RESSENYA
UN MONSTRE EM VE A VEURE (2011) – Patrick Ness
Una faula bellíssima i dura sobre la vida i la mort. Sereu capaços d’acabar el llibre sense vessar una trista llàgrima?
-Em vas dir que eres un arbre que curava –va dir en Conor-. I jo necessito que curis! «I ho faré», va dir el monstre.
L’escriptora nord-irlandesa Siobhan Dowd va morir de càncer l’any 2007. Al llarg de la seva vida destacà com a autora de quatre novel·les, dirigides primordialment a un públic infantil, malauradament de poc ressò al nostre país. Dues, les va poder publicar en vida. Dues més, van aparèixer després de la seva mort prematura. D’una cinquena novel·la en va poder escriure únicament el començament, tot i que ja en tenia una idea general i sabia de què havia d’anar (així com la caracterització dels personatges principals). D’aquest final és d’on va néixer la novel·la de Patrick Ness Un monstre em ve a veure. I ara, la petita però interessantíssima editorial independent valenciana Sembra Llibres (en una traducció brillant de Ferran Ràfols) ens l’apropa, per primera vegada en la nostra llengua. Perquè la puguem gaudir. Perquè la puguem patir.
En la introducció (magnífica i necessària) que enceta el llibre, Ness ens posa en antecedents. Ens explica les circumstàncies peculiars que van precedir-lo i es sincera dient-nos que no va conèixer personalment Siobhan Dowd. La fita que es proposa, doncs, no és escriure el llibre que no va poder escriure la malaurada Siobhan, sinó escriure (diu) el llibre que li sembla que li hauria agradat llegir. És difícil de dir si és això el que hauria escrit l’autora. És difícil de dir si li hauria agradat. El que sí puc dir és que jo vaig llegir aquest llibre d’una tirada (m’era impossible deixar-lo a miges), com aguantant la respiració. I gairebé m’ofego. I això que em va provocar una inenarrable sensació de desassossec des de la primera pàgina i fins al final. Com si una manassa fosca i enorme m’estigués estrangulant.
Un monstre em ve a veure és una obra sobre la pèrdua. El protagonista, el petit Connor O’Malley, té la mare malalta. No s’esmenta en cap moment, però fa l’efecte de patir el mateix mal que es va endur la Siobhan, un càncer de mama. Des del moment que va saber-ho, Connor va començar a tenir un somni (el somni) que se li va repetint, i on rep la visita d’un monstre. I també des de llavors, cada vespre, set minuts després de mitjanit, acostuma a rebre la visita d’un altre monstre. Un monstre que pren l’aparença del gran teix que hi ha plantat al jardí. Si el primer l’aterra de manera que no gosa ni confessar-se a si mateix, aquest segon no li fa cap por. Parlen, discuteixen i el monstre li explica tres històries. Tres contes estranys i meravellosos que, d’alguna manera, forniran Connor de noves esperances i del valor necessari per encarar la realitat del seu dia a dia. L’altre monstre.
De fet, aquest altre monstre, aquest teix curatiu, es revela com una presència beatífica que li ha vingut a donar un cop de mà.
No m’atreviria a dir que Un monstre em ve a veure sigui una novel·la de terror. Però tampoc m’atreviria a dir que no ho és. L’experiència radical que se’ns hi narra, amb tota la crueltat, és una història molt més terrorífica que qualsevol altre relat de terror tradicional. Perquè és real. Que el lector no esperi monstres amb navalles en comptes de dits ni tentacles per cames. Els monstres d’aquest llibre són d’una altra mena. Molt pitjors. L’experiència de la mort, de la malaltia, del dolor, no ens poden ser alienes. El dolor de Conor és el nostre dolor. Nosaltres som ell. Qui és el valent que no tem la realitat? Com sempre, els pitjors monstres són els que sabem que ens esperen quan tanquem el llibre.
La història està explicada en una tercera persona impecable, asèptica. Però no pas desproveïda d’emoció. I dic emoció, no pas carrincloneria. A diferència d’altres aproximacions més frívoles i tramposes al tema de la malaltia i la mort, Un monstre em ve a veure és un llibre sincer, valent i cruel. La prosa meravellosament senzilla, etèria, suggerent de Patrick Ness, té l’habilitat de tocar cordes dins nostre que ens fan estremir de valent. Inevitablement, cada lector reaccionarà d’una manera diferent al tacte d’aquestes cordes. Però inevitablement també, ningú pot restar impertèrrit, llegint aquesta petita meravella.
En tot això hi tenen molt a veure les extraordinàries il·lustracions que Jim Kay ha fet per acompanyar el relat. De vegades resulten més protagonistes els dibuixos (en blanc i negre, inquietants, espectrals, desassossegats) que el propi text. Però que ningú es confongui: aquest no és un llibre per a nens. O no exclusivament. Un monstre em ve a veure és l’autòpsia metafòrica d’un món que tots duem molt endintre, molt protegit en el nostre subconscient. El més virginal i paradisíac. El de quan érem infants. A Un monstre em ve a veure assistim amb el cor encongit a la seva destrucció, a l’esbudellament emocional d’un infant. Veiem com aquest monstre que és la vida li clava les urpes al pit i furga en la ferida, s’hi recrea salvatgement. Fa sang.
M’havia promès escriure aquesta ressenya quan m’hagués recuperat de la lectura. Ara entenc que això no ocorrerà mai. “Fer-se gran”, en diuen alguns. “La vida”, fan uns altres. Una putada és el que és, una putada.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix:
Doncs la veritat és que el tenia en el punt de mira, però veig que has quedat tan compungit que ara no sé si estic psicològicament preparat per llegir-lo!
No home no! Un llibre que ens commou sempre és desitjable. De fet, no hi ha res pitjor que un llibre que ens deixa indiferents. Un monstre em ve a veure està ple de lliçons de vida valuoses, està meravellosament ben escrit i, sí, és trist perquè toca un tema punyent per real. Un consell: llegeix-lo i després passa per aquí i deixa’ns el relat de la teva experiència. Veuràs com no te’n penedeixes 😉