Si fa anys Kortatu ens advertia a La linea del frente que: «en cualquier adoquín està la primera linea», segons H. P. Lovecraft, a l’angle format pel revolt de qualsevol cantonada vostè podria topar-se amb la carona bavallosa d’Azathoth o trepitjar una tifa de gos de Tíndalos (tot i que els gossos de Tíndalos no tenen gaire de cànids ni van ser criatures ideades per aquest autor). Això és dogma i punt.

Abordem el cas tentacle a tentacle. El poc pompós i críptic subtítol d’«angles no euclidians, angles onírics» obeeix a la idea d’apamar la triple referència a l’editorial culpable de publicar Relats onírics de Randolph Carter, a l’interès de Lovecraft per trobar el pas a altres dimensions i esferes alienes en geometries inverses i a l’origen de gestació dels contes recopilats: els somnis. Però seria fer trampa deixar-ho aquí. Així que, ara sí, anem al torró (d’Arkham).

Valgui assenyalar que si vostè s’apropés a la tomba del molt horrífic H.P. Lovecraft podria llegir al seu epitafi: «I’m Providence», que aquí equivaldria al «Jo soc Badalona» de l’Albiol o a afirmar que Peret va ser el pare de la rumbeta catalana. Lovecraft era Providence, com Montalbán era Barsalona. La vigència de l’oncle Lovi, permeti’m d’ara endavant la familiaritat friendly (crec que així podrem atraure el target potencial de lectors zoomers a l’univers Lovecraft), avui en dia és indiscutible. El seu llegat també és incontestable: després de mort se les va empescar per convertir a un octopòdid alienígena en imatge icònica del pop postmodern i a desplaçar a la rateta de Disney, el rostre barbut i tocat amb barretina del Che o la llauna de favada Campbell’s a l’ostracisme més ignominiós* i, a l’hora, ascendir a l’altar dels funkos per compartir trinitat amb Naruto i Grogu. Llegir a l’oncle Lovi avui en dia, ja no és punk ni contracultural o alternatiu, és tope mainstream. Si vostè vol ser punk, llegeixi a Clark Asthon Smith, home.

A l’oncle Lovi se’l podria trobar encapçalant l’assalt al Capitoli amb un cefalòpode per barret (i no amb unes banyes tronades de bisó), darrere de les proclames supremacistes de QAnon (els conspiranoics sempre hem sabut qui s’amagava darrere de QAnon) o com a troll de Twitter amb els nicknames de @iamnotprovidencebutialikeit @nottodaymaybeinthepastfuture o @sorrynotsorryr’lyeh embolicant-la fort amb els Soto Ivars i Pérez-Reverte de torn, però no deixi que el tarannà fatxeta, misogin i de blanquet de províncies (herència d’una educació victoriana caduca i una joventut apardalada) li provoquin rebuig. Un providençà que va compondre sonets dedicats a bolets còsmics psicotròpics, que en els seus relats afirmava que la terra va ser colonitzada per aliens amb cos de bota de vi dolç, ales de rat-penat i estrelles de mar per cap (tot deixant les especulacions vehements dels seguidors de la teoria dels Antics Astronautes en una partideta de pàdel entre cunyats) i que creia amb fermesa (avançant-se als postulats hippies de l’amor lliure) en la compenetració coital copulativa lubrica entre sardines, seitons i sapiens sapiens (ara ja no sembla tan carrincló, eh?) només pot rebre tot el seu amor, admiració i els escassos cthulhucoins que quedin al seu, ja de per si, esquilat compte bancari com a resultat de la segona (o era la primera?) edat daurada de les editorials de ciència-ficció catalana.

Ja sento alçar-se les veus d’aquells que justifiquen qualsevol traducció del fantàstic a la nostra llengua com a indispensable per a lluitar contra la tirania colonitzadora de la pèrfida Ibèria, però en el cas que ens ocupa està justificada. Tal com ens recorda Ricard Vela en el pròleg de Relats onírics de Randolph Carter, per a rastrejar la petja de l’oncle Lovi al territori només cal que interioritzi a fons la imatge messiànica d’en Perucho (no podia ser un altre punk de les lletres) creuant els Pirineus des de París, a lloms d’un ase @CAT, transvestit de frare dominic, banduleru o carlí, portador de les taules del Necronomicon com un Moisès nostrat baixant de la muntanya per difondre la paraula a un Espriu delerós de perdre la virginitat a cop de tentacle i convertir-se així en un aplicat cthuliever.

Si vostè és d’aquella majoria silenciosa que creu que no hi ha res més avorrit que un conegut provi d’explicar-li l’últim somni que l’ha trasbalsat, Relats onírics de Randolph Carter és el llibre perfecte perquè es reconciliï amb aquest amic. El llibre és un recull de textos nascuts dels somnis del mateix autor i que per raó d’aquest origen s’adscriuen a un cicle propi, tot i que amb contaminacions i retroalimentacions al famós cicle de l’horror còsmic. L’oncle Lovi, no només es va molestar en detallar els somnis que experimentava a les seves amistats properes, també es va preocupar de posar-los per escrit tot dignificant aquest subgènere literari. Una aptitud que els autors contemporanis, sotmesos al jou del Diazepam, hem perdut de forma irremeiable. No per res, a l’oncle Lovi se’l cita com «el somiador de Providence», tot i que pel cas que li van fer els seus coetanis en vida, sembla que més aviat el veien com el somiatruites de Providence. Ja que hi estem posats, aprofitem per trencar una llança (o les làpides de diverses tombes de cementiris etruscs i uns quants contenidors de L’Eixample) en favor dels somiatruites i eliminar la connotació pejorativa del terme. Els somiatruites són gent amb capacitats nul·les per a les relacions socials i incapaços de calcular la temperatura correcta del microones per escalfar la llet, però, ah!, a l’hora d’imaginar mons de fantasia i realitats paral·leles (no parlo de còpies virtuals finançades per corpos sauròniques com el Metavers que ens volen encolomar) i recuperar a aquell infant que creia en la puresa de la màgia abans que en les vacuïtats dels cants de Shub-Niggurath de la maduresa (drogues, borratxeres, compres a crèdit i promeses de sexe equilibrista amb musculatures espartanes forjades a cop d’hormones) ho enterbolissin tot i perdéssim el fil invisible que ens unia, com a entitats de llum que érem, amb el misticisme i els enigmes de l’univers. «Dona’m un somiatruites i faré tremolar la realitat», que deia l’Arquimedes Morfeu a Matrixgeek.

Randolph Carter és el protagonista absolut dels tres relats i la novel·la curta que componen aquest recull. El bo d’en Carter, que a la seva infantesa i joventut va vagarejar pels mons dels somnis, es troba, de cop i volta, convertit en un maduret (boomer, en diríem ara) limitat per un món tridimensional que l’ofega amb la seva lògica limitada i, com aquells catalanets de bé, ha renegat de la rauxa per abraçar el seny a força de dissimular els rampells fantasiosos per tal d’encaixar en la nova normalitat, no ser assenyalat com tocat per la tramuntana (i, per tant, empastillat pel metge de capçalera i fiscalitzat pel Gran Germà), tot perdent pel camí qualsevol contacte amb el seu somiatruites interior. Horroritzat per haver cedit a la banalitat de la raó i les rutines mundanes, s’entestarà, de forma desesperada, a recuperar aquelles regions de fantasia enlluernadora i ominosa que antany va petjar amb esbalaïment i fascinació i a on les paradoxes i les anomalies són possibles. Gràcies a l’herència d’un tiet que va tenir els seus més i menys amb els reaccionaris fonamentalistes de Salem i els seus judicis per bruixeria es farà amb un objecte clau que ha d’ajudar-lo a trobar el camí de rajoles grogues del Carter infant. Randolph és el marrec del qual ens vam desfer amb una punyalada traïdora per anar de discoteques i guanyar-nos les garrofes, però, abans que res és el germà bessó, el reflex en el mirall de l’oncle Lovi que descobrim en el retrat que ens ha deixat la posteritat i que ens mira amb aquells ulls de peix i rostre de lluç (de Profund, que diríem en defensa del Mestre, els  cthulievers)  i que va haver de renunciar als seus estudis privats i a la vida de reclusió contemplativa que duia quan van venir mal dades i es van acabar els doblers de la mama.

Arribats a aquest punt, ressona a les meves orelles sensibles la seva veu de lector frustrat amb els retrets per tanta divagació i per no trenar un estudi més profund del llibre que ens ocupa. Més profund! Si vol Profunds, agafi l’R2, baixi a l’estació que hi ha entre Gavà i el Garraf i visiti Innsmouth! No li demano que compri els meus exabruptes, li demano que compri el discurs de l’oncle Lovi. A les històries que ens lleguen els autors que reposen el somni dels eons s’hi troba la saviesa i l’esperit rebel que s’endinsa a dins de l’ignot amb destí incert, però l’ànima lleugera (i tremolosa). La sensatesa, amic meu, és manca d’imaginació, la realitat és ombra i il·lusió. L’accés als plecs de l’espai i el temps només estan a disposició dels somiadors (i els somiatruites). Cerqui geometries estranyes per on accedir als territoris embruixats dels seus somnis infantils i aposti els seus cthulhucoins per aquest llibre. No tot és deixar-se el jornal en cartes virtuals dels malls de Magic, en escapades rurals de cap de setmana a la Cerdanya i en gintònics amanits amb pètals de rosa i menta. Si s’arrisca, sàpiga que també comprarà l’amor per l’adjectivació barroca i desmesurada i per les paràfrasis llargues i extenuants. L’Oncle Lovi era molt seu per aquestes coses. Arrisqui’s, l’aposta s’ho val. I, si no se sent capaç de mostrar la mateixa curiositat que Randolph Carter per l’ocult, tros de cagalló de Shub-Niggurath, refugiï’s en la seva realitat tridimensional ben còmoda i segura mentre la resta preparem (i celebrem) l’arribada de Nyarlathotep.

Amb tot, si aquests arguments no el convencen, tancaré el meu al·legat confirmant que, a Relats onírics de Randolph Carter, trobarà tot allò que li és propi a l’oncle Lovi: colors inexplicables, secrets indicibles, aquells cementiris mig abandonats pels serveis municipals de neteja, aquelles làpides menjades per la molsa i curulles de no-vida, roures grotescos i sobrealimentats, casalots deserts i erms on només podrà escapar de l’horror innombrable i de la follia gràcies a un fortuït i (afortunat) desmai; també, les regions vagues dels somnis amb ruïnes ciclòpies, ciutats de torrasses i capitells daurats, penya-segats cavernosos de cristall, éssers barbuts dotats d’aletes (com aquest, el seu servidor), crustacis que veneren a déus que són la clau i la porta, trons opalins, i abismes tangencials fora del temps. L’edició en rústica d’Angle és estupenda. Si vostè, com jo, és dels que perd l’oremus per qualsevol imatge en què apareix un bon tros de cuixa d’octòpode, la il·lustració de coberta (amb un característic color blau identificador que quedarà molt vistós a les seves prestatgeries billy) ja el té guanyat per a la causa. Angle ha fet un bon treball de maquetació sense errades ortipogràfiques amb una bona traducció posada al dia i acompanyada d’unes esclaridores notes a peu de pàgina (a l’estil de l’edició anotada d’Akal). Demani el llibre a la seva llibretera de confiança (aquella que sempre potineja a la pila d’incunables hiperboris polsegosos escrits en la llengua primigènia de Tsath-yo), prepari’s un vermutet  (renegui de la tapa de caragol a la llauna en favor d’una sípia a la planxa amb all i julivert o uns popets amb ceba i tomàquet) i deixi’s atrapar per la lectura fins que es vagi quedant endormiscat…

I per últim, recordi que:

… no està adormit tot el que pot abaltir-se eternament; i amb el pas dels somnis estranys, inclús la son es pot endormiscar…