LA GUERRA DE LES SALAMANDRES (1936) – Karel Capek

Autor: Karel Capek
Títol: La guerra de les salamandres (Válka s mloky)
Editorial: Males Herbes*
Any: 2016 (1936)
Pàgines: 371
ISBN: 9788494469923
Valoració: ★★★★★

 

L’escriptor txec Karel Capek ha donat dues grans obres a la literatura de ciència ficció europea: R.U.R. (Robots Universals de Rossum) (1920) i La guerra de les salamandres. Si la primera ha passat a la posteritat per haver immortalitzat el nom de “robot”, la segona és la seva particular aportació, en clau irònica, al corrent catastrofista de les distòpies literàries. Escrita quatre anys després d’Un món feliç (1932) de Huxley i dotze abans del 1984 (1948) d’OrwellLa guerra de les salamandres és la sàtira punyent i disbauxada d’una societat, la humana, que no ha après dels errors del passat ―la primera guerra mundial― i s’encamina irremeiablement a repetir-los. Obra coral, sense un únic protagonista, sinó narrada a través de múltiples històries, algunes de les quals s’encadenen prodigiosament, Capek fa ús del llenguatge periodístic ―llegim notícies de diari, testimonis dels fets, cartes, articles científics, actes administratives, manifestos religiosos, etc.― per desgranar com la simple troballa d’una espècie singular de salamandra en una illa remota acaba amb un autèntic apocalipsi per a la raça humana.

El llibre s’articula, en l’edició de Males Herbes, en quatre parts: un pròleg del propi Ramon Mas (l’editor) titulat “Karel Capek, ciència ficció i destrucció massiva” i tres parts desiguals, que són pròpiament la novel·la. Així com en d’altres casos no és necessària la presència de cap pròleg, trobo un encert majúscul haver decidit encapçalar aquesta obra amb unes pàgines (escassament una dotzena) a mode de presentació. I és que La guerra de les salamandres no és només una excepcional novel·la de ciència ficció; és un monument a la literatura i una advertència del que l’home podia arribar a fer a l’home. Mas, que destil·la admiració pel txec, fa en aquestes pàgines una acurada defensa del caràcter subversiu de la literatura de ciència ficció als països de l’est d’Europa (pensem en Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, també publicada a Males Herbes) a anys llum del que es feia als Estats Units i, en una clara reivindicació de la tasca impagable que estan duent a terme, no s’està de fotre un calbot en tota regla als crítics esnobs que, incapaços de negar el valor d’obres com aquesta, sí que els neguen, en canvi, la seva adscripció a l’injuriat gènere (a casa nostra) de la ciència ficció.

No us estalvieu aquestes pàgines. Són una immillorable manera d’encetar el text.

Tot seguit, ja hi tenim la primera part de la novel·la, titulada “Andrias Scheuchzeri”. Aquí l’autor ens explica al llarg de dotze capítols i un apèndix com el capità Van Toch, un holandès que es dedica al poc rendible negoci de la recerca de perles, dóna per casualitat amb uns djins, en paraules dels aborígens de la zona, que custodien milers i milers de perles. Mancat de les supersticions dels nadius, el capità ràpidament s’adona que si aconsegueix servir-se d’aquells djins ―en realitat una espècie desconeguda de salamandra de l’alçada d’un nen de deu anys― podrà fer-se amb el preuat botí. És així com poc a poc comença a ensinistrar-les en l’art de recol·lectar perles. Però no es limita a això. Per a fer més efectiva la seva feina els ensenya també a protegir-se contra els taurons, els seus depredadors naturals, de tal manera que al cap de poc les salamandres comencen a multiplicar-se enormement. Obsedit pels guanys que aconsegueix, projecta prendre algunes salamandres d’aquelles i dur-les a d’altres indrets, perquè el negoci prosperi, en el que és una metàfora de l’expansió colonial. És així com va a veure G.H. Bondy, un ric industrial, perquè el proveeixi dels vaixells que necessita. I també és així com coneix Povondra, el porter de Bondy, un personatge clau en tota aquesta història, malgrat la insignificança del seu càrrec. Ja llavors, alguns dels seus mariners besllumen l’amenaça que representa tot allò: 

El vell Van Toch s’ha venut l’ànima, home. I jo sé el que els diables li donen a canvi. Robins, perles i coses així.

També la comunitat científica comença a indagar en l’assumpte, i assevera que aquella espècie és l’ “andrias scheuzeri”, una antiga espècie antediluviana, l’evolució de la qual havia quedat aturada “per accident” en aquell paratge on el capità Toch la trobà. Quan el capità, en la seva ambició fàustica, les tragué d’aquell indret, reactivà la seva evolució. Ràpidament les salamandres adquireixen habilitats sorprenents: s’expliquen històries de salamandres capaces d’obrir portes, de llegir el diari i, fins i tot, d’articular sons que semblen paraules. És llavors quan els humans comencen a idear grans projectes utòpics amb les salamandres com a mitjà: remodelar continents, fer dics, alçar costes, etc.

En la segona part, “Pels graons de la civilització”, Capek aprofundeix, en tres capítols força més extensos que els anteriors, en aquesta evolució i en l’alegria tecnològica i el progrés que omplen la humanitat. Tots els països es proveeixen de munions de salamandres per prosperar, fins al punt que el seu nombre esdevé ingent. És llavors quan comencen a alçar-se veus enfrontades entre els humans: al costat de les d’alarma davant el seu descontrolat creixement, n’hi ha d’altres que denuncien el tracte vexatori a què els comerciants les sotmeten. És aquí on Capek introdueix un interessant concepte: el de la repetició de la història, el dels processos cíclics. 

De cop em va semblar que cadascuna de lkes jugades que havíem inventat sobre el tauler ja era vella, ja havia estat feta algun cop. Potser també la nostra història ja havia estat viscuda, i movem les figures igual i sofrim les mateixes derrotes que en temps passats.

La condició moral de les salamandres, gairebé esclavitzades en granges, reprimides brutalment alguns cops, esdevé preocupació general de les bones gents. Feia uns anys, H.G. Wells ja havia incidit en el tema de la vivisecció, qüestionat el tracte que dispensem els humans als altres animals del planeta a L’illa del doctor Moreau (1896).

Finalment, la tercera i última part, titulada “La guerra de les salamandeas”, s’articula en onze capítols. Aquí s’esdevé la rebel·lió de les salamandres, que han anat prosperant en el seu imperi submarí a esquenes de la humanitat, que mor literalment de cofoisme. La victòria de les salamandres es basa en un fet tan trivial com que són totes iguals, no hi ha diferències entre elles.

Les salamandres no es distingiran entre elles per qüestions de llengua, opinió, religió o exigències vitals (…) Serà un món millor i més perfecte que el nostre. Serà l’únic Nou Món Possible, Feliç i Potent.

Aquest món feliç tan huxleyià representa inevitablement el final del món dels homes, que han deixat de ser la raça dominant. Les salamandres exigeixen obediència cega als homes, que hauran de treballar per a elles en la construcció d’un món fet a la seva mida, en prejudici del món humà, és clar. L’oposició humana serà inútil. El capgirament s’ha produït imperceptiblement. Impossible no tenir al cap la meravellosa faula d’un altre visionari europeu, Pierre Boulle, el qual va imaginar una Terra on l’animal dominant era el simi a la seva El planeta dels simis (1963), i l’home era poca cosa més que un animal-esclau. En els dos casos assistim a l’acompliment del malefici, altra vegada: la utopia que ha esdevingut distòpia.

Cal fer esment de forma individual abans d’acabar al darrer capítol del llibre: “L’autor parla amb ell mateix”. En aquesta mena de cloenda nivolesca, Capek du el seu animus jocandi fins a l’extrem quan ens convida a assistir a un hilarant monòleg ―autèntic exercici metaliterari― entre la seva veu interior i ell mateix, discutint a propòsit del final del llibre. I així, a la fi, fins i tot la Txecoslovàquia de Capek, situada al centre del vell continent, ara tota costa i envoltada d’aigua, serà empassada en el pla real i en el novel·lesc, tan literal com metafòricament, per un invasor totpoderós ―digui’s nazisme o les salamandres―, davant dels ulls impassibles, expectants, de la comunitat internacional. És cert que Capek morí poc abans que es produís la invasió de la seva pàtria per part del Tercer Reich, però tot i així el seu llegat literari li va valdre ser considerat pels nazis un important enemic del nacionalsocialisme.

L’obra, més que una novel·la de ciència ficció convencional, cal entendre-la, doncs, com una gran faula futurista on es retraten els aspectes més lamentables de la nostra condició humana. Però com tota obra mestra d’especulació, la projecció en el futur és en realitat una radiografia del passat immediat, o del propi present de l’autor: la cobdícia dels empresaris, la bel·licositat de les nacions, l’estupidesa dels polítics, la dolça ingenuïtat de les masses de ciutadans. Però això sí, sense caure en la burda moralina, sinó amb una gran riallada. Ahir, com avui, la desmemòria és el pitjor enemic de la nostra espècie. En la ficció van haver de venir les salamandres per a recordar-nos-ho. En la realitat, fou Hitler i l’horror del Tercer Reich. La ploma de Capek (traduïda brillantment per Núria Mirabet) ens ho fa avinent magistralment, amb una trista, lúcida, necessària, rialla als llavis.

Millor llibre traduït al castellà
Millor llibre traduït al català

* Aquesta ressenya ha estat actualitzada l’11 de maig de 2016 a partir de l’edició que ha publicat l’editorial Males Herbes.

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada