Amb aquest llibre, l’editorial Chronos inicia el segell Gatzara i s’estrena en la publicació d’autors originals en català, i no ho fa amb dos desconeguts sinó amb dos dels autors de nova fornada amb més potencial del panorama fantàstic al nostre idioma: Enric Herce, un dels màxims impulsors de la ciència ficció (i, si voleu concretar més, del ciberpunk) en català i Sergi G. Oset, molt més difícil de classificar en termes genèrics, però interessant per un domini del llenguatge foguejat al terreny dels micro-relats i una imaginació eclèctica que entafora, en molt poc espai, una densitat d’idees i propostes que costa de classificar. Gatzara és una bona notícia que val la pena celebrar acollint-se al nom de la col·lecció: històries duals, breus, potents, i servir de plataforma per a un seguit d’històries que, per format, difícilment haguessin tingut cabuda a altres col·leccions existents.

Ja fa anys que, al panorama editorial anglosaxó del fantàstic, les mostres de talent més interessants i més arriscades es troben en el format de la novel·la breu (la categoria de novella o novelette a premis com els Hugo o els Nebula), un format difícil d’acomodar en el ventall editorial del nostre país. Més enllà de l’atractiu, pel públic, de disposar de textos amb més espai que un relat per a desenvolupar trama, personatges o idees, però menys exigents en termes de temps que una novel·la, la novel·la breu és un territori ideal per a permetre l’aparició ràpida de gran quantitat de textos que serveixin com a terreny de proves per a escriptors de gènere. Possiblement, en un territori lingüístic d’abast reduït, de forma encara més important. Un espai sorollós i polifònic, que amb un punt d’eixalabrament es converteix, sense dificultat, en gatzara.

Les primeres dues veus d’aquesta gatzara, doncs, són les de Sergi G. Oset i Enric Herce. En una edició curiosa, juganera, no del tot palindròmica, que pots començar del dret o del revès. No vull dir que feu el pi: si l’agafes i el comences sense donar-li gaire voltes al llibre, et trobes amb una de les històries (o Sismes, de Sergi G. Oset, o Un bibliotecari de Mart, d’Enric Herce); però si, en canvi, li dones dos voltes (180 graus en l’eix vertical, 180 graus en l’eix de profunditat…), et trobes amb el llibre contrari. En un d’ells, el de l’Herce, en Toni Benages fa una portada divertida i acolorida que li pega a la història, i a l’altre, al de l’Oset, trobareu una portada… trempada… de Jagoba Lekuona que pot generar preguntes si teniu petits a casa… però que val la pena observar en detall. Cada lector és lliure de començar per on vulgui, no sé si l’experiència lectora es veu afectada per l’ordre de les històries, però jo vaig començar per la història de l’Herce. Val a dir que estem davant de dos històries molt diferents en tots els sentits, des del to fins al tipus de prosa o, fins i tot, als referents genèrics, però que es complementen bé i fins i tot comparteixen algunes característiques a nivell argumental. Per exemple, la inclusió desacomplexada i amb to normalitzat de personatges transexuals, perquè carai: ja estem al S. XXII.

Anem a pams: Un bibliotecari de Mart, d’Enric Herce. Ens trobem davant d’un relat que ens recorda molt vivament una història d’en Philip K. Dick de la que se’n va fer una pel·lícula que a mi m’agrada molt però de la que, ai las, no diré el títol per no condicionar-vos massa les expectatives ni desvelar aspectes de la trama innecesàriament o, fins i tot, equivocadament. Philip K. Dick, però: ciència ficció més interessada en provocar preguntes sobre la identitat i la realitat que en buscar una explicació racional de les coses, tot i que l’Herce hi aporta un sentit de l’humor que reforça el component de comèdia i què, la veritat, li va com anell al dit a una història que es recolza molt en la caracterització dels personatges per a provocar reaccions en el lector. Vull pensar que no és una novel·la autobiogràfica, però el protagonista i l’autor comparteixen professió (no és la primera vegada que les biblioteques o el món que les envolta apareixen a les històries de l’Herce). La història també fa pensar, més en la construcció de l’escenari que en el to, en un Mart de Bradbury desprovist de la poesia (no ho dic com a defecte!). En aquest cas, la novel·leta comença presentant-nos en Joaquim, un bibliotecari divorciat, amb un fill i una filla, que viu a Mart acompanyat del seu sauri marcià. Tot normal, res a destacar (bé… Mart i el sauri marcià, però ja m’enteneu), fins que el ciberpunk fa una tímida aparició i la trama es dispara amb un thriller molt ben estructurat què, sovint, sembla parodiar situacions que, a molts, ens resultaran molt familiars.

És ciència ficció pop, doncs, que treu la força de la dinàmica entre els seus personatges i el joc entre familiaritat i estranyesa de les situacions que va plantejant. Potser se li pot retreure un cert punt naïf, però probablement és deliberat i, la veritat, funciona. També un punt de previsibilitat de la història que potser surt del seu plantejament, i referents, més o menys clàssics. Llibre a llibre, en tot cas. Enric Herce ha anat perfeccionant un estil net i eficaç que serveix de plataforma per a unes històries basades en l’argument, la construcció d’escenaris atractius i unes dinàmiques ben gestionades entre personatges. Herce és la meva aposta personal com a autor català de ciència ficció.

El Sismes de Sergi G. Oset és una bèstia diferent, més arriscada i més difícil d’assimilar, que navega per una línia molt fina entre la provocació i un excés que de vegades esmorteeix una crítica a l’actualitat que potser hi és, o potser vull veure jo. Toca molts pals i els toca al mateix temps, jugant amb l’estil i amb una transformació constant de les regles del joc i la linealitat del relat que, de fet, el converteixen en un text francament interessant. Li dec una relectura, una anàlisi més detallada de les capes de significat, encara no he decidit si li falta un toc de claredat o és perfecte tal com és, però el que sí que tinc clar és que el text és fascinant i que no me n’he pogut apartar des del primer capítol. La religió (més o menys), els alienígenes (més o menys), els bucles temporals (potser?), els clons?… No vull dir massa, no vull parlar d’elements que potser val més que descobriu, però es tracta d’un text inclassificable i exigent, què sedueix des del principi si (com recomano) s’entra en el joc que proposa. Si li he de posar una etiqueta, serà la de fantasia fosca, i si he de destacar-hi quelcom, serà la personalitat de la personalitat de l’autor i la seva habilitat teixint paraules. Si al principi de la ressenya parlava de la idoneïtat del format de la novel·la breu com a camp d’experimentació i risc, ara puc dir que Sismes en treu tot el partit. És un gran relat.

Com suggereix el nom de la col·lecció, Chronos, G. Oset i Herce han vingut a fer Gatzara. Aquest Sismes / Un bibliotecari de mart és un magnífic inici de festa, i tinc moltes, moltes ganes de seguir com seguirà.