VETLLES EN UN VEÏNAT DE DIKANKA (1831) – Nikolai Gógol

Autor: Nikolai Gógol
Títol: Vetlles en un veïnat de Dikanka (Vecherá na jútore bliz Dikanki)
Editorial: Males Herbes
Any: 2019 (1831)
Pàgines: 337
ISBN: 9788494917042
Valoració: ★★★

 

En els darrers temps han arribat a les nostres llibreries obres traduïdes del rus, gràcies a la tasca que en fan diverses institucions per promocionar la llengua i la literatura que es fa en aquell país. Han estat editorials independents les que han desafiat tots els reptes, han aconseguit aquestes ajudes i han fet una aposta clara per aquest tipus d’obres, tan contemporànies (El vol de l’ocell domèstic de Màxim Òssipov) com de clàssiques. És en aquest darrer grup on s’inclouria la que ens disposem a comentar, traduïda per Miquel Cabal Guarro i amb pròleg de Ricard San Vicente.

Gógol va debutar en el món literari amb Vetlles en un veïnat de Dikanka, una obra plenament romàntica que es desenvolupa a la Ucraïna natal de l’autor. Un món sobretot rural on els personatges mítics estan tan a l’abast que no se sap ben bé si formen part del paisatge o configuren un personatge més de la llista dels habitants de Dikanka. Certament, l’autor pren tot de llegendes i elements folklòrics per construir aquest conjunt de vuit relats, repartits en dues parts amb un pròleg cada una, i els dona una entramat costumista del camp ucraïnès on es va criar, alhora que, com a bon romàntic, els idealitza.

Per si tots aquests elements fossin pocs, encara hi afegeix, amb bones dosis d’humor, les relacions socials dels personatges del poble, que van des de les relacions de parella a la convivència entre diferents ètnies i religions. Sense cap embut, Gógol és políticament incorrecte quan es refereix a aquestes relacions:

Ai, Senyor! A què treu cap tanta desgràcia sobre nosaltres pecadors? Per si al món no hi havia prou males bèsties, encara vas voler crear les dones!

Ara bé, no tot són aquestes mencions tan negatives i es guarda tot un seguit d’aposicions tendres molt lligades al costumisme:

El meu avi (que Déu tingui en la glòria! Que a l’altre món mengi només fogassa blanca i pastissets de rossella amb mel!)

L’autor deixa que el narrador sigui Pankó el Roig, un abellaire, que reprèn relats que ha conegut i que li han explicat. Usa un to jocós per explicar els relats que seguiran, que tenen un contingut planer en contraposició al refinament de les ciutats. Gógol intenta mostrar un baix nivell del personatge que de seguida es pot veure que és fals. Pankó ens parlarà directament en els dos pròlegs, mentre que els relats estan en tercera persona, però sovint es trenca la quarta paret i s’adreça al lector per fer-lo adonar de la presència d’alguna cosa especial o de crear alguna ironia dramàtica:

O sigui que voleu que us expliqui més coses de l’avi? Va bé, per què no ens hauríem de distreure amb alguna historieta? Ai, els vells temps!

Pel que fa al contingut dels relats, la majoria són històries d’embolics amorosos: nois que intenten seduir noies, que o bé no els fan cas o bé són d’una condició social superior i no s’hi poden casar. És aquí on l’element fantàstic entra en acció i comencen un seguit de situacions, més pròpies de les comèdies clàssiques, que del relat romàntic. Les bruixes i les fades permeten que els nois tinguin via lliure per casar-se amb les noies que volen, però a canvi de preus que sovint són elevats (la mort d’un personatge a La nit de Sant Joan) o bé la intervenció dels poders diabòlics permeten que la història es resolgui positivament (La nit de Nadal). També gràcies a l’element màgic s’obtenen riqueses inimaginables per a persones que viuen al camp. Le venjances familiars i les històries simples que recorden els narradors també tenen la seva presència.

Els personatges es poden reconèixer fàcilment a partir de tradicions folklòriques, com el ferrer que és més astut que el diable a La nit de Nadal o bé el pare fanfarró d’una noia que es creu més llest que no és a La fira de Sorótxintsi fins al punt que l’ensarronen per prendre-li filla i bestiar. També el narrador, en Pankó, està caracteritzat com aquell home de camp aparentment ignorant que a l’hora de la veritat és força més llest del que sembla. I juntament amb aquests, tota una nòmina d’altres caracteritzacions típiques del conte popular, entre els quals cal remarcar la presència de l’avi, simpàtic, graciós, però també intel·ligent que es capaç d’evitar els enganys del diable.

Amb tot, les narracions a vegades pateixen una mica de falta de ritme i davant d’una aparent senzillesa, s’emboliquen innecessàriament i la història principal es dilueix en comentaris jocosos i explicacions paral·leles. Això fa que mentre alguns relats siguin prou frescos, d’altres s’allarguin i s’emboliquin. Cal estar atent i no es pot badar si no es vol perdre el fil de la història. Malgrat tot, el resultat en conjunt és atractiu i es manté un nivell molt homogeni en cada una de les vuit històries que conté aquest recull, independentment de la llargada que sí que a vegades és força desigual, amb alguns textos que bé podrien ser novel·les curtes.

No és la primera vegada que l’Editorial Males Herbes ens sorprèn amb un clàssic i, com en anteriors ocasions, la sorpresa és positiva. Importar obres que formen part del cànon de les lletres russes (o de la tradició literària que sigui) i que, fins ara, han passat desapercebudes a casa nostra, és una tasca que dignifica tothom que hi està involucrat i que sobretot dignifica el català com a llengua d’arribada. Esperem, doncs, continuar rebent i gaudint d’aquest tipus d’obres en unes edicions de qualitat com aquesta.

Contes inclosos en aquesta antologia:
La fira de Sorótxintsi ★★★
La nit de Sant Joan ★★★
Una nit de maig, o L’ofegada ★★★★
La carta perduda ★★★
La nit de Nadal ★★★★
Una venjança terrible ★★★
L’Ivan Fiódorovitx Xponka i la seva tieta ★★★
Un lloc encantat ★★★

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada