Entrevista a David Ruiz: “Després d’una websèrie, una novel·la i un festival, necessito descansar de Girona i els gironins”

La confiança fa fàstig. En David “Callahan” Ruiz (Figueres, 1976), director, escriptor, bastard (del blog de cinema i sèries), professor i també biblionauta, ho sap prou bé. Després d’un any particularment intens per a ell, amb pel·lícula (el seu primer llarg, Sant Martí), novel·la (El crit de les ultracoses, finalista als Premis Ictineu) i festival (la sisena edició de l’Acocollona’t), en comptes de deixar-lo descansar com es mereix, el primer que li demanem des de El Biblionauta és que ens respongui aquesta entrevista.

Sabem que sota la màscara del seu sobrenom i l’aparença taciturna que agrada de mostrar en alguns perfils socials (petaca en mà), en David no té mai un “no” per a ningú, i per això ens n’aprofitem.

El Biblionauta: Tu ets un dels tres directors que fa sis anys vau encetar el festival Acocollona’t. Com us el vau imaginar llavors i com és ara?

David Ruiz: Jo diria que ens el vam imaginar més o menys com està ara, a mig camí del que es va plantejar com a objectiu final: un festival de cinema amb estrena de pel·lícules de gènere. El que passa és que, i sempre segons el meu punt de vista, en aquest estat intermig portem dos o tres anys, fet que et fa replantejar si vols seguir així, lluitant contra molins de vent per mirar d’arribar a l’objectiu final, o tancar definitivament la paradeta.

EB: Realment feia falta un festival de gèneres fantàstics? Els gironins en són gent amant? Heu vist una progressió en l’interès dels aficionats?

DR: Jo crec que sí, que en general als gironins els hi agrada molt el cinema, i per descomptat tenen una predilecció especial pel gènere fantàstic. El fet que hi hagi un evident increment del públic en les projeccions i en les activitats proposades pel festival constata que el festival ha trobat i arriba a un públic que a més creix amb fermesa.

EB: I en l’interès de les autoritats? Per què ho creus?

DR: Bé, jo crec que les autoritats tenen l’interès que creuen que han de tenir. Nosaltres som un festival petit i molt modest, i certament el recolzament institucional és molt baix en relació a altres festivals que es munten a la ciutat; però això ens ho diu el mateix públic assistent, es veu d’una hora lluny. Enguany, a més, ha estat la primera vegada que no hi ha hagut cap representant del consistori, ni a la inauguració ni a la cloenda; encara estem esperant que ens contestin a la proposta de venir a la cloenda per entregar un premi. A veure si ens diuen alguna cosa; jo encara tinc esperança.

EB: Acaba de cloure’s la sisena edició del Festival. En aquesta edició heu obert els actes paral·lels del Festival a d’altres activitats. Quines destacaries i quina resposta han tingut?

DR: Jo crec que la ZombieWalk i el l’Acocoexprés són les activitats paral·leles estrelles del festival; al voltant d’aquestes, enguany, hem articulat un interessant i prometedor cicle de xerrades que ha obtingut una resposta molt positiva. La línia de treball hauria de continuar sent aquesta: oferir activitats que arribin a l’espectador i que el faci entendre que la seva participació és la raó de ser de tot el festival.

EB: Com cada any, la cloenda va anar seguida de la incertesa pel futur del Festival. Si t’hi haguessis de jugar calers, tu què diries: tindrem Acocollona’t l’any que ve o no?

DR: Si m’hagués de jugar els diners que no hem tingut quan els necessitàvem per afrontar les despeses dels dies del festival, et diria que l’any vinent res de res. El que passa és que fa dos anys que ho dic i sempre s’acaba fent. Podria treballar com a estadista d’enquestes electorals o com a polític, perquè no es compleix mai res del que dic.

EB: Com a director de cinema de gènere aquest any has enllestit (conjuntament amb l’Albert València) un film de terror, Sant Martí, del qual precisament a l’Acocollona’t se’n va poder veure el tràiler oficial. Què ens en pots dir, de l’argument?

DR: Bé, el film no és de terror pròpiament dit, és més aviat una comèdia molt negra que juga amb alguns referents del terror modern, sobretot Matanza en Texas o Las colinas tienen ojos, però contextualitzats en una Catalunya profunda que existeix i que mereix ser revaloritzada.

EB: I dels actors? Acostumat a treballar amb actors amateurs, què destacaries de la feina de treballar amb professionals amb un extens currículum: és més fàcil o més difícil?

DR: Partint de la base que dirigir a quatre mans fa que moltes coses no les puguis fer com realment voldries, l’experiència de treballar en un sistema de producció més professional ha estat summament enriquidora, no només pel que fa als actors sinó a tot el personal que hi ha pres part. Lògicament tot ha estat més difícil, més complicat; els problemes de les produccions amateurs no tenen ni punt de comparació amb les problemàtiques que sorgeixen en produccions de caire més professional, i més si el pressupost és baix.

EB: Alguna anècdota de rodatge que puguis explicar?

DR: La majoria d’anècdotes no es poden explicar perquè ens buscaríem més enemics dels que ja tenim. Et diria que l’Albert i jo fem un cameo èpic que tanca el xou, i a més no descartem escriure un llibre sobre el turmentós procés de producció, realització i postproducció de la pel·li. Estem convençuts que seria un bestseller.

EB: La pel·lícula va ser rodada íntegrament a Catalunya, en català i amb actors catalans (d’aquí que encunyessis el terme de “gènere Ç”), però malgrat això no l’hem pogut veure al Festival de Sitges… Creus que pertot tenen tantes dificultats els realitzadors per ser considerats a la seva terra, o és que el cinema català té molts complexos i s’emmiralla massa en el que ve de fora?

DR: Primer de tot dir que el film va arribar molt just a la fase de selecció, i aquestes coses s’han de fer amb temps i sota el paraigües d’un bon productor i distribuïdor. En aquest sentit, som molt conscients del que tenim i del que no, d’on som i del que ens costarà treure a la llum i distribuir la pel·li. Jo crec que els complexos existeixen però es combaten apostant amb valentia per la producció i exhibició d’un cinema més divers, i sobretot donant-li múscul a una industria no massa vigorosa.

EB: Va, mulla’t: On i quan podrem assistir finalment a l’estrena de la pel·lícula?

DR: Aviat, molt aviat farem la presentació a Girona. Estem ultimant detalls. Work in progress.

EB: Però tu no ets només director, també escrius. De fet, la teva primera novel·la, El crit de les ultracoses, va ser finalista al premi de ciència-ficció de la UPC i aquest inici de novembre optava al premi Ictineu a millor novel·la fantàstica en català, que al final ha anat a parar a mans de Michelíada, d’Antoni Munné-Jordà. Com valores l’experiència?

DR: No sé si hi tornaré perquè he acabat una mica fart del món editorial, de l’actitud, les maneres i la falta de comunicació exacerbant dels editors, sobretot, però reconec que alhora l’experiència ha estat molt positiva i molt enriquidora a nivell personal i professional. M’agradaria tornar-hi. Ja veurem.

EB: La majoria de ressenyes han estat força positives, i coincideixen en assenyalar l’estil fresc i cinematogràfic de la teva prosa. Hi estàs d’acord? Ets un director de cinema que escriu? Algun model?

DR: Sí, hi estic d’acord. John Carpenter va dir una vegada -i si cal m’ho invento- que ell sobretot es considerava un narrador d’històries. Com a deixeble i admirador seu, és el que jo també em considero, un narrador d’històries més enllà del format. En el meu cas, llenguatge audiovisual i literari es donen la mà, ho admeto i tampoc pretenc amagar-ho. M’encanta Lovecraft per la seva originalitat i innovació temàtiques, i Elmore Leonard per la frontalitat i sobrietat del seu estil narratiu. Em cansen de mala manera els relats amb descripcions eternes que no et porten enlloc o que anul·len el camp de la imaginació.

EB: Malgrat el reconeixement de la premsa de gènere (sobretot blogs i pàgines web), quina ha estat la resposta del públic?

DR: Pel que m’ha arribat personalment, molt bé. Estic superat. Mai hagués pensat que agradaria i engrescaria tant per ser una primera obra. Si et refereixes a si les vendes han funcionat, doncs de moment no sé absolutament res; la comunicació amb el meu editor es redueix a només un dia durant els anys de traspàs. Tampoc crec que ho estiguem petant i s’hagi oblidat de dir-me res, la veritat. Però podria ser; no em fio ni de la meva mare.

EB: Creus que el fet que fos una novel·la de gènere ha fet que topés amb moltes limitacions, com ara un cert desinterès de la premsa generalista? I el fet d’escriure fantàstic en català, creus que encara ha limitat més la projecció del llibre?

DR: No sé massa què dir-te. Els premis UPC, Ictineu i Manuel de Pedrolo de literatura fantàstica en català piquen pedra cada any però tenen una notorietat quasi nul·la a nivell mediàtic. Crec que és evident que hi ha moltíssims lectors que són consumidors del fantàstic i del terror; que els autors catalans i el català no acabin de tenir tanta presència en els gèneres crec que és més un concepte de venda del producte que de qualitat.

EB: Abans d’acabar et demanem una exclusiva: estàs preparant alguna cosa nova? Passarà també a Girona? Serà també en català?

DR: Tinc moltes coses al cap però res concret, de moment. Tot passa per l’escriptura, això sí. Un guió de no sé ben bé què, potser una nova novel·la… En castellà, en català… Girona? Després de contextualitzar-hi una websèrie, una novel·la i de muntar un festival durant sis anys, necessito descansar de Girona i els gironins. Però Girona dóna molt de joc…

Subscriu-te:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada