Si pronunciem les paraules “Em dic Íñigo Montoya. Tu vas matar el meu pare. Prepara’t per morir” a tothom li ve al cap un mítica pel·lícula estrenada el 1987 que amb el temps ha esdevingut una cinta de culte. La pel·lícula es basa en una novel·la homònima, escrita per William Goldman, reconegut guionista que també s’encarregà de fer-ne l’adaptació al cinema. En català, el text era inèdit i veu ara, 45 anys després de la primera edició en anglès i 30 de la pel·lícula, com ha estat publicada per Àtic dels Llibres amb una traducció impecable de Pat Aguiló. La mateixa editorial ha tret la versió castellana que feia temps que estava descatalogada. El resultat final, en les dues llengües, és una molt bona edició, d’aquells llibres que fa goig tenir i poder mostrar.

La princesa promesa és una història d’amors veritables, d’espadatxins i de combats, tal i com apunta el mateix text i això és el que es veu si només es coneix la pel·lícula. Certament, la protagonista, Buttercup, s’adona que el seu mosso, en Westley, està enamorat d’ella quan decideix marxar per fer fortuna i poder-li oferir un bon casament. El problema és que en Westley serà pres pel pirata Roberts que no deixa supervivents i això impulsarà la Buttercup a acceptar l’oferta matrimonial del príncep Humperdinck, malgrat que li deixa clar que no l’estimarà.

El que no sap la Buttercup és que aquest príncep, juntament amb el comte Rugen, tenen uns plans infames per a ella. I aquí entren els altres personatges que manquen en aquest elenc, Vizzini, Fezzik i Íñigo, uns caça-recompenses encarregats de segrestar-la, matar-la i fer veure que han estat els homes de Guilder, el regne rival. Per sort, un misteriós home de negre desbaratarà els plans del pèrfid príncep i evitarà la mort de Buttercup, perquè serà capaç de vèncer l’Íñigo a l’espasa, en Fezzik amb la força i a en Vizzini amb la intel·ligència. No podrà evitar, però, caure en mans del príncep.

I començarà una segona part de la novel·la, el rescat que Íñigo i Fezzik faran de l’home de negre, amb tocs fantàstics que l’acosten més al realisme màgic que a la fantasia clàssica, mentre cada personatge es va descobrint a si mateix en una mena de revisió d’El mag d’Oz, alhora que podran donar terme a elements que els han marcat en el passat i que en la lluita contra el mal, encarnat pel príncep i el comte, podran resoldre. Per acabar amb un final protagonitzat per tota aquesta colla de gent amb bon cor i que no és el clàssic de conte de fades.

A més de les pinzellades de màgia, també cal destacar un seguit de mots o frases que es van repetint al llarg de la novel·la i que caracteritzen els personatges i els fan transcendents a través d’aquest recurs. Ja hem anotat la frase de l’Íñigo, en Westley sempre respon amb un “com desitgeu” a les demandes de la Buttercup o en Vizzini repeteix “inconcebible” fins a la sacietat. Si hi afegim llistes i classificacions de noies boniques, petons memorables… no és d’estranyar que la novel·la (i conseqüentment, la pel·lícula) hagin adquirit l’apel·latiu “de culte”.

Ara bé, en el text escrit hi ha molt més que la simple història d’aventures, cosa que es pot reconèixer amb un simple cop d’ull a l’índex i amb l’advertiment que apareix a l’inici del text, que avisa que si no es coneix l’obra, millor no llegir els dos pròlegs inicials, commemoratius als 25 i 30 anys de la publicació de la novel·la. En aquests pròlegs, juntament amb l’inici de la novel·la pròpiament dita, ens expliquen dades de la redacció del text i li donen un marc narratiu.

En efecte, l’autor, confessa que l’obra no és seva, sinó que ell ha estat l’encarregat de reduir la feixuga edició original escrita per Simon Morgenstern, un autor originari de Florin, país on succeeix l’acció de la novel·la. Goldman va accedir a l’obra de la mà del seu pare, també originari de Florin, i aquesta el va entusiasmar de tal manera, que va fer mans i mànigues per aconseguir un exemplar per al seu fill. El problema és que la forma original del text és massa feixuga per als lectors actuals, sobretot per als nens, així que s’encarrega de reduir-la i esporgar-ne les parts que són innecessàries per a l’acció, amb l’ajuda d’experts sobre Florin de la Universitat de Columbia.

Així els excursos no es limiten al marc narratiu, sinó que també els trobem entremig de la història d’aventures, amb passatges en cursiva on Goldman explica les seves intervencions i què ha decidit treure i per quin motiu. Aquestes intervencions es completen amb múltiples referències que incorpora el narrador original.

Totes aquestes intervencions que es basen en una fina ironia i que disminueixen a mesura que s’avança en la lectura, són armes de doble tall, per un costat són divertides, però l’abús provoca una distracció de la lectura principal i t’allunya del tronc central de la narració. També cal dir que els pròlegs tenen una redacció bastant dispersa i costa seguir-ne el relat.

Sempre és positiu que es tradueixin bones obres al català de gènere fantàstic, celebrem l’aposta que ha fet la gent d’Àtic dels Llibres i si ells recomanen no llegir els pròlegs si no es coneix la novel·la, permeteu-me que jo us doni un últim consell: combineu la lectura amb la banda sonora de la pel·lícula, composada i interpretada pel gran Mark Knopfler, el resultat millora molt. I sí, quan acabeu torneu a gaudir amb la pel·lícula!