Tard o d’hora algun membre de la tripulació de la nau biblionàutica haurà de fer un article sobre aquest fenomen que ja —JA— s’està produint al món editorial de casa nostra. I és que el còmic en català pateix un bum molt més que benvingut i desitjat.

A les llibreries, tant a les especialitzades com a les generalistes, hi podem trobar un bon grapat de títols de tebeios en la nostra llengua. Per exemple, fa una dècada, Editorial Columna va publicar Watchmen al català en format  giant size,—a aquest pobre ressenyaire encara li cau la llagrimeta quan recorda la preciositat del volum i l’esforç titànic dels agosarats editors que el van tirar endavant (podeu llegir-ne la ressenya aquí) —. Doncs, bé, ara El Watchmen ha tornat de nou als prestatges de les botigues sota el paraigües de l’editorial ECC. I, ja que hi eren pel tros, han tret també una altra de les joies d’Alan Moore: V de Vendeta, per primer cop en la llengua de Bernat Metge.

Però no sols de clàssics almoorians viu el bum català, també de l’anunci de concursos molt ben dotats —com el de la Llibreria Finestres o el de la Diputació de Girona—, de la translació a la vinyeta de novel·les contemporànies —com Cavalls Salvatges de l’enyorat Jordi Cussà— i de l’anunci —dia sí, dia també— de noves editorials i col·leccions del 9è art.

Una d’aquestes editorials que ha inaugurat una línia de novel·la gràfica és Mai Més, i ho ha fet amb una obra boníssima que, a més, ha editat impecablement, fantàsticament i magistralment bé. (Sí, tres adverbis en -ment seguits. Què passa!).

El tebeiu és Calavera Lunar del ninotaire Albert Monteys, autor amb una llarga i exitosa carrera a qui coneixíem sobretot pel seu treball a El Jueves, ¡Universo! o darrerament les portades de novel·les com Ring Shout o Guia galàctica per a autoestopistes. Artistàs amb molt de talent, ens va deixar bocabadats quan, amb guió de Ryan North, va dibuixar la versió en còmic de la novel·la Escorxador cinc de Kurt Vonnegut.

Però el recull que avui ens ocupa són les aventures i desventures de Calavera Lunar, un superheroi quixotesc que, sense cap superpoder i amb un armament construït a base d’escuradents, prova de derrotar les amenaces que assolen l’univers amb resultats no gaire favorables. Aquest heroi de pa sucat amb oli, que du un vestit espacial, amb una calavera per cap coberta per un escafandre d’astronauta, genera escenes hil·larants, d’amor i humor absurd, tot parodiant el món dels còmics i de la ciència-ficció. La idea, explica Monteys, li va sorgir observant un Argamboy vestit d’astronauta que tenia per cap una calavera. En un procés creatiu invers, va voler crear el còmic del qual aquell ninot fos el marxandatge.

El volum és una recopilació amb motiu dels 25è aniversari de la publicació de la primera aventura del personatge i el componen tres grans blocs. Entre cadascun d’aquests blocs apareixen unes pàgines a tinta blava i traç fi en què el mateix Albert Monteys —desdoblat en dos personatges, el jove de 25 anys i el senyor de 50— ens apunta de manera sintètica els orígens del còmic, la influència que ha tingut en la seva carrera i ens presenta cadascuna de les parts en què està organitzat el llibre.

El gran encert del Calavera Lunar és la construcció del còmic com a paròdia de les grapes de superherois de Marvel i DC. I si aquest és el de Calavera, un dels encerts de l’Stan Lee va ser el de cuidar moltíssim la correspondència amb els lectors. (No toca ara parlar del pollastre que van muntar els fans per carta quan va matar la Gwen Stacy o de com va conèixer Roy Thomas, qui seria el seu successor de guió a la tot poderosa Marvel). Aquest encert es va replicar a les versions en castellà de les grapes de superherois. Si sou lectors de còmics, o si més no, algun cop heu tingut una grapa de Fórum a les mans, recordareu els textos a l’inici i al final on experts en el 9è art o editors de la versió espanyola com el Profesor Loki, Raimon Fonseca o Julián M. Clemente presentaven el còmic i gestionaven les cartes dels lectors. (Per cert, tampoc no toca aquí parlar-ne que dos dels nostres il·lustres Biblionautes, la Mercè Cuartiella i el Professor Soldevilla, també es van encarregar d’aquests textos introductoris en un bon grapat de números de Fórum).

El Calavera lunar segueix l’estructura de: portada + text d’un expert o de l’editor explicant el còmic + episodi + cartes (i dibuixos) dels lectors. Si les vinyetes fan riure, els textos que la precedeixen i les cartes dels lectors són hilarants. Un altre encert és parodiar la creació d’un «Univers Calavera Lunar», fent contínuament referències a peu de vinyeta del tipus «*Núm. 289, “Calavera lunar es descuida l’skullradar a casa del noi mina”». Però anem a pams i comencem a analitzar cadascuna de les tres parts.

La primera és la reedició del Calavera Lunar nº 237, primera aparició del personatge l’any 1996. Titulada «Canalles de l’abisme» i dibuixada en blanc en negre, ens narra una aventura paròdica del nostre superheroi poca traça que s’enfronta a uns extraterrestres que volen conquerir el planeta. Continuant amb la paròdia del gènere, hi trobem supervillans que volen conquerir l’univers. Unes masses amorfes, (barreja del superdolent de Marvel Abominación + textura de Blandi-Blub), que comparteixen una única ment, i aquesta no és precisament Einstein. La història guanya amb l’aparició de persontages que caricaturitzen arquetips com el Noi Mina, el coronel Zit o la brevíssima participació de l’ ajudant de l’heroi, en Saltiró.

A les cinc històries curtes —i una sisena extra— que venen a continuació, el traç ha evolucionat, és més definit i apareix el color. Les historietes són molt divertides i àgils, i l’humor absurd és d’alt voltatge. Són també revisions paròdiques de tòpics de la Ciència-Ficció. A “Destruiré aquesta ciutat” gaudirem de l’esperit de don Quixot—o de Kick Ass— en voler ser un superheroi malgrat no tenir cap poder. “El nas del Duce” és la seva particular versió dels lladres de cossos. En aquest cas seran les orelles de Hitler i el nas de Mussolini qui voldran fer-se amb el control d’en Calavera per conquerir l’univers. La tercera historieta és “Em vaig casar amb un Modulokià”, el títol de la qual ja es prou explícit. La seva parella serà peluda com un wookiee de color rosa i compartirà l’instint de moltes espècies de matar el mascle després del coit.  A “La mort del Capità Gros”, la ineptitud d’en Calavera li impedirà salvar la vida d’un heroi que prèviament, com Han Solo, ha estat congelat. I per últim, a “El temps del temps” ens dona la seva particular versió dels viatges en el temps.

La tercera part del recull és «Tu i jo i un ésser d’energia de Betlelgeuse tres!». Albert Monteys, vint-i-cinc anys després de la primera grapa, torna a dibuixar una nova aventura de vint pàgines, a color —i quin color! L’atmosfera vermella de les pàgines finals és sensacional— en la qual aborda la darrera paròdia del còmic de superherois que li quedava: Calavera Lunar forma un supergrup. A través d’un anunci i, com sempre, amb més ganes que talent, crearà un supergrup que ni tan sols tindrà un nom definit —oscil·larà entre Cinc magnífics i Cinc formidables. Arribat a aquest punt m’estimo més citar un seguit de personatges que no pas explicar la sinopsi d’aquesta fantàstica darrera aventura, perquè el lector d’aquesta entrada pugui fer-se una idea del que hi trobarà: un veí que s’assembla tant a en Calavera que aquest es pensa que és el seu jo maligne d’una altra dimensió, una bola d’energia que devora planetes a l’estil de Galactus, un planeta amb mida de mandarina dins d’un bol de mandarines amb altres mandarines, un heroi amb dos caps que no s’avenen, una dona amb superforça que es pot tornar invisible cada tres anys, un supergrup sense supertransport que viatja en autobús… Amb aquests ingredients només pot sortir una història tronxant, d’aquelles que no vols que s’acabin i més quan les darreres pàgines —no ja de l’episodi, sinó del recull— van lliscant acabant-se.

I com no podia ser d’una altra manera, finalitza el volum un recull de portades alternatives. I és que aquest còmic-book, sense caure en el barroquisme ni en la indigestió, està ple de  detalls, floritures, picades d’ullet i acudits.

No sabem si Monteys voldrà regalar-nos més Calaveres, esperem que sí, perquè el volum fa tenir ganes de més. Esperem retrobar-nos amb un nou número de Calavera Lunar i, com crida sovint la calavera dins l’escafandre: Visca Crist rei!