Més d’un cop (i de dos) hem parlat meravelles de l’editorial Males Herbes en aquest web. No només perquè és de les poques editorials que desacomplexadament dóna veu a autors amics del que en podríem dir “els gèneres fantàstics” en llengua catalana, sinó perquè també acostumen a apostar per aquella “altra” literatura no convencional (no comercial) que, sense plataformes valentes es veuria relegada al més absolut bandejament. Crec que mai, però, hem destacat un altre mèrit que també se’ls ha d’atribuir: el de publicar periòdicament reculls de contes. Vagi, doncs, per davant, el nostre reconeixement també en aquest camp.

No és estrany, veient d’on va sorgir l’editorial (em refereixo a l’extint fanzine), el seu amor pel format breu, per la història curta. Així doncs, al llarg d’un any, inevitablement, l’editorial de les cobertes verdes (bé, ara ja també blaves, i negres, i…) acostuma a regalar-nos diverses antologies de relats, fins i tot d’autors diversos. Fa aproximadament un any, ressenyàvem en aquest mateix espai Deu relats ecofuturistes, el resultat de la primera col·laboració entre el festival de cinema fantàstic Cryptshow i Males Herbes. Avui, us duem el segon, aquests Estats alterats de la ment.

La fórmula ha estat la mateixa: a mitges, els dos promotors van publicitar via les xarxes socials una convocatòria per a què tothom qui volgués els enviés els seus relats. D’entre els més adients al tema escollit, aquests estats alterats, en sortirien la meitat de la futura antologia. L’altra meitat, com en el primer volum, aniria a càrrec d’autors consagrats, convidats expressament per a l’ocasió.

El llibre l’enceta “Nosocomi dels orats”, de Jordi Ribas. He de dir que la força i trempera de l’inici del conte em va agafar absolutament desprevingut. Una història sobre la bogeria i la guerra que no acaba, amb referències molt ben trobades a la idea del doble i amb un hàbil joc entre el recurs de la sinestèsia i l’alteració mental.

També m’ha resultat molt satisfactori el següent conte, obra de Lucia Pietrelli “Desperta, agafa’ns, camina”. És un relat força críptic, que ens manté curiosament en una ceguesa força permanent. I dic “curiosament”, perquè el protagonista del relat, precisament, pateix d’insomni i es veu incapacitat per cloure els ulls. Ho veu, literalment, tot.

“Afers interns” de David Castejon, potser pateix el mal d’ésser un relat que vol abraçar massa. Vol tocar moltes tecles, i potser la brevetat del format el limita en excés. En qualsevol cas, resulta molt apreciable la seva ambició: partint del gènere del cyberpunk, ens brinda una història típicament detectivesca.

Menció a part mereix el relat de Josep Sampere “La bella i els vells”. Havia descobert l’autor no feia gaire en una altra obra de la mateixa editorial, Aquesta nit no parlis amb ningú!, i tenia ganes de llegir-ne alguna cosa més. Aquest relat, doncs, era una ocasió magnífica per confirmar algunes bones impressions que n’havia rebut. No m’ha decebut gens. El conte és una magnífica història de terror ambientada en un geriàtric amb la barreja justa de tensió i ironia. Us imagineu que la vellesa s’encomanés? Doncs això. El millor de tots, al meu parer.

“Nosaltres, els feliços”, de Roser Cabré-Verdiell, en canvi, no m’ha satisfet tant. Potser pel missatge, aquest cant a la felicitat, que no m’he acabat de creure. L’inici és fulgurant, demolidor. L’autora fa gala d’un estil narratiu realment impressionant, però en el just moment que obviem l’embolcall que proporciona la forma (sublim i bella, val a dir) ens podem preguntar amb justícia: quina és la història que ens conta?

“Neurastènia”, de Marina Espasa, he de dir que m’havia fet l’efecte en la seva primera part que acabaria patint del mateix mal que el relat anterior, és a dir, que la bellesa de la forma (un interessant joc a mig camí de la literatura i el llenguatge cinematogràfic de flash backs i flash forwards) acabaria per distreure’m del fons. Però afortunadament no ha estat així: en la recta final, la història dóna un tomb i s’espavila, i els dubtes del primer tram (de què va? quin és l’estat alterat? on és el fantàstic?) es dissolen convincentment. De nou, els estralls del temps, l’edat i la vellesa en són els protagonistes.

Malauradament, el següent conte, “El prestigi”, de Jaume C. Pons Alorda, no m’ha acabat de fer el pes. Es tracta d’una delirant història de venjança escrita des de l’interior del propi estat alterat del protagonista. Les divagacions a l’entorn de la funció social de l’art (compromès, subversiu), més properes al pamflet o al manifest, me l’han fet esquiva.

“Cactus Rose”, de Gemma Martí O’Toole, és un relat atípic en la nostra narrativa, sempre tan localista i centrada en casa nostra. En aquest cas, l’autora situa l’acció al desert dels EUA i aconsegueix una acolorida i versemblant ambientació per a una història que m’ha recordat a voltes El petit príncep a voltes una tradicional història de fantasmes. I, és clar, de nou irromp la vellesa, com si fossin els estralls del temps la major alteració que hem de témer els homes. Per ésser real i infranquejable, potser.

A “Teatre d’ombres”, de Jordi Masó Rahola, l’autor juga la basa del fet real, o almenys s’esforça a vestir de versemblança i realisme el cas que ens explica: el d’una suposada manipulació en l’atorgament d’un premi literari. Si els finals són importants en la contística, en aquest cas més. És justament el que m’ha fet atorgar-li aquesta tercera estrella.

No així en el darrer de tots, aquest “L’engany”, de l’Ariadna Herrero. Al fantàstic hi arribem pel pedregar i, personalment, el relat en si m’ha sorprès poc, malgrat que se li ha de reconèixer el mèrit a la història d’ésser volgudament diferent i arriscada en alguns aspectes, com ara en aquest original punt de vista narratiu, focalitzat a voltes en els ulls d’un hàmster (com no recordar el final de Mirall trencat!).

Deu estils. Deu autors. Deu valoracions personalíssimes i diverses.

Em nego a considerar que hi ha una literatura més propícia per ésser consumida en una estació de l’any que en una altra, com si estiguéssim parlant de fruita de temporada, però cal dir que la frescor i intensitat d’aquests 10 relats els fa més que adients per ésser deglutits, devorats, fagocitats àvidament al llarg d’aquests mesos estivals de calors pertorbadores, capaces d’alterar els sentits i la ment dels lectors com la dels propis protagonistes d’aquestes deu històries.

Llegiu-los amb compte, doncs. No fos el cas que hi perdéssiu el seny…