ELS ALTRES MONS DE LA LITERATURA CATALANA (2005) – Víctor Martínez-Gil

RESSENYA

ELS ALTRES MONS DE LA LITERATURA CATALANA (2005) – Víctor Martínez-Gil

Aconseguirà aquest brillant estudi de la nostra literatura fantàstica traspassar els murs impermeables de les facultats del nostre país?

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autor: Víctor Martínez-Gil
Títol: Els altres mons de la literatura catalana. Antologia de narrativa fantàstica i especulativa
Editorial: Galàxia Gutenberg
Any: 2005
Pàgines: 717
ISBN: 978-84-8109-348-3
L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Les espases làser poden amagar un món meravellós que, en el cas de l’òpera espacial, s’inspira fins i tot en els esquemes narratius del gènere del western.

Tal i com diu l’editor d’aquesta antologia, el professor de la UAB Víctor Martínez-Gil, només començar la Introducció Les literatures romàniques, a diferència de les anglosaxones, han patit un cert grau de dificultat a l’hora de crear un públic mitjà interessat en els gèneres de la literatura fantàstica.” La qual cosa ens ha portat o bé a una literatura circumscrita ben bé només als cercles comercials o a una literatura massa culta. Tot i així, Els altres mons de la literatura catalana ens du de bracet per més de vuitanta relats de la nostra literatura més fantàstica, des de finals del XIX fins a començaments del XXI, en un viatge al llarg del qual trobem noms tan il·lustres com Àngel Guimerà, Joaquim Ruyra, Josep M. de Sagarra, Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre, Salvador Espriu, Narcís Oller, Víctor Català, Santiago Rusiñol o Tísner. Certament, no és l’única ni la primera antologia de ciència ficció catalana ―cal tenir en compte Narracions de ciència ficció. Antologia (1985, Edicions 62) d’Antoni Munné-Jordà, després ampliat amb el títol Futurs imperfectes. Antologia de contes de ciència ficció (1997, Edicions 62) o Antologia de narrativa fantàstica catalana (1998, Laertes) d’Emili Olcina, entre d’altres―, però l’antologia de Martínez-Gil es distingeix de la resta per ser la més completa i ambiciosa feta mai fins ara.

Dividida en dotze seccions temàtiques organitzades internament en ordre cronològic i encapçalades per un davantal que ens introdueix en cada secció”Les presències fantasmals”, 10 relats; “Relats meravellosos”, 7 relats; “Els monstres”, 7 relats; “Tractats de vampirologia”, 7 relats; “Estranyes percepcions”, 7 relats; “La ciència misteriosa”, 7 relats; “La temptació fàustica”, 5 relats; “Savis estrafolaris”, 4 relats; “La fi del món”, 7 relats; “Benvinguts a Utopia”, 9 relats; “Allà on no ha estat mai ningú”, 6 relats; i “Fets extravagants”, 10 relats― l’antologia deambula per diversos gèneres, des del fantàstic o la ciència ficció, fins al “realisme màgic”, tots, però, amb el comú denominador del qüestionament de la realitat. De fet, una de les majors dificultats amb què ens diu l’autor que es trobà fou precisament traçar fronteres entre aquests gèneres.

Malgrat això, però, la necessitat de marcar límits en una obra d’aquestes característiques és ineludible. I així doncs, trobem que tots els relats inclosos comparteixen el fet de ser en prosa narrativa ―amb l’excepció de dos: “L’escudellòmetro” (1905) de Santiago Rusiñol i “Un somni futurista espaterrant” (1910) de Pompeu Gener, que són monòlegs teatrals― i de trobar-se tots ells al marge de la literatura denominada “juvenil” ―aquí potser amb l’excepció del fragment de El gegant dels aires (1911), de Josep M. Folch i Torres.

Al marge d’aquesta vuitantena de relats, cal esmentar inevitablement també la pròpia Introducció de Martínez-Gil. Es tracta d’un acurat estudi que, sota l’epígraf “Els somnis de la literatura: un itinerari català” repassa en poc menys de 40 pàgines la història del gènere fantàstic en general ―des de la seva obra fundacional, Frankenstein (1818) de Mary Shelley, fins a l’actualitat― i del català en particular.

Aquests ritmes són precisament els que configuren les diverses seccions de l’antologia, les quals, llegides amb les contaminacions inevitables entre una i altra, configuren una melodia ben harmònica de la nostra narrativa fantàstica i especulativa. Ara bé, més enllà de l’existència a les nostres lletres d’aquestes preuades joies, Martínez-Gil no cau en el cofoisme i també es queixa pel fet que no hi ha prou editorials en català que es dediquin en exclusiva a aquests gèneres ―menció per a “Ciència-ficció” de Pagès editors, que de tant en tant encara publica alguna cosa― i perquè tampoc existeixen clubs de lectors ni revistes especialitzades en la nostra llengua. Tampoc els esforços de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, creada el 1997, han aconseguit l’objectiu d’articular un pont d’unió d’autors i lectors, ni d’esdevenir un mitjà de difusió regular dels treballs en aquest gènere.

Però els temps estan canviant, i l’interès pel gènere no ha deixat de créixer els últims anys entre els lectors de casa nostra. Nous escriptors desacomplexats, acostumats al cinema, la televisió i la literatura anglo-saxones, han entrat de ple en els gèneres de la narrativa fantàstica i especulativa, sense les manies d’abans. Precisament per això, i tal i com ja s’ha dit, a partir d’ara les pàgines introductòries d’aquesta antologia haurien de figurar com a pedra de toc ineludible en qualsevol aproximació a la nostra història literària. És cert que la ciència ficció, el terror, la fantasia o simplement el que Martínez-Gil anomena “literatura d’especulació” no han trobat el seu lloc en les obres canòniques d’història de la nostra literatura, fins ara. Per això precisament la completíssima Introducció, la justificació i ús de l’etiqueta de “literatura especulativa” en comptes de “fantàstica”, la tria dels relats i el tractament de cadascun d’ells… converteixen aquesta antologia en una obra de referència. Qui sap si d’aquí no gaire en la pedra de toc d’un gènere plenament normalitzat, dins una cultura plenament normalitzada, d’un país plenament normal.

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

0 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 50 votes, average: 0,00 out of 5

Vots emesos: 0.
Mitjana: 0,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

També et pot interessar…

logo_2020_blanc

Segueix-nos:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

2 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Enric H. March
7 years ago

D’entrada sembla un llibre molt atractiu. Caldrà veure si el resultat és el que m’agradaria trobar: descobrir que ens hem perdut una part de la literatura catalana, entroncada precisament amb aquell món anglosaxó que ens ha meravellat a tantes generacions. Imagino, però (i parlo des del desconeixement), que no serà així i que ens haurem de conformar amb el que sabem. O hi ha cap sorpresa? Hi ha un Jules Verne o un Arthur Conan Doyle catalans?

Daniel Genís
Daniel Genís
7 years ago
Reply to  Enric H. March

El llibre val molt la pena, Enric, però potser no en el sentit que tu esperes trobar-hi. La vuitantena de relats són la majoria d’autors ben coneguts de la nostra literatura, però molts d’ells no directament relacionats amb el fantàstic, com el propi Carner o Víctor Català. Descobrir petites (en alguns casos petitíssimes) aportacions a aquest gènere és el millor d’aquesta antologia. Desgraciadament, però, en la meva modesta opinió, et decebrà si esperes trobar-hi el descobriment en català d’algun autor comparable a Verne o Doyle. Seria un oblit massa majúscul, fins i tot per la nostra oblidadissa literatura!