ELS DITS DE LA BRUIXA (2020) – Tamara Romero

RESSENYA

ELS DITS DE LA BRUIXA (2020) – Tamara Romero

Un relat de Tamara Romero escrit originalment en anglès el 2012 ha estat l’elegit per inaugurar la nòmina d’autors nostrats a Mai Més.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print
Autora: Tamara Romero
Títol: Els dits de la bruixa (Her Fingers)
Traductor: Tamara Romero
Editorial: Mai Més Llibres
Any: 2020 (2012)
Pàgines: 117
ISBN: 9788412160079
L’has llegit?
Valora’l*:

3 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 3.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

Vaig observar tranquil·lament els diferents elements: l’espurneig metàl·lic, uns cabells vermells transformats en lava que morien a l’aigua, un vestit blanc que formava núvols humits per sobre de les males herbes.

Ja el tenim aquí! A la fi! Bizarro en català! I no qualsevol bizarro… Ni més ni menys que Els dits de la bruixa, la primera novel·la curta de Tamara Romero: una autora difícilment classificable que, per aquest motiu, és l’ambaixadora ideal d’un gènere que es va colant, en comptagotes, a les nostres prestatgeries en català.

Per a aquelles a qui l’etiqueta bizarro us ve de nou (on heu estat els darrers cinc anys?) us deixo aquest article de la nau escrit pel principal importador del gènere: Hugo Camacho, editor d’Orciny Press. Recentment també s’ha publicat una obra bizarra de Max Besora de la mà de Males Herbes, i al mateix llibre de Mai Més trobem una dissecció del gènere al pròleg de Víctor García Tur, que proposa alguns precedents i traça una cronologia dels seus possibles ancestres. I dic possibles, perquè precisament el bizarro no marca una clara línia enrere. Per a mi, el bizarro és el fill bastard d’una orgia entre creacions culturals de tots els formats i de dues cultures predominants, la nord-americana i la japonesa. Però compte, que no només hem de pensar en desgavells esbojarrats: hi ha bizarros elegants i ambientals que et destrossen el cervell amb la subtilesa d’un bisturí lynchià.

Tornem a la lectura que ens ocupa. On cau Romero dins aquest mar de possibilitats? En l’eix de coordenades estructural, aquest Els dits de la bruixa és més recargolat i trampós (en el bon sentit de la paraula) que altres novel·les de l’autora. Juga amb els punts de vista i les narradores per anar-te completant el trencaclosques argumental. Aquestes variacions li donen al llibre un ritme un pèl irregular, que en comptes de fer servir el desconcert estructural per a obrir possibilitats i deixar interpretacions lliures a la lectora, encaixa una construcció clàssica d’inici-nus-desenllaç en un seguit de salts que desemboquen a la resolució del misteri original: qui són i què amaguen els nostres personatges principals?

Però precisament aquesta estructura juga a favor de la novel·la en un altre aspecte: incrementa l’ambient de surrealisme oníric de la peça. I qui diu oníric, diu de penjada droguística d’alguna substància al·lucinògena. Aquesta característica no és aleatòria: per a la història de la bruixa Misadora (i la de la seva comunitat) és un punt molt important. I és aquí on Romero enganxa de la màniga el que podria haver estat una narració lleugera i d’escapisme i se l’endú cap a les profunditats de la crítica social; a través d’allò que és però no és, que sembla sense ser i que s’escola entre els dits com l’aigua d’un riu, Romero ens revela la realitat sota la realitat que experimenta la nostra protagonista.

Com bé diu Romero a la “Nota de l’autora” que trobem a l’inici de la novel·la, Els dits de la bruixa té certa tendència barroca en l’ús dels elements: animals híbrids, salts interdimensionals, societats màgiques marginals, exèrcits controladors… Elements que podem considerar de tradicions fantàstiques diferents però que troben casa en aquesta narració. I no em sembla pas aleatori que sigui així. Podem veure una dicotomia entre aquells elements que simbolitzen l’immobilisme (una dictadura o una secta) i aquells que simbolitzen la fluïdesa (un cíborg o, posant-nos metafòriques, el mateix riu). Una fluïdesa entesa des del cúmul heterogeni de diferents peces, nascuda d’una disconformitat i la intuïció que quelcom no rutlla tal com hauria de ser.

És a través d’aquesta dicotomia (i el moviment de peces que fa l’autora entre una categoria i altra a mesura que la narració es desenvolupa en la seva estructura fragmentada) que Els dits de la bruixa ens parla de la necessitat de pertànyer, de construir-se a una mateixa, de la gran capacitat d’assimilació del simulacre que la societat ens entafora gola avall per a tal d’omplir un buit que no sabem com hi ha arribat, però que es troba al centre del nostre pit; de la dificultat d’intentar existir als marges d’això, i els perills que suposa voler estirar el llençol amb què la propaganda social tapa les misèries sobre les quals subsistim.

Dins un gènere d’híbrids, amb tot de personatges i elements canviants, a través d’una estructura fluida i basada en la revelació de contradiccions, Tamara Romero va escriure el 2012 aquesta novel·la curta que encarna una necessitat ancestral sota una nova forma: la postmodernitat com a arma de rebel·lió. I tot això a través d’una lectura lleugera, senzilla i passa-pàgines! Si alguna cosa ens fa falta avui en dia, al fantàstic en català, és precisament aquesta nova alenada d’aire fresc que es comença a percebre. Ah… quina sort tenim que el bizarro, per fi, ens hagi arribat!

EL + NOU

L’has llegit?
Valora’l*:

3 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 53 votes, average: 4,00 out of 5

Vots emesos: 3.
Mitjana: 4,00 sobre 5.


*Has d’iniciar sessió.

Loading…

T’ha agaradat? Comparteix:

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email
Share on print

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.