XOC DE REIS (1998) – George R. R. Martin

Autor: George R. R. Martin
Títol: Xoc de reis (A Clash of Kings)
Editorial: Alfaguara
Any: 2011 (1998)
Pàgines: 880
ISBN: 9788420409818
Valoració: ★★★★★

 

Un cometa vermell creuant el cel. Així comença aquesta segona part de la saga Cançó de gel i foc. El llibre arranca on ho va deixar la primera part, Joc de trons (1996): just després de la mort (quasi) accidental del rei Robert Baratheon i de l’execució d’Eddard Stark, el seu lleial conseller i amic, a mans del nou rei en el tron de ferro, el pèrfid Joffrey (fill de Robert i la seva muller, Cersei, de la casa Lannister). Ponent, però, es dessagna en incomptables guerres, fragmentat entre els defensors de la causa dels germans del rei Robert (Stanis per un costat i Renley per un altre) i, a Hivèrnia, amb el fill de Ned, Robb Stark, erigit en el nou Rei del Nord. Un autèntic joc de trons. Les peces damunt de l’escaquer prometien una segona partida apassionant i George R. R. Martin no va decebre els aficionats de la saga en aquesta continuació.

A Xoc de reis Martin segueix l’estructura narrativa que ja havia encetat en el volum anterior. Així, la novel·la està formada de nou per capítols força breus encapçalats cadascun pel nom del personatge que el protagonitza, i que focalitza la nostra atenció. Es tracta d’un recurs exigent per a l’autor, que ha de fragmentar l’acció en múltiples punts de vista, però alhora resulta d’un efectisme innegable. Els continus cliffhangers amb què acaba cada capítol són la garantia que el lector continuarà llegint, a l’espera d’una resolució. Pocs llibres d’aquesta extensió són tan agraïts de llegir com aquest i bona part del mèrit és d’aquesta tècnica.

La família Stark està cridada a ser la protagonista positiva de la saga. Ja vam veure a la primera part com lord Eddard duia la seva integritat fins a les últimes conseqüències. A Xoc de reis això segueix igual. Es nota en la quantitat de capítols dedicats als diversos membres d’aquesta casa, ara escampats per tot Ponent. Per un costat tenim a Sansa, la promesa del rei Joffrey. A la primera part era una noia ingènua fins a l’exasperació, capaç de trair els seus pel glamour de la vida a la cort. En aquesta segona part, Sansa pateix de la primera a l’última pàgina, però en aquest dolor aprèn a sobreviure. No gaire diferent és el paper que desenvolupa Arya, viatjant oculta cap a Hivèrnia en una particular odissea farcida d’entrebancs, que la faran madurar molt més de pressa del que li pertocaria. Però si algú s’ha vist obligat a créixer més ràpid que ningú ha estat Robb, el fill gran d’Eddard, que s’ha convertit en el senyor d’Hivèrnia i ha aglutinat els nortenys en una lliga per venjar la mort del seu pare. La seva marxa cap al sud ocasiona que Bran, prostrat a causa de la seva invalidesa, hagi de restar com a senyor (simbòlic) d’Hivèrnia.

En un altre front, Jon Neu viu al marge de les guerres dels reis, en el Mur, aquella mena de Marca que separa el món dels homes de la terra ignota. Al nord només hi ha fred i tot el que ve d’aquell fred és perillós. “S’acosta l’hivern”, recorda el lema dels Stark com un mantra. Neu és un bastard, però per la seva sang corre també la sang dels Stark i es nota en la seva altura moral. De fet, com en la primera part, Martin dóna la impressió que és en aquest tipus de personatges que s’agrada més. És atorgant dignitat als indignes que es troba més a gust. A Joc de trons es parlava poc dels salvatges i d’aquells éssers espectrals de l’altra banda del Mur. Aquí, s’hi estendrà una miqueta més. Els llops huarg, el símbol de la casa Stark, continuaran tenint un protagonisme simbòlic, en clara analogia als cadells de Ned. I Catelyn, que no pot deturar-se ni tan sols a plorar per la mort del seu marit, fa el paper de mare preocupada per la seva ventrada, però sempre digna i forta, com li pertoca.

Martin no s’atura en carrincloneries ni en sentimentalismes gratuïts, però aconsegueix transmetre el patiment de les mares (i en general de tots els personatges femenins) com pocs autors. De lady Catelyn, però també de la cruel reina Cersei, en el fons una altra mare patidora. En aquest cas, però, el patiment la du a fer patir els altres. Martin atorga als Lannsiter (a Tywin i als seus fills bessons Cersei i Jaime), el paper d’antagonistes. D’antiherois. Jaime, presoner de Robb, té un paper testimonial en aquest volum, però Cersei és una peça central. Els rumors sobre la relació incestuosa d’ells dos prossegueixen en aquesta segona part i es converteixen en l’arma propagandística d’aquells que són contraris al rei Joffrey. En aquest punt, la recerca dels bastards de Robert confereix un gir inesperat a la novel·la, que per uns moments ens acosta a la història de detectius. Qui desentona entre els Lannister, en molts sentits, és el tercer fill de Tywin, Tyrion, el Gnom. Es tracta d’una mena de monstre de Frankenstein, incomprès i repudiat per tothom a causa de la seva aparença. A Cançó de gel i foc, però, és arriscat mostrar preferències per un personatge. Els clarobscurs són una constant a l’obra i no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. I res dura gaire estona.

Sóc un home -va dir-. Tracto bé a la meva dona, però he conegut a altres dones. He intentat ser bon pare per als meus fills, ajudar-los a trobar el seu lloc en aquest món. Sí, he violat lleis, però fins aquesta nit mai m’havia sentit malvat. Diria que sóc una barreja, senyora. De bé i de mal.

Als vells coneguts se n’hi afegeixen de nous, o que havien tingut poc protagonisme en l’anterior entrega. Així doncs, coneixerem molt més els germans de Robert, enfrontats per la corona. Per un costat Renley, que sembla tenir totes les virtuts d’un gran rei, excepte la legitimitat. Per una altra Stannis, un rei just però gens estimat pels seus súbdits. En relació a Stannis, l’autor ens introdueix en un dels que sembla que seran els fils argumentals de les properes entregues: la màgia. Per influència de la seva esposa, Stannis ha sucumbit a la religió del Senyor de la Llum, una deïtat de les terres de més enllà del mar Estret. La sacerdotessa Melisandre, un personatge captivador i repugnant alhora, sembla que ha vampiritzat la voluntat del rei. Ella aconseguirà retòrcer l’enteresa moral d’Stannis per mor d’una victòria.

Si Jon viu al marge de les guerres intestines de Ponent, també Daenerys Targaryen, l’hereva legítima al tron, fa vida a part, en el seu exili a ultramar. La Mare de dragons s’erigeix a cada nou capítol en tota una self-made-queen, havent de passar penalitat rere penalitat per aconseguir trobar la manera de tornar a Ponent i reclamar el que li pertany. Després de la mort de Drogo tot s’ha tornat molt difícil i té pocs fidels. Alguns dothrakis i ser Jorah Mormont, que fa el paper de trist enamorat. Compta, però, amb tres prodigis nascuts del foc: els únics tres dracs vius que hi ha al món, que mica en mica van creixent. També ella s’haurà d’enfrontar a la màgia a la Casa dels Eterns. De fet, Xoc de reis és molt més mística que la primera part. Se’ns parla molt més de les religions i té major protagonisme la màgia, fins i tot en l’espectacular batalla final a Port Reial (o en les visions de llop que té Bran, i que li obren interessants camins que no creia que existissin: els somnis verds).

La màgia havia començat a desaparèixer del món el dia en què va morir l’últim drac.

Theon Greyjoy i Pudent, Davos “el cavaller de la ceba”, Brienne de Tarth, el Gos, Petyr Baelish i Varys… Xoc de reis confirma el que ja apuntava Joc de trons: que estem davant d’una extraordinària novel·la riu que, a mesura que passen els anys i es va engrandint amb noves aportacions, va convertint-se no ja en una obra coral, sinó en una autèntica polifonia de veus. És cert que l’estil no és una de les preocupacions de l’autor, que el prefereix directe i sense floritures, però l’estructura sintètica dels capítols i el ritme trepidant de l’acció fan d’aquesta saga una obra monumental que tots els amants de la fantasia èpica han de conèixer. Res a veure amb les aventures trillades d’altres autors. Martin refunda el gènere amb una força devastadora. Sobre els fonaments de la Terra Mitjana del mestre Tolkien, Martin construeix un Ponent fet a sang i ferro, molt més acord al tarannà del segle XXI.

I al final, una promesa i un anhel: a la tercera entrega, Tempesta d’espases (2000), més i millor.


Joc de Trons ★★★★★
Xoc de reis ★★★★★
Tempesta d’espases ★★★★★
Festí de corbs ★★★★
Dansa amb dracs ★★★★★
The Winds of Winter
A Dream of Spring

2 Comments

  1. Una ressenya excel·lent. M’ha donat ganes de tornar a llegir-lo, pot ser perquè al seu moment tenia 14 anys i llegia aquesta saga una mica per inèrcia i entreteniment, però començo a veure que m’estava perdent moltes coses, que Cançó de Gel i Foc no és fantasia escapista. Sens dubte George Martin és insuperable en aquest gènere.

    • Et convido a revisitar Ponent. Les relectures de vegades ens sorprenen agradablement. A més, sembla que l’any que ve Martin haurà enllestit el sisè, així que convé tenir la història ben fresca 🙂

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada