Alguns perills dels viatges en el temps

“Veredas” és un conte curt que forma part del recull La vida secreta de los bots y otros relatos, un petit volum promocional que va editar Gigamesh aquest Sant Jordi. 

Em va posar els pèls de punta, aquest relat sobri, mesurat, que podria haver-me passat desapercebut per la seva extensió modesta i la seva aparent simplicitat.

No existeix cap manual per al viatger del temps, ni cap decàleg deontològic que calgui seguir escrupolosament quan ens desplacem a una altra època. No hi ha una normativa fixada ni una autoritat temporal que castigui les infraccions i ens assenyali fins on és lícit arribar en les nostres incursions al passat o al futur. Tot el que ens cal saber sobre aquest tema ho hem anat recopilant de novel·les, sèries, còmics o pel·lícules i, gràcies a les diverses aportacions que els autors del gènere ens han deixat a les seves obres, hem anat perfilant un codi d’actuació per a aquests casos.

D’aquesta manera, pensem que necessitem un giny per viatjar al passat o al futur perquè Wells ens va posar aquesta idea al cap en el seu ja clàssic La màquina del temps o que és possible que acabem en un segle anterior al nostre de manera fortuïta i no per voluntat pròpia, com li passa al protagonista d’Un ianqui a la cort del Rei Artús o que qualsevol canvi en el passat ens durà a una línia temporal alternativa, com ens explica abastament a Faristha en Marc Pastor. Això només serien uns pocs exemples, però en podríem posar d’altres. Tot el que hem llegit o vist sobre aquest tema ens ha ajudat a configurar un imaginari compartit i més o menys acceptat, que pot ser subvertit pels creadors més agosarats però que sempre partirà d’allò que tenim per cert. Per això no és fàcil que una història sobre viatges en el temps ens aporti, sense anar-hi a la contra, punts nous de reflexió. I això és el que em va passar quan vaig llegir “Veredas” de Maureen McHugh.

“Veredas” és un conte curt que forma part del recull La vida secreta de los bots y otros relatos, un petit volum promocional que va editar Gigamesh aquest Sant Jordi. La recopilació recull quatre relats independents d’autors diferents; el que dona títol a l’obra va guanyar un dels Premis Hugo 2018 i tots quatre formen part de la selecció que Jonathan Strahan fa a The Best Science Fiction and Fantasy of the year. Volume 12.

Tardem a entendre que “Veredas” ens parla d’un viatge en el temps, perquè el que ens presenta és una història ben quotidiana: una doctora que treballa per a l’assistència social és cridada per dictaminar si una sense llar recollida pels carrers de la ciutat té alguna mena de demència perillosa. La tasca de la doctora Gupta és la de fer una avaluació psicològica d’aquesta dona, que té la particularitat de no ser capaç de parlar si no és amb un galimaties incomprensible amb el qual no es pot comunicar amb ningú. Els fets es plantegen, doncs, des de la realitat ordinària, amb una protagonista propera, real i sense excepcionalitats, que ens parla de les deficiències del sistema i de les dificultats de donar un bon servei als ciutadans menys afavorits. Gràcies al seu marit, professor de llengua, la doctora Gupta descobreix que aquest garbuix estrany amb el qual parla i escriu la seva pacient és beowulf, anglès antic. Naturalment, aquest és l’indici fantàstic que esperàvem com a lectors i que ens fa sospitar que ens trobem davant d’una viatgera en el temps que prové del passat. Però la història no ens aporta més informació al voltant d’aquest tema, llevat d’alguns detalls dels escrits que deixa aquesta dona abans de desaparèixer i que, a parer de l’especialista que els tradueix, semblen més fantasies de ciència ficció que una crònica de fets verídics.

La pista que ens duia cap a la idea del viatge en el temps no té rellevància argumental, no desencadena peripècies ni provoca aventures, no serveix d’advertiment sobre el futur negre que ens espera si no corregim les nostres actituds errònies del present. Pot semblar, doncs, que la història no és remarcable, però justament el que és més interessant del relat és que, amb escassos recursos de gènere, des d’un plantejament ben realista, la narració ens aporta dues reflexions interessants sobre els desplaçaments temporals. Una, un apunt que la vagabunda deixa en els seus escrits: un cop surts del teu present, no hi pots tornar. L’altra, la que es fa la Doctora Gupta: el present pot desaparèixer en qualsevol moment. Fixem-nos-hi una mica en totes dues.

En els textos de la que suposem viatgera en el temps, el traductor hi troba consignada una evidència que, si la pensem, és ben lògica i natural i només va un pas més enllà d’allò que ja tenim assumit. En general, ja anem avisats que, si viatgem al passat i volem reingressar sense problemes al nostre present, no hem d’interactuar, ni superficialment ni per descomptat de manera substancial, amb la realitat d’una altra època, perquè això provocaria una línia temporal alternativa que alteraria el nostre present. Per tant, res de canvis, si pretenem tornar. Però el personatge de “Veredas” s’atreveix a anar un punt més enllà d’això i afirma que, només pel sol fet d’haver sortit del nostre temps i haver aterrat en un altre temps, el retorn serà impossible. I ben mirat, no li falta raó, perquè el nostre mateix desplaçament temporal representarà per força una alteració impossible de passar per alt. Això, que no és més que una intensificació de tot el que ja se’ns ha advertit per activa i per passiva, és molt més greu del que pot semblar a primera vista perquè implica que qualsevol desplaçament en el temps és irreversible. I, qui viatjaria al passat o al futur si sabés del cert que no podria tornar mai més al moment d’on ha sortit? Qui estaria disposat a acomiadar-se de tots i de tothom, del món tal com el coneix i com l’entén sabent positivament que, quan torni –si aconsegueix tornar-, es trobarà en un entorn aliè que no podrà comprendre, amb gent que no coneixerà, amb uns fets històrics completament diferents? Esgarrifa pensar que totes les coordenades, els paràmetres, les directrius que ens ajuden a configurar la realitat tal com l’entenem puguin de cop i volta capgirar-se, canviar de manera significativa i deixar-nos sense referències, sense recers coneguts on refugiar-nos. No estic segura que trobéssim molts voluntaris per a un viatge d’aquesta mena.

La reflexió de la Doctora Gupta és encara més inquietant, i és una deducció directa de l’anterior. Mentre camina pel carrer, de bracet del seu marit, observa el món del voltant: els cotxes, les cases, les botigues, la gent i, de cop i volta tremola davant la possibilitat que tot desaparegui. La idea esbojarrada que la seva pacient hagi vingut d’un altre moment de la història, de cop i volta li sembla menys absurda i es planteja si és possible que en algun laboratori secret, algú -el govern, les grans corporacions- estiguin experimentant amb les dimensions i si no aconseguiran finalment desplaçar-se per la línia temporal. I, quan això passi, quan algun eixelebrat viatgi al passat i deixi caure un paper o es begui un got d’aigua o atropelli un gos en el millor dels casos, si no és que mata algú fonamental o impedeix algun fet imprescindible, el seu present es diluirà com si no hagués existit mai per donar pas a un altre, el que s’esdevindrà a causa del canvi de la línia temporal, un present on la pròpia Doctora Gupta ja no existirà o serà algú molt diferent a com és, algú sense consciència d’haver estat una altra o sense consciència que potser ha estat una altra.

Em va posar els pèls de punta, aquest relat sobri, mesurat, que podria haver-me passat desapercebut per la seva extensió modesta i la seva aparent simplicitat. Em va sorprendre i em va fer reflexionar sobre aspectes en els que no havia pensat i això, tractant-se de viatges en el temps, és tota una proesa. Si teniu ocasió de llegir-lo, en aquesta línia temporal o en una altra, no us el deixeu perdre.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada