Jacint Casademont (Figueres, 1984) és un  individu inquiet. Aficionat des de sempre a tots els vessants del fantàstic, es pot dir que és un autèntic home del Renaixement: membre de Factoria Corman, on ha protagonitzar hilarants curtmetratges, com l’exitosa “Jo sóc Batman”; col·laborador habitual del podcast radiofònic Ningú no és perfecte, on es dedica a parlar de cinema i sèries; fan confés de les Tortugues ninja en particular i amant dels còmics en general, terreny on ha debutat recentment com a dibuixant de l’exitosa sèrie de fanzines sobre Deivid i J.C.; alma mater de la plataforma Oci Ficció… I (sí, efectivament) també col·laborador de El Biblionauta, on participa periòdicament amb les seves personals videoressenyes.

Malgrat ésser un home humil, la seva agenda és atapeïda com al d’un ministre. Tot i això, el vam poder segrestar una estona i avui us duem aquesta entrevista:

El Biblionauta: És difícil decidir-se per una faceta, a l’hora de preguntar a algú tan polifacètic com tu, però si et sembla comencem pel més recent: el cinema. Si no m’equivoco fa poc has acabat de participar en el teu últim curt, La cafetera, en el qual han participat també altres tripulants d’aquesta casa, com en Callahan Ruiz i l’Agus Izquierdo. Fes-nos cinc cèntims de què és Factoria Corman i de quins són els projectes en què treballa.

Jacint Casademont: Factoria Corman és una productora audiovisual formada per en Callahan Ruíz, en Pitu González i servidor. El nostre objectiu és plasmar en vídeo les nostres dèries particulars. Tot i que cada projecte té un pare concret  la resta ens hi impliquem ajudant en tot el possible. Els tres, tot i que amb gustos diferents, compartim una visió del cinema bastant semblant: passar-ho bé creant i a més entretenir al respectable.

EB: En la mateixa línia, un dels èxits cinematogràfics més sonats va ser la primera part de “Jo sóc Batman”, que va ser guardonat amb el premi del públic en el passat festival de cinema de les Cotxeres de Sants. Explica’ns breument quin és el mètode que uses per a preparar-te per a interpretar un superheroi tan… “especial”.

JC: Fora conyes, pot semblar fàcil fer l’estúpid integral però no ho és. Durant el rodatge de la seqüela el director em va haver de corregir unes quantes vegades per «exagerar». Per sort en Callahan, a banda de tenir dins el cap tot el curt sencer abans de començar a escriure’l, sap dirigir els actors amb fluïdesa. Bona part del mèrit (o culpa) de la meva actuació és gràcies a ell, jo només hi vaig prestar el meu físic espectacular.

EB: Aquest Nadal, a Figueres, vam poder assistir a la seqüela d’aquest curt, “Jo sóc Batman 2”. Quina acollida està tenint? Compteu en triomfar de nou a Sants? Hi ha la intenció de convertir el superheroi en el protagonista d’una saga, al més pur estil Nolan, si aquesta segona part rutlla?

JC: Sí et sóc sincer, en un principi no donava ni un duro per la primera entrega. Pensava que era massa auto-referencial i que deixaria a la gent indiferent. La resposta a Sants em va al·lucinar. Tothom qui hi hagi anat sap que els seus assistents són més durs que un hooligan a qui  roben la cervesa, així que rebre-hi una ovació ens va descol·locar. Quan en Callahan va proposar fer-ne una seqüela em va semblar que era estirar el xiclet; però de nou vaig errar. La recepció és molt bona de moment i esperem que tingui una llarga vida. I sí, he escoltat rumors de possibles noves entregues.

EB: Premis, reconeixements, no sé si subvencions i ajudes de l’administració… No et demanaré si s’hi guanyen calers, fent curts en el nostre país, però… se n’hi perden molts?

JC: Puc dir orgullós que res del què he fet ha rebut un sol cèntim de finançament de part de les administracions. Crec que l’art i la cultura hauria de ser rendible per sí mateix. Si no pots generar beneficis que compensin les despeses no t’hi fiquis. Prefereixo gastar-me 100 € meus que no 1 € tret dels impostos dels meus veïns.  A més, actualment es molt fàcil donar visibilitat al que fas gràcies a les xarxes socials i a més hi ha moltes formes de treure’n un benefici, el gran repte és connectar. Ara tothom pot fer cinema amb un simple mòbil així que no hi ha excusa possible per no intentar-ho.

EB: Inevitablement, referir-se a “Jo sóc Batman” és parlar també del teu amor pel món dels còmics. Explica’ns com s’ho fa un nen d’una ciutat com Figueres, amb un parell de llibreries (mal comptades) generalistes, per convertir-se en un devorador de còmics.

JC: No sé quin va ser el moment exacte que em va atrapar el còmic. Suposo que tenir un avi pintor, Joan Felip Vilà, que em va animar a dibuixar i que, en molts aniversaris o per qualsevol altra excusa, els meus familiars em regalessin àlbums de Tintín, Astèrix o Gil Pupil·la en té força culpa. Quan era un nen tots els meus amics demanaven per Nadal bicicletes, pilotes i altres coses de l’estil i jo, en canvi, només volia llibres i còmics. La literatura i el còmic, al ser força antisocial, són els meus millors amics de sempre; i per ells he arribat a agafar trens per anar fins a Barcelona simplement per trobar un títol concret que volia llegir JA.

EB: Qui et coneix sap de la teva debilitat per les Tortugues Ninja. Digues: a què és degut? I, fins a quin punt de monomania arriba aquesta afició? Tens molt merchandising a casa teva?

JC: Sóc afeccionat a moltes coses, vaig per fases. Quasi cada mes m’obsessiono (literalment) per un tema (Kaiju Eiga, Groucho Marx, un assasinat, Roger Corman,…) i acabo sabent un xic de tot però no sóc un expert en res. De les Tortugues Ninja no em considero una enciclopèdia en potes, ja que d’aquests en conec i no arribo ni de lluny al seu nivell, però sí que és un pilar de la meva vida. Vaig néixer el mateix any que es va crear el còmic, vaig créixer amb la sèrie de dibuixos i ara, amb la facilitat d’Internet, he pogut aprendre moltes coses sobre la franquícia. Per a mi els seus creadors, Eastman i Laird, són un exemple a seguir al crear un concepte així de potent, saber-ho explotar i evolucionar sense perdre el seu esperit en cap moment. Tot va començar amb un còmic book en blanc i negre autoeditat i mira on han arribat! I jo, de veritat, crec que no tinc suficient marxandatge. Sempre en vull més! Però us diré que, entre moltes altres coses, tinc Gel de dutxa i penjadors de roba de bebé de les Tortugues.

EB: De fet, aquesta afició pel món del cinema i el còmic la comparteixes amb tothom a través de les ones del podcast “Ningú no és perfecte”, on setmanalment analitzes l’actualitat al costat d’un equip comandat per l’Ignasi Arbat (com sap qualsevol que es deixi caure cada divendres pel nostre web). En qualitat d’aficionat expert, doncs, quina valoració en fas del moment actual del gènere fantàstic? Ets tan optimista amb la salut del gènere com l’allau de pel·lícules i còmics fa suposar?

JC: Crec que el gènere mai ha patit un mal moment des de fa anys i panys, però a vegades cal saber rebuscar. Si tenim present que tot ja s’ha explicat ara només es pot barrejar conceptes i aprofitar les noves tècniques perquè sembli nou. I a vegades, com més grans ens fem, més pegues li busquem a tot plegat. Jo gaudeixo d’allò més amb sagues com Transformers o Fast and Furious, sé que no són obres mestres però sempre aconsegueixen allò que es proposen: entretenir-te alhora que et deixa amb la boca oberta. En canvi cinema més artístic o amb una profunditat buscada com les obres de Nolan m’avorreixen supinament. Sempre tenim el cinema que ens mereixem, no hi ha més.

EB: Més enllà del cinema, també ets el pare fundador i l’impulsor (al costat d’en Sergi Toboso) de l’organització Oci Ficció. Fes-nos cinc cèntims de quina és la voluntat d’aquesta entitat?

JC: Fer-nos rics. (Aquí a l’entrevistat se li escapa el riure. La riallada es va fent cada vegada més grossa fins que un lleuger moviment de celles precipita un desconsol absolut inundat de llàgrimes de tristor. Mira a l’infinit durant un minuts. S’eixuga les perles de tristor de les galtes i segueix com si res). Pel Sergi, en Manu i jo mateix el nostre objectiu oficial és promoure la cultura més soterrada a base de xerrades, tallers o jornades. Que tot allò que tingui a veure amb el fantàstic i la ciència ficció tingui espai dins la programació cultural de la comarca. Asimov, The Walking Dead o Star Wars, per exemple, crec que són igual d’importants, o més, per entendre la societat on vivim que obres o autors amb més renom dins els cercles més erudits. I ull, que a mi m’agrada tot, des de veure la sèrie de dibuixos de les Tortugues Ninja, llegir Raymond Chandler o veure jugar al Barça amb una birra freda a la mà. Que unes coses estiguin més  ben vistes que d’altres em cabreja. De tot se’n pot aprendre si un hi presta l’atenció suficient.

EB: Un dels esdeveniments més destacats del grup és la realització (i ja en van dues edicions) de la Figueres Galàctica, una setmana temàtica dedicada a algun tema relacionat amb el fantàstic a la ciutat de Figueres. El primer any va ser l’estrena de l’episodi VII d’Star Wars. L’any passat la cultura nipona. Al llarg d’aquests esdeveniments procureu que hi participi tota la ciutat. Què va canviar de la primera edició a la segona? Esteu satisfets del grau d’implicació de l’administració local en l’esdeveniment? I de la resposta del públic?

JC: La segona edició ens va satisfer a tots els integrants de l’associació. Va ser més meditada i treballada, i esperem que es notés. A més vam ampliar-la amb nous punts on fer les activitats i amb l’ajuda del Casino Menestral vam realitzar la primera Fira Galàctica de la qual n’estem especialment orgullosos. El cert és que tampoc hem demanat ajuda a les administracions públiques, però sí als comerços i entitats locals que s’han portat de meravella amb nosaltres. La participació ha sigut més que satisfactòria, però sempre s’ha de voler arribar a més gent, fins convertir-nos en una cita esperada pels amants d’aquest moviment. Pot semblar una bajanada, però sempre penso que de menut hauria xalat d’allò més si s’haguessin fet aquestes coses a Figueres. Ara que jo tinc edat per organitzar-ho ho faig pensant en les noves generacions.

EB: Si no m’equivoco, ja heu començat a treballar en la tercera edició. Què ens en pots dir? Organitzativament, què penseu que s’ha de millorar en aquesta nova edició, en relació a la segona?

JC: Aquest any el dedicarem als robots. És un concepte molt ampli i explotat en diferents camps, des dels més pràctics a grans sagues de ficció cinematogràfiques. És un bon punt de partida per oferir moltes coses diferents però amb un lligam clar. Pel que fa a la organització crec que el nostre punt dèbil és la comunicació. Si podem arribar encara a més gent i de manera més efectiva crec que ens podríem donar plenament per satisfets. Queden moltes més coses per millorar, si no ens avorriríem, però crec que en part no podem fer més que anar aprenent amb cada edició per anar perfeccionant-ho tot i alhora anar ampliant la plantilla per tocar més àmbits i millor.

EB: En últim terme, i segurament allò pel qual et coneixen més els lectors del nostre web, la teva faceta de dibuixant. A El Biblionauta ens hem fet ressò dels dos números que, juntament amb David Álvarez, has tret del fanzine El forat de la Rambla. Explica per a qui no ho sàpiga: què és un fanzine? I, sobretot, què té un fanzine que no tingui un còmic tradicional, convencional, i que podem comprar en qualsevol quiosc d’arreu?

JC: Doncs molt bona pregunta i segurament en Joan Manuel Soldevilla podria contestar-la a la perfecció; jo no. Quan vam treure el còmic ni una sola vegada vam pronunciar aquest terme, però tothom l’ha entès com a això. No em molesta pas, simplement em sorprèn. El meu gran referent era el primer número de Teenage Mutant Ninja Turtles, que també era en blanc i negre i autoeditat (com he esmentat bans). Tant en David com jo teníem clar que volíem llibertat absoluta, sense oblidar les nostres possibilitats, i així ho vam parir. És quasi un producte manufacturat i gràcies a les llibreries que s’han prestat a vendre’l n’hem pogut treure un rendiment econòmic suficient per fer-ne una segona entrega i de camí a la tercera. Tot plegat havia de ser un llibret d’una tirada d’uns 15 exemplars per regalar a la família, Llibres Low Cost va insistir en donar-li més sortida (amb presentacions i apareixent als mitjans locals) i hem acabat venent-ne quasi uns 400. Més no podem demanar.

EB: Tant tu com en David sou amateurs i autodidàctes. Què us va dur a ajuntar-vos per fer un còmic com aquest?

JC: La feina i les parides. Tenim un humor molt semblant, alhora que diferent, i al passar tantes hores junts treballant ens vam entossudir en plasmar la nostra visió de tot plegat d’alguna manera. Ell sabia ajuntar lletres i jo fer garagots…doncs fem un còmic.

EB: Ens pots avançar si hi haurà noves aventures dels intrèpids Deivid i J.C.?

JC: Rotundament sí, i si dic el contrari hi ha molta gent disposada a trencar-me les cames. No vull ni imaginar com deu patir en George R. R. Martin! La tercera entrega està ja en producció i si la cosa rutlla igual que amb les anteriors hi ha plans per una quarta i cinquena. Però ja sabeu: compreu-ne molts exemplars i tots el productes de marxandatge o no hi ha manera de tirar-ho endavant!

EB: I ja per acabar, i quasi diria que de manera obligada: figuerenc, amant dels còmics i el gènere fantàstic, dibuixant… el teu ingrés en la nau del Biblionauta era només qüestió de temps. Però a diferència de la majoria de col·laboradors, les teves participacions es compten per videoressenyes. Com es menja això: parlar de llibres en vídeo? No és un contrasentit?

JC: Segurament, però la meva vida és un contrasentit en sí mateix així que no us sorprengui. He intentat fer crítiques literàries milers de vegades. Mira que m’agrada escriure, però ressenyar els altres per escrit se’m fa feixuc, no sé mai quan parar. Ho analitzaria tot pàgina per pàgina. Millor, doncs, fer-ho en vídeo, així que quan se’m cansa la llengua sé que he de parar, i a més puc exhibir aquest físic imponent que van crear els meus pares.

EB: Alguna recomanació lectora, que potser tinguis “in mente” de videoressenyar-nos properament al web?

JC: Sí, però seria destripar-vos la sorpresa. El que tinc pendent és fer un treball extens, potser per capítols, explicant les diferents sagues de les Tortugues Ninja en còmic al llarg dels anys: arcs argumentals, diferències entre les versions, autors,… Però de moment la meva agenda està més farcida que un indiot per Nadal així que hauré d’esperar.