Una de les tendències més interessants dels darrers anys dintre de la literatura fantàstica, malgrat es puguin trobar exemples similars a qualsevol època, és la voluntat de barrejar recursos propis de més d’un gènere. En aquest cas, la Lauren Beukes combina un tema tan propi de la ciència ficció com els viatges en el temps (tot i que el seu plantejament, ja ho veurem, està més proper a la fantasia) i la novel·la negra d’assassins en sèrie. Què passaria si un assassí en sèrie pogués traslladar-se, més o menys a voluntat, a diferents èpoques de la història d’una ciutat? La pregunta és tan atractiva, obre tantes possibilitats i complicacions per a la trama, i l’habilitat de l’autora per jugar-hi és tan gran, que pràcticament puc començar la meva ressenya pel final i recomanar-vos que deixeu de llegir-me i us endinseu en aquesta novel·la addictiva. Funciona a tants nivells que paga la pena deixar la lectura crítica en un segon pla i gaudir del text com el que és: un misteri i un viatge en el qual acompanyar a l’autora i els personatges. Vol dir que és perfecta? No. Però els problemes que pugui tenir (o que jo li pugui veure, que no té per què ser el mateix) no desmereixen el gaudi que el text proporciona. Dit això, anem a desgranar una mica les meves impressions.

Més enllà de la idea bàsica al voltant de la qual gira la trama, la Lauren Beukes em sembla (en aquesta i en altres novel·les) una escriptora amb una gran intuïció per decidir on dirigeix l’atenció del lector. Potser té a veure amb la seva formació com a periodista, en un entorn tan peculiar com Sudàfrica, però la seva capacitat per combinar els aspectes més relacionats amb la part fictícia amb una mirada sempre interessada en el context social ampli que serveix d’escenari a la història fa que la novel·la ressoni molt més enllà del simple (mai és tan simple, quan es fa bé) entreteniment. Afegim-hi, a més, la possibilitat d’il·lustrar els problemes als què s’han enfrontat les dones al llarg de les darreres dècades que obre el recurs dels viatges en el temps, i descobrirem que la novel·la es converteix, de forma espontània i gens afectada, en una mena de símbol de la violència de gènere i de la figura del maltractador perquè sí, perquè pot, perquè és cruel i ja. La novel·la vibra, al llarg de tot el text, amb una intenció de tot el text que emmascara, de forma molt eficaç, alguns aspectes narratius concrets que em semblen una mica desatesos. Ja els aniré dient. Una de les coses que fa especial al llibre és la manera que té de fragmentar la linealitat de la trama, barrejant i desendreçant esdeveniments, canviant de punt de vista, i contribuint a una sensació (buscada) de desorientació consistent en la constant reubicació temporal d’en Harper, l’assassí en sèrie que impulsa bona part de la trama. En termes generals, la Lauren Beukes sap treure partit d’aquest recurs per jugar amb les expectatives i fer miques (per a bé) algunes convencions del suspens. És interessant, manté viu l’interès, i genera una ansietat que li escau al to de la història. Val a dir, i això és una impressió molt personal amb la qual no teniu per què estar d’acord, que el cos em demana qüestionar la col·locació d’algunes peces concretes d’aquest trencaclosques argumental. No sempre estan col·locades amb la mateixa cura. En algun moment desorienta, sense una contrapartida positiva clara. Però potser és cosa meva, i no desmereix el conjunt. La manca de linealitat no només no és gratuïta, sinó que té tot el sentit en una història que és difícil d’imaginar d’una altra manera.

“Les lluminoses” del títol (les “shining girls” de l’original), són una sèrie de noies (nenes, dones… sovint les veurem en diferents èpoques de la seva vida) que, tal i com suggereix l’epítet, “brillen”. Són persones especials, per raons inexplicades però que el text permet intuir, i això les converteix en objectius ideals de l’assassí que les persegueix al llarg del llibre. Beukes sap reconstruir, amb una economia de recursos sorprenent, les diferents èpoques de l’existència de Chicago que el llibre ensenya, i alguns dels reptes que plantejava el fet de ser dona en cada moment, escollint personatges molt diferents entre sí que, en el context de la novel·la, no triguen a convertir-se en icones.

Posats a buscar-li peròs a la novel·la, per a mi un dels seus punts febles és la caracterització d’en Harper, l’assassí. En un text en el qual Lauren Beukes té un domini magistral de diàleg, escenari i us de punts de vista per construir personatges versemblants i sòlids, ja sigui ensenyant-nos què pensen o les reaccions dels altres, en Harper apareix com un personatge pla amb una crueltat gairebé caricaturesca. No només això, sinó que els seus diàlegs i els seus pensaments, quan se’ns revelen, semblen afectats. No és un problema gravíssim (he llegit el llibre dues vegades des del 2013, i la primera vegada no vaig pensar el mateix. No sé si això vol dir res…), però contrasta amb la cura posada a la resta de personatges. Fa que en Harper sigui una peça de la maquinària argumental més que no un dels seus habitants. La resta de personatges (Kirby, Dan, les diferents “lluminoses”, altres secundaris que sostenen la torxa de l’argument en un o altre moment…) són brillants.

Una altre aspecte que, si més no en part, qüestiono, és la manca de justificació del conflicte principal de la història: tant pel que fa als seus elements fantàstics com, potser més important, pel que fa a l’elecció de Harper com a assassí i “les lluminoses” com a preses. En última instància, les coses succeeixen perquè han de succeir, i si bé la història funciona com un rellotge i el joc temporal té atractiu més que suficient com per què deixar-se seduir per ell no representi un gran esforç, no puc deixar de pensar que una volta més hauria fet, del llibre, una obra encara més memorable. Això sí que pot ser qüestió de fílies i fòbies personals, perquè justament aquesta cerca d’una lògica interna que no es recolzi en elements externs ha estat assenyalada com una de les virtuts del llibre, però a mi em genera dubtes.

A part d’això, la novel·la és pràcticament impecable, tant en termes de trama com pel que fa a l’estil. És una experiència de principi a fi, i és difícil sortir d’ella sense ganes de llegir més obres de la Lauren Beukes. És una d’aquelles obres que combinen comercialitat i qualitat. Els seus ingredients són coneguts i familiars, però el procés d’elaboració fa del resultat final un plat molt original. Si esteu buscant un bon llibre que us acompanyi a les vacances, us interessi més o menys el gènere fantàstic, Les lluminoses és una opció magnífica. Els companys de Mai Més Llibres ja han anunciat (ho podeu comprovar a l’entrevista que li vam fer a l’autora la Tatiana Dunyó i un servidor) la seva intenció de publicar Zoo City, de la mateixa autora. Em demano tanda per ressenyar-la des de ja.