La importància (o no) del prestigi

Que no entenc gaire el món –el que m’envolta, però també el dels llibres- ja fa  temps que ho penso. Miro el panorama literari i constato que tothom desitja coses que no té: els autors mediàtics volen que se’ls consideri escriptors seriosos. Als populars, els encantaria ser de culte. Els literaris malden per vendre més. Els de novel·la policíaca, ciència ficció, fantasia o terror gaudirien amb què se’ls considerés com a part de la literatura canònica, la que s’escriu amb majúscules, de la qual se senten un xic expulsats. Tothom enveja el que tenen els altres, com en un mal acudit on ningú es troba a gust al lloc on és perquè, quan hi arriba, voldria ser en una altra banda.

Ens passem el dia volent el que no tenim i això també ens passa com a aficionats al gènere. La literatura de ciència ficció és un àmbit vigorós, amb autors, títols i lectors entregats a la causa. Si hem de creure el que ens diuen diversos portals especialitzats de la xarxa, dins la novel·la i els relats de temàtica específica, les categories més populars són la fantasia i la ciència ficció i, per si això fos poca cosa, segons la totpoderosa wikipedia, entre els 10 llibres més venuts al món (exclosos els religiosos) hi ha El senyor dels anells, de J. R. R. Tolkien, El petit príncep d’A. de Saint-Exupéry, Alicia en terra de meravelles de L. Caroll o El lleó, la bruixa i l’armari de C. S. Lewis. Quatre de deu, no està pas malament, la veritat. No ens hem d’amoïnar, de moment, per la pervivència del gènere fantàstic.

Què ens preocupa, doncs? El prestigi? Ser catalogats com una literatura de segona? Voldríem que els volums de ciència ficció fossin considerats obres mestres de la literatura mundial? No revelo cap secret si dic que algunes de les novel·les més conegudes i valorades d’aquest àmbit ja han arribat a assolir aquest estatus; així, per exemple, es faria difícil discutir la importància de 1984 de G. Orwell, amb la seva potent crítica al totalitarisme i a la manipulació psicològica a través de la distòpia futurista o de Fahrenheit 451 de R. Bradbury, que, amb un escenari similar, ens parla del poder de la censura i defensa la paraula com a transmissora de coneixement i eina imprescindible de pensament. Ningú amb dos dits de front pot posar en dubte la vàlua d’aquestes obres, i en podríem afegir algunes altres. En modesta mesura nostrada, seria injust negar el valor de La pell freda d’A. Sánchez Piñol i menystenir la força de la reflexió que, sobre l’alteritat, fa la novel·la; com a dada complementaria, està bé recordar que ha estat traduïda a 32 idiomes.

Queda clar, doncs, que la ciència ficció i la fantasia són populars. Tant, que aquesta temàtica rebassa les fronteres literàries i s’endinsa en el camp cinematogràfic, amb un reguitzell de sèries i pel·lícules que inunda l’oferta de les diverses plataformes audiovisuals. Queda clar, també, que cada any es genera obra nova i que alguns dels clàssics de la matèria poden situar-se entre els més venuts o entre les grans obres de la literatura universal. Què volem, doncs? Què esperem, anhelem o desitgem? Necessitem que absolutament tots els lectors es rendeixen davant les excel·lències d’aquesta mena d’obres? Que ens lloï l’Acadèmia, la intel·lectualitat, l’elit que fixa el cànon?

Està bé lluitar per divulgar la literatura fantàstica i de ciència ficció, aconseguir que el gran públic que encara no ho ha fet li perdi la por, que la consideri una opció de lectura més, tan vàlida com qualsevol altra, d’alt nivell i perfectament satisfactòria; està bé treballar per la seva dignificació i consideració, reivindicar les virtuts literàries de moltes obres magistralment escrites que, a través de distòpies o móns inventats, futurs hipertecnològics o aventures espacials fan crítica de la nostra societat o indaguen sobre la condició humana, però penso que no ens hi hem d’obsessionar.

Sabem que d’autors de ciència ficció i fantasia n’hi ha de bons i de dolents, de populars i de literaris, de prestigi i de desconeguts, i fins i tot algun de mediàtic. Sabem que cada vegada tenen més acceptació entre el gran públic, encara que no només gràcies als llibres sinó també als productes audiovisuals; és cert que sempre hi haurà lectors que trobaran aquestes obres un xic poca-soltes, ja ho sabem, però les preferències personals tenen aquestes coses. També sabem que hi ha obres sublims dins el gènere, moltes de bones, altres de mediocres i algunes que, francament, no valen res. Però, sobretot, sabem que és un tipus de literatura que gaudeix d’un bon gruix de seguidors incondicionals, de no pocs escriptors que hi dediquen el seu talent i d’alguns editors interessats en fer-la anar endavant. Amb això, penso, n’hi hauria d’haver prou per fer-nos feliços.

Sincerament, crec que el prestigi està sobrevalorat.

1 Trackback / Pingback

  1. ARCANA – Les cròniques del Concili Fetiller (Llibre d’espasa i fetilleria) – La lleixa de l'home fosc

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada