LES CRÒNIQUES MARCIANES (1950) – Ray Bradbury

RESSENYA

LES CRÒNIQUES MARCIANES (1950) – Ray Bradbury

Un clàssic de tota la vida que el centenari del seu autor us pot convidar a (re)descobrir.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Autor: Ray Bradbury
Títol: Les cròniques marcianes (The Martian Chronicles)
Traductor: Quim Monzó
Editorial: Proa
Any: 2014 (1950)
Pàgines: 222
ISBN: 978-84-7588-513-1 

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Hi ha clàssics que, absurdament, no m’he llegit. No em feu dir per què, no hi ha una raó assenyada que pugui adduir i és realment una badada que no els hagi dedicat atenció, però de vegades passa. Aquest ha estat el cas de Les cròniques marcianes de Ray Bradbury, que acabo de devorar després que el llibre s’esperés anys a què em dignés agafar-lo de la prestatgeria. Aquestes circumstàncies, quan es donen, sovint van associades a un plaer inesperat: la possibilitat de gaudir intensament amb obres que, com aquesta, són una petita meravella, per raons diverses.

El que més m’ha fascinat d’aquest clàssic de gènere, és precisament que va molt més enllà del que associaríem a aquesta qualificació. Quan ens disposem a llegir un llibre sobre la conquesta de Mart esperem unes coses molt determinades –coets, marcians, cosmonautes, conflictes intergalàctics– i ja els trobem a l’obra de Bradbury, però hi descobrim també moltes altres coses.

Un dels elements que primer ens crida l’atenció és l’estructura. Ordenats com un conjunt de relats diversos, amb arguments diferents, de seguida veiem que tots ells estan relligats per un motiu supracapitular, que ens descriu com els humans arriben, conquereixen i abandonen el planeta roig. En alguna antologia de narracions de ciència ficció m’havia llegit algun conte solt del volum; recordo que em va agradar, que el vaig trobar suggerent i poètic, però aquest petit tast no em va donar la mida de la magnitud i l’excel·lència de l’obra. Perquè Les cròniques marcianes són més que la suma dels relats que l’integren, magnífics unitàriament però colossals en el seu conjunt; l’obra articula les seves peces  amb un mestratge i un savoir faire envejable, les fa formar part d’un mecanisme de precisió i de progressió (l’obra no és estàtica, els relats no són intercanviables) que resulta summament atractiu, reflexiu, interessantíssim.

S’hi tracten molts temes, a Les cròniques marcianes, molts més dels que ens podem esperar. Les narracions versen sobre la colonització, la submissió, el racisme (també entre els humans), la solitud de l’home, la necessitat de destrucció, la falta (o l’excés) d’empatia… cadascun dels relats ens parla de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia condició humana, de les carències que arrosseguem i de les limitacions que no sabem gestionar. Amb personatges nous a cada narració o repescats de contes anteriors, els relats de Les cròniques marcianes ens ofereixen un món primorosament ben teixit on cada nou conte es recolza en els anteriors, un univers harmoniosament entrelligat que ens commou i ens asfixia, que ens interpel·la i ens sacseja, que ens fa enrabiar i ens entendreix.

De vegades parlem de la modernitat de certs productes culturals (sèries, novel·les, còmics) de l’atreviment d’arguments i plantejaments narratius, de la complexitat de les reflexions que ens ofereixen, sense pensar en el que ja s’ha escrit abans. Les cròniques marcianes és una obra rabiosament moderna en aquest sentit, en l’estructura i el tractament de les històries, bellament explicades i magistralment tramades. Si m’ha produït aquesta sensació en ple segle XXI, quin no devia ser l’impacte dels primers lectors que, fa setanta-cinc anys, se’l van trobar a les llibreries?

Rellegiu l’obra, si ja ho havíeu fet o descobriu-la si, com jo mateixa, aneu tard amb els clàssics, és el meu consell final. De veritat que paga la pena i em sembla el millor dels homenatges per aquest any en què Ray Bradbury, si encara fos viu, encetaria la centena.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

1 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 51 vote, average: 5,00 out of 5

Vots emesos: 1.
Mitjana: 5,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.