Ja el tenim aquí! A la fi! Bizarro en català! I no qualsevol bizarro… Ni més ni menys que Els dits de la bruixa, la primera novel·la curta de Tamara Romero: una autora difícilment classificable que, per aquest motiu, és l’ambaixadora ideal d’un gènere que es va colant, en comptagotes, a les nostres prestatgeries en català.

Per a aquelles a qui l’etiqueta bizarro us ve de nou (on heu estat els darrers cinc anys?) us deixo aquest article de la nau escrit pel principal importador del gènere: Hugo Camacho, editor d’Orciny Press. Recentment també s’ha publicat una obra bizarra de Max Besora de la mà de Males Herbes, i al mateix llibre de Mai Més trobem una dissecció del gènere al pròleg de Víctor García Tur, que proposa alguns precedents i traça una cronologia dels seus possibles ancestres. I dic possibles, perquè precisament el bizarro no marca una clara línia enrere. Per a mi, el bizarro és el fill bastard d’una orgia entre creacions culturals de tots els formats i de dues cultures predominants, la nord-americana i la japonesa. Però compte, que no només hem de pensar en desgavells esbojarrats: hi ha bizarros elegants i ambientals que et destrossen el cervell amb la subtilesa d’un bisturí lynchià.

Tornem a la lectura que ens ocupa. On cau Romero dins aquest mar de possibilitats? En l’eix de coordenades estructural, aquest Els dits de la bruixa és més recargolat i trampós (en el bon sentit de la paraula) que altres novel·les de l’autora. Juga amb els punts de vista i les narradores per anar-te completant el trencaclosques argumental. Aquestes variacions li donen al llibre un ritme un pèl irregular, que en comptes de fer servir el desconcert estructural per a obrir possibilitats i deixar interpretacions lliures a la lectora, encaixa una construcció clàssica d’inici-nus-desenllaç en un seguit de salts que desemboquen a la resolució del misteri original: qui són i què amaguen els nostres personatges principals?

Però precisament aquesta estructura juga a favor de la novel·la en un altre aspecte: incrementa l’ambient de surrealisme oníric de la peça. I qui diu oníric, diu de penjada droguística d’alguna substància al·lucinògena. Aquesta característica no és aleatòria: per a la història de la bruixa Misadora (i la de la seva comunitat) és un punt molt important. I és aquí on Romero enganxa de la màniga el que podria haver estat una narració lleugera i d’escapisme i se l’endú cap a les profunditats de la crítica social; a través d’allò que és però no és, que sembla sense ser i que s’escola entre els dits com l’aigua d’un riu, Romero ens revela la realitat sota la realitat que experimenta la nostra protagonista.

Com bé diu Romero a la “Nota de l’autora” que trobem a l’inici de la novel·la, Els dits de la bruixa té certa tendència barroca en l’ús dels elements: animals híbrids, salts interdimensionals, societats màgiques marginals, exèrcits controladors… Elements que podem considerar de tradicions fantàstiques diferents però que troben casa en aquesta narració. I no em sembla pas aleatori que sigui així. Podem veure una dicotomia entre aquells elements que simbolitzen l’immobilisme (una dictadura o una secta) i aquells que simbolitzen la fluïdesa (un cíborg o, posant-nos metafòriques, el mateix riu). Una fluïdesa entesa des del cúmul heterogeni de diferents peces, nascuda d’una disconformitat i la intuïció que quelcom no rutlla tal com hauria de ser.

És a través d’aquesta dicotomia (i el moviment de peces que fa l’autora entre una categoria i altra a mesura que la narració es desenvolupa en la seva estructura fragmentada) que Els dits de la bruixa ens parla de la necessitat de pertànyer, de construir-se a una mateixa, de la gran capacitat d’assimilació del simulacre que la societat ens entafora gola avall per a tal d’omplir un buit que no sabem com hi ha arribat, però que es troba al centre del nostre pit; de la dificultat d’intentar existir als marges d’això, i els perills que suposa voler estirar el llençol amb què la propaganda social tapa les misèries sobre les quals subsistim.

Dins un gènere d’híbrids, amb tot de personatges i elements canviants, a través d’una estructura fluida i basada en la revelació de contradiccions, Tamara Romero va escriure el 2012 aquesta novel·la curta que encarna una necessitat ancestral sota una nova forma: la postmodernitat com a arma de rebel·lió. I tot això a través d’una lectura lleugera, senzilla i passa-pàgines! Si alguna cosa ens fa falta avui en dia, al fantàstic en català, és precisament aquesta nova alenada d’aire fresc que es comença a percebre. Ah… quina sort tenim que el bizarro, per fi, ens hagi arribat!