La literatura catalana no s’ha caracteritzat, històricament, per prestar gaire atenció a la seva literatura de gènere fantàstic. Si de cas, els últims trenta anys, s’han produït algunes valentes aproximacions al gènere. La majoria han estat iniciatives particulars i deslligades dels centres acadèmics i, malgrat la qualitat i el rigor, són clarament insuficients per donar un visió aprofundida de la història de la nostra literatura no realista al llarg del segle XX. En aquest espai, ja ens hem fet ressò d’algunes d’elles: les dues aproximacions històriques a la nostra literatura i cinema fantàstic i de terror de Sebastià Roig, l’excel·lent antologia de l’Antoni Munné-Jordà Futurs imperfectes (2013) i la que és l’obra més completa i definitiva fins ara, la magna antologia de relats de Víctor Martínez-Gil Els altres mons de la literatura catalana (2005).

Precisament a l’última Eurocon vaig tenir l’oportunitat d’intervenir en una taula rodona a propòsit d’aquesta antologia i de l’estat del gènere a casa nostra, i vaig aprofitar l’ocasió per llegir-me l’última obra d’aquestes característiques de què tenia notícia, i que encara no havia tingut l’oportunitat de consultar. M’estic referint a aquesta Antologia de narrativa fantàstica catalana de l’Emili Olcina. L’editorial Laertes i l’Emili Olcina duen molt de temps treballant els gèneres fantàstics en la nostra llengua de manera extraordinària. La col·lecció “L’Arcà” possibilita de llegir en la nostra llengua traduccions d’algunes de les obres de gènere fantàstic (properes la majoria al terror gòtic) més rellevants: des d’Edgar Allan Poe a H.P. Lovecraft, passant per Potocki. Tot i això, tinc la impressió que no se’ls ha reconegut aquesta tasca pionera i fonamental suficientment.

L’antologia que ressenyem avui no és ni de bon tros una obra d’actualitat. Va ser publicada per primer cop l’any 1998 i, si bé té l’honor de ser la primera aproximació seriosa a la nostra literatura fantàstica moderna i contemporània, gairebé vint anys després el valor més important que encara conserva és segurament a les pàgines inicials, on Emili Olcina desentrella la seva visió del gènere i exposa una autèntica teoria del fantàstic català. No és gaire extens (amb prou feines una vintena de pàgines) però són paraules plenes de coneixement i, malgrat els inconvenients d’ésser pioneres, aborden casuístiques ben significatives, i que ens apropen a conceptes clau, poques vegades analitzats des de l’òptica de la literatura catalana: la ciència i la sobrenaturalitat, la versemblança, el fantàstic i el terror, el terror i l’horror, etc.

La tria de relats és eclèctica, heterogènia, com sol passar en aquests casos. Les fronteres del que és i no és fantàstic sempre han estat poc clares. Sentit de la meravella? Irrealisme? Fantasia? Si algun dels divuit relats és discutible, d’altres són peces canòniques, meravelloses i, en el seu moment, descobertes extraordinàries. Estic pensant, per exemple, en el relat “La vetlla dels morts“, de Joaquim Ruyra, inclòs més tard en altres antologies, com la de Martínez-Gil. És el cas també d’ “Ànimes de l’altre món” de Raimon Casellas o “Misteris” de Martí Genís. Però per sobre d’altres descobriments d’aquesta antologia, un nom que, incomprensiblement, encara no s’ha reivindicat prou, però que sens dubte hauria de ser un dels més destacats del gènere de terror fantàstic en la nostra llengua, a jutjar pel que podem llegir aquí (“L’organista”) i a la citada antologia de Martínez-Gil (“El carro dels morts”): el de Joan Santamaria.

Mentre arriba el moment de la seva definitiva consagració, alguns com de passada, ja el col·loquen al lloc que li correspon: al de model i pare de tot un gènere, que beu del terror més proper a Poe. Estic pensant de nou en Sebastià Roig, que al relat “Les irreals omegues”, inclòs a la novel·la gràfica Les extraordinàries aventures de Francesc Pujols (2015), parteix precisament d’un conte de Santamaria, “Com va caure la Marta Clarissa”, per presentar-nos una hilarant aventura paranormal. Ja l’any 2002, la Universitat de Lleida, que s’ha caracteritzat per publicar de tant en tant algun clàssic del nostre fantàstic, havia publicat Narracions i retrats, on oferia una selecció de relats de Les Narracions extraordinàries (1915-1925) de Santamaria, la seva gran obra. Però l’edició de tots els relats d’aquesta antologia (4 volums) continua esperant pacientment que alguna editorial valenta els tregui la pols i els ofereixi al lector en l’edició crítica i rigorosa que es mereixen.

Com el mateix editor apunta en l’Apèndix final, aquesta antologia no té cap pretensió d’apropar-se a res que s’assembli a l’exhaustivitat. No obstant això, aquesta i les altres obres que he esmentat abans que la van seguir (i alguns articles espigolats per diverses publicacions, d’índole diversa), representen la totalitat de l’interès que el gènere ha despertat entre el nostre món intel·lectual. No us acosteu a cap enciclopèdia de la nostra literatura amb l’ànim de poder escatir gaire res sobre gèneres no estrictament realistes, perquè no l’hi trobareu. Si de cas, alguna referència, com de passada, a la tasca de Pedrolo, Calders i Perucho (quasi ha fet la impressió durant molts anys que no havia existit res més a casa nostra que aquesta tripleta, això sí, de luxe), tot sovint presentant el gènere fantàstic com l’única manera en època de manca de llibertat per aproximar-se a segons quins temes. És a dir, el fantàstic com a excusa o mitjà per apropar-se a un fi major, la realitat, no com una finalitat en si mateixa.

Per sort, els últims anys dóna la impressió que alguna cosa està canviant. Com canvien les coses a aquest país, de manera lenta i erràtica, però canviant al cap i a la fi. Aquesta generació d’estudiosos continuen publicant amb l’empenta del primer dia i als seus esforços s’hi han sumat els de noves veus i noves editorials. És clar que tot això sense el recolzament institucional i el reconeixement que es mereix la literatura de gènere (una part essencial de la Literatura catalana, així, en majúscules) per part del món acadèmic no podrà assolir la volada necessària per fer de la literatura catalana fantàstica la literatura normal d’un país normal. La reivindicació d’una cultura seriosa, rigorosa i desacomplexada també són estructures d’estat. Que no se n’oblidi ningú a l’hora d’imaginar futurs possibles.