RESSENYA
LES EXTRAORDINÀRIES AVENTURES DE FRANCESC PUJOLS (2015) – Sebastià Roig i Toni Benages
Els dibuixos de Benages sembla ben bé que siguin fets per reproduir les idees de Roig. Un matrimoni molt ben avingut, sí senyor!
Ser investigador hiparxiològic és una feina bruta i molt cerebral. Però algú l’ha de fer.
No ens enganyem. El filòsof Francesc Pujols és més conegut avui dia per la seva cèlebre frase sobre el futur dels catalans (una autèntica astracanada), que no pas per la seva filosofia hiparxiològica. Personatge excèntric i d’idees discutides pels acadèmics, admirat (com no) per Salvador Dalí precisament a causa de la seva excentricitat (li dedicà l’escultura que presideix l’entrada al seu museu a Figueres) i avui en vies de reivindicació, Francesc Pujols es prestava perfectament al procés de pulpificació a què l’han sotmès Sebastià Roig i Toni Benages en aquesta obra extraordinària, fresca, brillant. Mestra. Efectivament, aquestes 96 pàgines són del millor que s’ha fet en gènere fantàstic aquest any que es clou a casa nostra. I això no desmereix gens la resta, al contrari. En un any ple de peces valuoses, aquestes Extraordinàries aventures de Francesc Pujols són una cirereta perfecta.
Des de la pròpia coberta (amb aquest títol que ens transporta a l’univers de Les aventures extraordinàries d’en Massagran i amb el traç del dibuix, de ressonàncies inequívocament tintinesques), els autors d’aquesta novel·la gràfica ens insereixen de ple en el terreny de l’aventura fantàstica. Per si n’hi havia cap dubte, la Introducció de Sebastià Roig deixa molt clars els pressupòsits del volum. Titulat “La hiparxiologia no és una pomada per al cul”, Roig s’esplaia explicant-nos, amb la seva acostumada prosa hilarant, l’origen d’aquest còmic, a les pàgines de la pulplicació “La Cripta”, on dibuixava Toni Benages. Són pàgines que cal llegir, ja que l’edició, cuidada fins a l’últim detall, s’ho mereix. Cal fer una menció especial, arribats aquí, a la tasca dels editors de Males Herbes, sempre arriscant i sempre encertant.
El volum es divideix en cinc parts. Cinc historietes protagonitzades per Francesc Pujols, el qual, més que un filòsof a l’ús, sembla més aviat un detectiu del paranormal. I a cada aventura s’envolta d’una autèntica tropa de freaks. Precisament la primera peripècia, que transcorre a Barcelona el 1912 i porta per títol “L’esperit de l’art modern”, té com a teló de fons el tema de l’espiritisme. Roig i Benages introdueixen personatges històrics com Pichot, Josep Dalmau, l’espiritista empordanesa Marguerida Calafell o Antoni Gaudí, que actuen com a partenaires del protagonista, que ha d’enfrontar-se ni més ni menys que al fantasma del pintor Carles Casagemas, mort tràgicament a París, en engegar-se un tret quan va ser rebutjat per la seva amant, Germaine. En paral·lel a l’entreteniment, els autors ens ofereixen un retrat viu i pintoresc de la Barcelona de principis de segle (la Rambla, els Quatre Gats, el barri xino, etc.).
La segona peripècia transcorre a Banyoles, l’any 1919. Titulada “El gabinet del doctor Darder” està protagonitzada pel cèlebre naturalista / ictiòleg / taxidermista i antic director del zoo de Barcelona, Francesc Darder. Darder, en el moment que ens situa la historieta, viu retirat a Banyoles, on prossegueix els seus estudis biològics. Tot un doctor Moreau de casa nostra, vaja. Si en l’anterior història eren els fantasmes, aquí els ens paranormals són les aloges o dones d’aigua que, evidentment, habiten el llac banyolí. Tota una prova de fe per als esperits racionals com Pujols!
“Escombres entre ombres” és, juntament amb l’anterior, una de les històries que m’ha semblat més aconseguida, des de tots els punts de vista. El tema a tractar en aquest cas és el de les bruixes i, l’escenari, com no podia ser cap altre, és Llers, vila d’ancestral tradició bruixeril. De fet, l’acompanyant d’honor de Pujols en aquesta aventura extraordinària no és cap altre que Carles Fages de Climent, l’autor precisament del poema “Les bruixes de Llers” (1924), il·lustrat ni més ni menys que per Salvador Dalí. Tot molt empordanès. Tot molt entramuntanat. No és l’únic element folklòric d’aquestes contrades. Situat també en el folklore local, Roig/Benages ens ofereixen una estel·lar aparició del nostre particular Nosferatu, aquell comte Estruc que sembla haver trobat nova vida entre els nostres narradors locals recents (vegeu “Llers, 1939” d’Enric Bassegoda al recull Catalunya mítica). La prosa sorneguera de Roig, però, no s’acontenta amb una recreació típica del mite, sinó que li dóna un tomb rocambolesc i meravellós: per acabar amb el masclisme dels llersencs es produeix el naixement d’una amenaça molt pitjor que la bruixeria: el sufragisme!
Els 2 últims aplecs (cronològicament els que es van escriure primer, com s’explica a la Introducció), són els més curts. I potser també els més fluixos. “Les irreals omegues” es situa a Martorell, l’any 1923. Com no podia ser d’una altra manera amb aquest títol, qui acompanya Pujols en aquest cas serà el pastisser-poeta J.V. Foix. A partir del conte “Com va caure la Marta Clarissa” (1919), de Joan Santamaria, els autors ens apropen al corrent del futurisme: cotxes, màquines tronadores i dones psicodèliques que pateixen accidents d’aviació. La darrera historieta és “Quan cau, cau”, i té lloc de nou a Barcelona, l’any 1930. Pel que es veu, a la ciutat comtal estan tenint lloc tot un seguit de successos estranys, tots relacionats amb les ones de ràdio, i només el nostre detectiu sumpèctic pot desentrellar què ocorre, grimpant i barallant-se pels teulats barcelonins com un autèntic Indiana Jones de la filosofia paranormal.
Acaba el llibre amb unes “Notes extraordinàries d’uns dies desventurats”. Són una sèrie d’anotacions sobre aspectes inspiradors, deutes, context històric, etc. En definitiva, un llibre que emana la meravellosa desmesura (però ben mesurada, alhora) que caracteritza la narrativa de Sebastià Roig, novel·lista, assagista i referent indiscutible del fantàstic de casa nostra, molt ben acompanyada aquesta vegada pels dibuixos magnífics, clars, precisos de Benages, que encaixen com un guant. Un connubi molt ben avingut, el de Roig i Benages, que promet moltes més estones estretingudíssimes amb altres casos de Francesc Pujols que sens dubte estan esperant per ésser escrits. És d’esperar que el públic els sàpiga reconèixer la qualitat de l’obra i que Males Herbes els segueixi fent confiança. Roig, Benages i Francesc Pujols s’ho han ben guanyat.
EL + NOU
La ciència ficció al Japó: Com imaginar el futur després del desastre
L’evolució de la ciència-ficció francesa (II): de la dècada de 1950 al present [per Manuela Mohr]
L’evolució de la ciència-ficció francesa (I): del segle XIX a la dècada de 1940 [per Manuela Mohr]
L’estructura de les revolucions àrabs de la CF: una guia per a principiants [per Emad El-Din Aysha]
T’ha agaradat? Comparteix: