El mes de febrer trèiem ressenya d’una antologia de fantàstic clàssica en català, la de l’Emili Olcina a Laertes, del ’98. Una peça magnífica, malgrat que inevitablement incompleta, per primerenca. Però on ja s’apuntaven algunes qüestions ben interessants que, amb els anys, en la majoria de casos s’han anat confirmant. Per exemple, la valoració que ja es feia llavors de la figura de Joan Santamaria (1884-1955), cridat a ésser (deia Olcina) el model i el pare de tot un gènere. I això, una colla d’anys abans que en l’antologia canònica de Víctor Martínez-Gil es reproduïssin alguns dels seus millors relats i aquesta afirmació esdevingués molt menys agosarada. En aquella ressenya que dèiem, la de l’antologia d’Olcina, un servidor es demanava quan podríem gaudir d’una bona edició de l’obra completa de Santamaria, fins llavors inèdita i quasi desconeguda, per tal de poder-lo reivindicar com cal. Doncs bé, no es tracta de l’obra completa, però aquell anhel ha trobat parcialment resposta en aquestes Narracions extraordinàries que us presentem avui, selecció del millor de Santamaria que ens arriba de la mà, ni més ni menys, que de Víctor Martínez-Gil.

En aquests últims decennis, la nostra literatura fantàstica ha experimentat un reviscolament engrescador. S’han descobert autors de les primeres èpoques que han exercit de mestres de les noves generacions (el propi Santamaria en seria un exemple) i editorials i autors nous han dut el gènere a tothom, no només als més joves. Si de cas, però, allà on la nostra literatura d’especulació caminava més coixa, però, era en la vessant crítica. Des del món acadèmic són pocs els que s’hi han dedicat i més poc encara el ressò que han aconseguit. Manquen publicacions, manquen complicitats i, per sobre de tot, manquen reconeixements. Ara bé, en aquest terreny, la figura del professor Víctor Martínez-Gil (tot i que no és l’única) potser sí que és una peça clau. La Introducció a l’antologia Els altres mons de la literatura catalana ja era per si sola un autèntic capítol d’història de la literatura catalana de gènere (aquella que hauria de figurar en les enciclopèdies i, en canvi, no figura). En la mateixa línia, doncs, ens hem de felicitar que hagi estat ell qui s’ha encarregat d’editar aquests capítols, ja que ens ha regalat també unes pàgines inicials magnífiques, aproximació rigorosa, aprofundida i necessària a la figura de Santamaria i a la seva època.

Si la Introducció és de totes totes inexcusable, la tria té els alts i baixos propis d’una antologia d’aquestes característiques. Llegint les pàgines primeres ja ens podem fer una idea de l’atzarosa vida de molts relats, dels dubtes de l’autor i de les dificultats per vehicular una tradició que no tenia l’entitat literària que tenia a altres latituds. El millor dels dotze contes del recull ja ho havíem llegit: “L’organista”, on l’autor juga amb les aparicions espectrals, les venjances recargolades i el tema dels dobles, era la peça que aportava Olcina a la seva antologia del ’98. “La meva mort”, una història irònica on es posen en joc les convencions socials de la societat burgesa en el marc d’una història fantàstica a l’estil de Jekyll i Hyde i “El carro dels morts”, que recull el llegat terrorífic de la llegenda de l’holandès errant per bastir una història d’autèntic terror, precursora (qui sap!) d’històries tan aconseguides com “La nau dels bojos” de Sánchez-Piñol, eren l’empremta del lleidatà en l’antologia dels altres mons.

No podem obviar tampoc una altra peça d’alçada, aquesta sí, desconeguda de les altres antologies citades: “Com va caure la Marta Clarissa”. Es tracta d’una història autènticament de ciència-ficció, en aquell subgènere que és la distòpia, però amb una forta càrrega irònica, com acostuma a brindar Santamaria i, de fet, el propi gènere fantàstic català en bloc. Les referències a la utopia, al maquinisme, a les injustícies socials, menen a un final surrealista que va ser usat hàbilment per Sebastià Roig i el dibuixant Toni Benages en l’àlbum Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols per construir un relat encara més paranormal, protagonitzat, ultra el filòsof del títol, per ni més ni menys que J.V. Foix.

De la resta, destacar especialment “La tia morta”, on Santamaria ens ofereix un excel·lent relat de terror gòtic amb detalls de gran morbositat: vampirisme, fantasmes, necrofília, etc. No ens hem pogut estar de trobar-li algunes concomitàncies amb un relat actual que aborda temàtiques properes: Ens referim a “El fill de l’enterramorts”, de l’andorrana Teresa Colom. També es mereixen un comentari a part “El predestinat”, on es deixa notar especialment l’afició de Santamaria a la lectura de Poe o Lovecraft, passats pel sedàs del costumisme català, és clar (allò que ha dut Martínez-Gil a encunyar un terme tan aconseguit com el de “fantàstic ferésteg” la nostra particular “weird fiction”); “L’estranya aventura”, una història de fantasmes a propòsit de venjances i actituds deshonestes, la moralina de la qual, no obstant això, la devalua; “La forca més alta”, que si bé aporta un exotisme engrescador, que ens ha fet pensar en aquella meravella de Joan Crespí rescatada fa poc per Malesa Herbes, La ciutat de la por, no sembla tenir gaire de fantàstic; “L’estudiant de Tolosa”, que tracta el tema clàssic del doble, amb una enginyosa referència a les alteracions temporals; “La sang de Crist”, en què Santamaria incorre de nou en el tema de la moral, la qual cosa llasta el relat excessivament (és talment com si els errors d’Oller, aquell naturalista sui generis temorós de Déu, es repetissin en ell), i “Ha! Ha! Ha!”, que ens acara a ala dicotomia clàssica (que trobarem, per exemple també en Perucho) entre raó i superstició, a través de la figura mítica dels follets. Dels altres, no cal dir-ne gaire res.

En definitiva, un antologia de qualitat desigual, d’un autor segurament desconegut pel gran públic (però recipient de la millor tradició de terror clàssic i que, al seu torn, va irradiar una influència profunda en el panorama literari fantàstic en llengua catalana dels anys a venir) i on el millor ja ens era conegut. Però amb valuosíssimes aproximacions de l’antòleg, Víctor Martínez-Gil, que és qui aporta allò més estimable, m’atreviria a dir: la Introducció. Que no és poca cosa! Un llibre necessari, malgrat tot, d’aquells que engrandeixen una literatura (no pas la caixa de cap editorial) i que el nou segell editorial en català Més llibres s’ha atrevit a publicar. Enhorabona, doncs, i benvinguts siguin tots els esforços seriosos des del món acadèmic per a la dignificació del gènere fantàstic en llengua catalana.