensació derrotista. Malgrat tot això, em sembla que la nostra literatura de gènere fantàstic està en la bona direcció i que poc a poc, però inexorablement, per fi s’aproxima a la normalitat.

Al punt d’inflexió que va marcar El mecanoscrit del segon origen a mitjans ’70, va seguir la confirmació amb La pell freda a començaments del 2000 que a Catalunya la literatura de gènere, si era de qualitat, podia ser també consumida de manera massiva. A més, antologies i estudis com el de Martínez-Gil (de 2004), els podem entendre com el reconeixement tardà però explícit del món acadèmic al gènere fantàstic català.

Sens dubte, la coincidència del període de tranquil·litat democràtica més llarg des de… no sabria dir ben bé quan, hi deu tenir alguna cosa a veure, amb tot això. Com a mostra última i més palpable que és així el fet que estiguem avui aquí, parlant de literatura fantàstica en llengua catalana en el marc d’una convenció europea.

 

* Uso a mode d’homenatge el títol d’un article publicat per Pere Calders l’any 1966 a la revista Serra d’or. El text es correspon al que vaig llegir a la taula rodona “Els altres mons de la literatura catalana. La presència dels gèneres fantàstics a la tradició literària catalana“, i que vaig compartir en la passada EuroCon 2016 de BCN amb Alfons Gregori i Ramon Mas (podeu veure el video de tot l’acte clicant aquí).

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments