La pell freda (2002), d’Albert Sánchez Piñol (1965), va significar un èxit sense precedents per a la literatura catalana, però no només. Dins del cas concret de la literatura de gènere fantàstic, es considera La pell freda la novel·la que marca un abans i un després a casa nostra. Si amb anterioritat eren pocs els autors que es prenien seriosament el gènere (i menys encara els que l’encaraven amb pretensions universals i no estrictament catalanes), a partir de l’èxit d’aquesta novel·la noves fornades de narradors del fantàstic van veure la possibilitat de dur els seus mons imaginaris al paper, com es venia fent de feia temps en d’altres literatures més normalitzades. Bé és cert que amb anterioritat Piñol havia provat sort amb altres gèneres, com és el cas de Compagnie difficili (2000) o l’assaig satíric Pallassos i monstres (2000), però als onze relats de Les edats d’or (2001) ja es comença a veure el seu gust per l’element fantàstic, que prosseguirà i amplificarà fins més enllà de La pell freda, amb Pandora al Congo (2005) i Tretze tristos tràngols (2008).

Precisament, una d’aquestes tretze històries (un d’aquests tretze tràngols) és “La nau dels bojos”, inclòs a l’antologia de Víctor Martínez-Gil Els altres mons de la literatura catalana (2005). Es tracta d’un relat a mig camí del fantàstic (de l’insòlit, més aviat) i del terror, en la línia de La pell freda o Pandora al Congo. El conte ens parla d’un nàufrag que agonitza en alta mar i que en el moment més impensat és hissat a un vaixell, que misteriosament sembla no ésser tripulat per ningú. Però hi ha gent, o alguna cosa semblant, uns éssers a mig camí d’homes i de bèsties. Llavors, el nàufrag es revé d’una vella història marinera que parla que quan al port hi ha un vaixell abandonat per deutes del patró, o perquè és tan vell que s’ensorra sol, les autoritats aprofiten per omplir-lo amb tots els bojos de la província.

Només quan es creuen amb un altre vaixell i el nàufrag prova d’apropar-s’hi per fugir de la companyia d’aquella tripulació de sonats descobreix (o ell potser no, però nosaltres sí que ho descobrim) la seva naturalesa.

Ja s’ha fet notar que aquesta idea del “vaixell de bojos” no és res original de Piñol, sinó que és un tòpic recorrent en la literatura europea des de fa moltíssims anys. Es tracta d’una manera de simbolitzar la idea del sonat que desconeix la seva situació i es creu més sa que els altres. Precisament aquesta al·legoria fou la font del llibre del segle XV Das Narrenschiff, de Sebastian Brant, que al seu torn inspirà a El Bosco, i a la qual també fa referència Michel Foucault en la seva Història de la bogeria a l’època clàssica (1960). Piñol, doncs, com acostuma a fer en totes les seves obres (també en aquesta de curta), barreja hàbilment realitat i ficció, pren de la primera i a través de la seva prosa magnífica la converteix a la segona, per oferir-nos un relat molt ben travat on es fa difícil de dir on comença el fantàstic i on acaba el real.